L’expressió oral unida a l’anàlisi crítica: ressenyes al YouTube

Els estudiants de Traducció i Mediació Interlingüística (TMI) han d’assolir un bon nivell d’expressió oral i escrita que els ha de permetre ser uns traductors eficaços. Com que l’aprenentatge de l’expressió oral i escrita es retroalimenten, els estudiants de TMI tenen pràctiques escrites i orals durant tot el curs. Seguint aquesta idea, els estudiants han de fer una pràctica que pretén reforçar l’expressió oral. Es tracta de fer una ressenya oral d’una novel·la contemporània traduïda al català. En aquesta pràctica, els estudiants de “Llengua A2. Estilística de la llengua catalana” (assignatura obligatòria del grau en TMI) han fet una ressenya oral en vídeo que han penjat al YouTube.

En primer lloc, cada estudiant ha triat la novel·la entre una llista de possibilitats. Entre aquestes opcions hi ha diverses novel·les, obres destacables de la literatura contemporània, traduïdes per traductors reconeguts i publicades per diverses editorials. Aquesta lectura, doncs, funciona també com a exemple de traducció i estil. A més, cada alumne pot triar una obra escrita en la llengua original que està estudiant com a llengua B i traduïda al català. Per exemple, en francès podien triar obres com Ens veurem allà dalt, de Pierre Lemaitre (traducció d’Albert Pejó, Bromera) o L’herba de les nits, de Patrick Modiano (traducció de Mercè Ubach, Proa), en anglès Estimada vida, d’Alice Munroe (traducció de Dolors Udina, Club Editor) i en alemany La gran caiguda, de Peter Handke (traducció de Marta Pera, Raig Verd).

Ressenyar una novel·la no és fàcil perquè ha de captar l’aportació essencial del llibre en un context determinat, saber descriure-la bé i, després, poder fer-ne una breu anàlisi crítica. A més, tot això s’ha de fer en un text -oral o escrit- que siga formal, acadèmic i comprensible per al lector model. Tot un repte, vaja. I, segurament, tot es complica una mica si hi afegim l’ingredient oral, semiimprovisat.

Efectivament, el procés d’elaboració d’un discurs oral no és fàcil. Habitualment tots tendim a voler escriure el que direm, tal com ho direm; és a dir, preferim llegir, tenir on agafar-nos. Això es deu a la falta de pràctica a desenvolupar un discurs a partir d’unes idees sòlidament pensades prèviament i organitzades, és a dir, d’un guió. Ens sembla que estem desprotegits i que no sabrem parlar davant d’una càmera (o un públic) si no tenim un paper per llegir. Per això, en aquesta pràctica els estudiants havien de preparar un bon guió, assajar-lo, fer encaixar les parts, cohesionar el discurs i posar en pràctica elements no verbals del llenguatge, com la veu i l’entonació, la mirada o la gesticulació. Quant al contingut, calia que contextualitzaren l’obra i l’autor i que resumiren el plantejament narratiu i estilístic de la novel·la, sense caure en el m’agrada, no m’agrada.

Una mostra de ressenya al YouTube és la de l’estudiant Aida Diakhate, que ha ressenyat Antologia de contes, de David Foster Wallace (traducció de Ferran Ràfols, Edicions del Periscopi). En aquesta entrada al nostre blog, Aida explica què té d’especial aquesta antologia de Foster Wallace i com ha estat l’experiència de fer una ressenya en vídeo al YouTube. A més, també podreu veure la ressenya al YouTube.

En algun cas, després de fer la ressenya al YouTube, alguns estudiants han fet una versió escrita, breu, per al blog. Aquest és el cas de Daniela Lizeth Lapo Armas, que ha fet aquesta entrada sobre Les noies, d’Emma Cline (traducció d’Ernest Riera, Anagrama) o el d’Eric Valiente, que ha escrit sobre Closca de nou, de Ian McEwan (traducció de Jordi Martín, Anagrama). L’entrada de Daniela i la d’Eric són, doncs, el resultat del procés invers: del discurs oral al discurs escrit.

En definitiva, l’aportació d’Aida i la de Daniela o Eric mostren dues maneres molt diferents de comunicar-nos. I dues pràctiques docents complementàries i necessàries.

 

Sentí, Andreu (2018): «L’expressió oral unida a l’anàlisi crítica: ressenyes al YouTube». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 18-10-2018, Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/10/18/lexpressio-oral-unida-a-lanalisi-critica-ressenyes-al-youtube

 

Llengua A2: Estilística de la llengua catalana

L’amor, l’enveja, l’odi i la cobejança

L’amor, l’enveja, l’odi i la cobejança: raons per cometre un crim? Tot açò i molt més ho podem trobar a Closca de nou, una meravellosa novel·la que no fa gaire que he llegit. Aquest llibre va estar escrit originalment en anglés per Ian McEwan, un autor nascut a 1948 i bastant important en els últims anys al Regne UnitA més és considerat un dels membres més destacat i brillant de la generació Granta. Aquesta obra no és l’única que podem trobar en aquesta llengua sinó que té moltes altres obres traduïdes al català, entre les que podem destacarEntre els llençols, Dissabte o Operació caramelClosca de nou es va publicar en català en el 2017, a l’editorial Anagrama i ha estat magníficament traduïda per Jordi Martín Lloret, un traductor que ha traduït moltes més novel·les de l’anglés al català.

La trama de la novel·la m’ha deixat meravellat, ja que en un relat més o menys curt trobem una barreja perfecta de comèdia negra amb una interessantíssima trama detectivesca. És per això que una vegada comences a llegir, és quasi impossible parar, sempre vols saber què passarà. El llibre relata una relació adúltera que mantenen la Trudy i Claude, germà del marit d’ella, John. John és un poeta i editor de poesia somiador i depressiu enamorat de la seua dona i ho faria tot per ella. En canvi, la Trudy, que està prenyada, no mostra cap interés ni una mica d’amor cap al seu home però sí cap al germà. Els dos amants planegen enverinar John per a quedar-se amb la seua herència, una mansió valorada en una suma important de diners. La trama gira entorn a com arriben a la conclusió de matar-lo, com ho planegen i com ho fan… Seran capaços de desfer-se d’ell sense que ningú els descobrisca? Lpregunta queda en l’aire, haureu de llegir el llibre si voleu saber com acaba.  

El més significatiu de l’obra és que el narrador de la novel·la és el fetus de la Trudy. Aquest observa des de primera fila tot el que succeïx i narra en primera persona la novel·la al mateix temps que s’ho qüestiona tot i filosofa sobre la vida. És un personatge que tot ho sap, escolta totes les conversacions i coneix a la perfecció tot el que planegen els assassins del seu pare. Una persona que valora i estima, malgrat no haver-lo conegut encara i mostrar una despreocupació cap al nonat. És imprescindible mencionar que l’estil de l’autor és genial, aconsegueix una novel·la intel·ligent, divertida i absolutament captivadora. Tot açò ho podem veure al següent fragment de la novel·la:

«Estem asseguts a la taula de la cuina, atenent en silenci als cops intermitents dels passos del pare al pis de dalt mentre entra a casa caixes de llibres i les deixa al saló. Als assassins abans de perpetrar el crim la xerrameca els pesa com una llosa. Boca seca, pols dèbil, remolí de pensaments. Fins i tot en Claude s’ha quedat mut. Ell i la Trudy beuen més cafè. Després de cada glop deixen la tassa sense fer soroll. Han prescindit del platet de sota. Hi ha un rellotge que no havia sentit abans, fent tic-tac. Al carrer la música pop d’una furgoneta de repartiment s’acosta i s’allunya amb un tènue efecte Dopple, el grup ensopit puja i baixa un microtò sense desafinar. Percebo que allà dins hi ha un missatge per a mi, però que queda ben fora del meu abast. Ja arriben els analgèsics, però el benefici és pura lucidesa quan el que em convindria més ara és un embalbiment. Ho han repassat dues vegades i ho tenen tot en ordre».  

Enllaç a la fitxa de Closca de nou en el Trobes, catàleg de la biblioteca de la Universitat de València.

Valiente, Eric (2018): “L’amor, l’enveja, l’odi i la cobejança”. Departament de Filologia Catalana, Blog de Docència, 18-10-2018, Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/10/18/lamor-lenveja-lodi-i-la-cobejanca/

Llengua A2: Estilística de la llengua catalana

Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga

 

En les classes de Cultura i literatura per a infants i joves en llengua catalana del Grau de Filologia Catalana dediquem una sessió completa a l’anàlisi del relat Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga .

Una part dels llibres pensats, creats i publicats durant la República està present en aquesta narració que s’avança al seu temps. 

O millor dit: que construeix un pont entre la manera d’entendre l’escola i l’educació i el desig de transformar una realitat.

Una narració és, o pot ser, una manera de ficcionalitzar els somnis d’una generació.

Podeu consultar el document que analitza l’obra i que hem utilitzat a classe en aquest enllaç.

 

 

 

La versió completa la podeu trobar a: 

Lluch, Gemma (2013): La lectura en català per a infants i adolescents. Història, investigació i polítiques. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 180-186

 

 

Cultura i literatura per a infants i joves en català

Ressenya en vídeo d’Antologia de contes, de Foster Wallace

David Foster Wallace és un escriptor nord-americà conegut per la novel·la Infinite Jest (1996) i considerada una de les 100 obres més importants de la història per la revista Time. Se suïcidà el 12 de setembre de 2008 després d’un llarg historial depressiu: la seua dona se’l va trobar penjat en l’arbre del jardí de la seua casa. Precisament la depressió és un tema que es pot trobar en la majoria de les seues obres. Altres novel·les destacables de la seua bibliografia son: L’escombra del sistema, Brief Interviews With Hideous Men, Consider The Lobster i A Supposedly Fun Thing I’ll never Do Again.

Aquesta antologia publicada per Edicions del Periscopi, amb traducció de Ferran Ràfols, recull alguns dels relats curts de tota la seua bibliografia. El fil conductor de totes les històries que hi apareixen és l’estat mental dels personatges. Quan més s’avança en la lectura, tant els personatges com les trames en què es desenvolupen les històries es van tornant més i més fosques i pessimistes. L’estil de Wallace és molt experimental, en ocasions molt pròxim al surrealisme europeu. Un dels aspectes més destacables d’aquesta obra és el fet que analitza la cultura pop d’una manera que no havia vist mai en la literatura, s’explora com afecten la televisió, la ràdio, el cinema, la música i la publicitat a l’ésser humà modern, la qual cosa ofereix una perspectiva prou refrescant a l’hora d’examinar un fenomen omnipresent, com són les imatges que consumïm i que produïm. Aprofita per a parlar de la salut mental de persones que tenen problemes trobant la seua individualitat o que en el cas contrari, són “massa individus” per a una societat extremadament individualista però que castiga aquells que no saben com trobar un equilibri en tota aquesta confusió.

A continuació, teniu una ressenya en vídeo en què explique amb un poc més de profunditat els aspectes que més m’han agradat del llibre així com la lectura d’un fragment del meu relat preferit. Fent la ressenya en vídeo, he aprés a realitzar comentaris crítics sobre llibres que no necessàriament se centren en una història lineal des del principi.

 

Diakhate, Aida (2018): “Ressenya en vídeo de l’Antologia de contes, de Foster Wallace”. Departament de Filologia Catalana, Blog de Docència, 11-10-2018, Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/10/11/ressenya-en-video-dantologia-de-contes-de-foster-wallace/

Llengua A2: Estilística de la llengua catalana

Les noies de Clinne

Tots tenim un llibre creepy a les prestatgeries de casa, però Emma Clinne, autora de Les Noies, en va saber treure profit. Encara que ja s’ha publicat un fum de llibres sobre la coneguda família Manson, la història de Clinne s’allunya amb originalitat de l’estela del guru i dels assassinats de la secta: per primera vegada, les figures femenines de la comuna esdevenen el focus d’atenció.

Fins a Les Noies, Clinne només havia publicat uns quants relats curts i articles per al New York Times, però en 2016, la californiana de 27 anys, es llançà de cap a la piscina d’autores de best-seller. Random House va pagar per endavant 25.000 dòlars per l’obra, que ja s’ha traduït  a 35 idiomes.

Evie Boyd protagonitza aquesta trama que està narrada alternativament en dues parts: adolescència i maduresa. La barreja entre el pic d’emocions que és l’una amb la barroeria que comporta l’altra crea una tensió quasi física.

A través de les dones que envolten l’Evie adolescent, en qui es desperta una mirada crítica, podem conéixer diferents facetes femenines: la mare, l’amiga, l’amant… totes elles serviran d’exemple a la protagonista al llarg d’un procés complex de creixement personal.

“Era una època en la qual jo de seguida examinava les altres noies i les classificava, sempre portava el compte de les meves mancances”.

Abans d’endinsar-nos en aquesta etapa, però, el llibre ens presenta l’Evie de 14 anys, una caricatura lànguida educada “perquè la miren, no per protagonitzar” (Emma Clinne). Tanmateix, quan es veu arrossegada des d’un dels barris rics de Los Angeles fins a la comuna de Russel, s’hi despleguen les sensacions que sempre tornarà a buscar als records de l’estiu de 1969.

En paraules de l’escriptora, el llibre tracta sobre l’amistat que fuig de la mirada masculina. Un aspecte important si considerem que ja hi ha prou obres que reflecteixen la companyonia dels homes i poc es parla de la de les dones.

La novel·la també versa sobre la inseguretat de les joves fruit de les pressions socials i sobre altres temes en harmonia amb el pensament feminista. Cal recordar que algunes de les influències de Clinne són autores feministes, com ara Anna Green, Betsy Tacy i Dennis Johnson.

“Els articles que em deien que la vida només era una sala d’espera fins que algú es fixava en tu; els nois, en canvi, havien emprat tot aquell temps a convertir-se en ells mateixos”.

A més a més, si fullegem l’obra, prompte hi trobarem una fixació molt evident pel que fa a la descripció dels detalls més sensorials de les escenes. Hi ha paisatges d’allò més sòrdids i censurables que, tot i això, són descrits amb la delicadesa d’una ploma.

“Em podia olorar a mi mateixa i a ella també. Un soroll a la profunditat de seva gola, que jo em pensava que m’estava dedicat, com si el seu plaer s’expressés en un to inaudible per a en Mitch”.

Llibre o pel·lícula? Podem triar, ja que ben aviat veurem les xiques a la gran pantalla. Però si el que t’agrada és una bona lectura, l’opció més recomanable és la traducció d’Ernest Riera, qui aconsegueix despertar en el lector català les sensacions que Clinne desperta en el públic anglés.

La crítica no es posa d’acord en la raó de l’èxit de Les Noies. Serà l’edat de l’autora, o el seu estil? No cal que esperes, només amb acostar-te a la biblioteca de la Universitat ja podràs enganxar-te a les seues pàgines i descobrir el motiu pel teu compte.

Enllaç a la fitxa de Les Noies en el Trobes, catàleg de la biblioteca de la Universitat de València.

Lapo Armas, Daniela Lizeth (2018): “Les noies de Clinne”. Departament de Filologia Catalana, Blog de Docència, Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/10/11/les-noies-de-clinne/

Llengua A2: Estilística de la llengua catalana

Entrevistem el traductor Yannick Garcia

Els estudiants de Traducció i Mediació Interlingüística de la Universitat de València, en l’assignatura de segon curs “Llengua A2. Estilística de la Llengua Catalana” han de millorar les competències expressives orals i escrites en català per assolir un domini textual de l’estil en diversos registres. Això inclou saber-se comunicar a través dels mitjans socials i digitals com Twitter. Per això, a l’hora d’entrevistar el traductor literari i escriptor Yannick Garcia, hem usat Twitter. A més, Yannick Garcia és un tuitaire reconegut (@yannickgp), la qual cosa ha facilitat molt l’entrevista.

Els estudiants van preparar les preguntes prèviament. Al principi tenien un munt de preguntes perquè no cada dia els estudiants poden demanar consell al traductor al català d’autors com George Saunders, Sherman Alexie, Lydia Davis, Neil Gaiman, Jenny Offill, Carson McCullers o William Kotzwinkle. Al final, però, van reduir-les a tres blocs: la formació, la professionalització i el procés de traducció.

En aquesta entrada seleccionaré algunes de les preguntes i respostes més interessants perquè servisquen de resum. Així va començar l’entrevista:

Els estudiants són conscients que els cal una bona formació per poder fer una carrera com a traductors. Una de les preguntes que incidia precisament en quins coneixements són del tot fonamentals per a un traductor és la que va fer Aida:

Efectivament, dominar la llengua pròpia, a la qual es tradueix, és fonamental. Com diu Yannick: la creació final és vostra.

Els estudiants sovint es pregunten com s’ho han de fer per a especialitzar-se en un àmbit concret de la traducció. Per això, Empar va preguntar sobre la via de la traducció literària:

El pont de la formació al món laboral no sempre és fàcil perquè els estudiants no coneixen prou bé com funcionen les empreses relacionades amb la traducció. Així doncs, Carmen va preguntar sobre la visibilitat dels futurs traductors, sens dubte un aspecte fonamental de la professionalització:

També hi va haver temps per alguna pregunta sobre una de les novel·les que els estudiants podien llegir durant el curs: L’aquari, de David Vann, publicada per Edicions del Periscopi i traduïda per Yannick mateix. Aquesta va ser la pregunta d’Estela:

Hi van haver moltes preguntes més. Si voleu llegir l’entrevista completa, seguiu l’etiqueta #EntrevistemYannickGarcia.

Per acabar, us deixe el missatge final amb què Yannick es va acomiadar dels nostres estudiants, un missatge bonic i encoratjador per als futurs traductors: 

Entrevista completa a Twitter: #EntrevistemYannickGarcia #EstilCat #TraduccioUV

Sentí, Andreu (2018): «Entrevistem Yannick Garcia». Departament de Filologia Catalana, Blog de Docència, 8-10-2018, Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/10/08/entrevistem-el-traductor-yannick-garcia/

Llengua A2: Estilística de la llengua catalana

Enunciació subjectiva i comentari acadèmic de textos literaris

 

En el primer curs dels estudis del Grau en Filologia Catalana, una de les competències que cal treballar és el comentari de textos literaris des d’una perspectiva acadèmica i especialitzada. Els estudiants han d’iniciar-se en la pràctica del comentari literari d’acord amb les normes habituals en l’àmbit acadèmic com a base per a assolir les competències que exigirà la futura activitat professional.

En aquest sentit, un dels objectius bàsics que ens plantegem en el comentari de les lectures és treballar la perspectiva des de la qual s’enuncia el comentari. A l’hora de comentar textos literaris, els futurs professionals de la Filologia Catalana han de distingir entre el que és opinió o valoració personal del que és l’anàlisi que explica el funcionament o les característiques del text.

Els paràmetres subjectius, pel fet mateix de ser-ho, no són susceptibles de convertir-se en criteris o anàlisis que puguen ser compartits per la majoria i ser acceptats o consensuats per la comunitat acadèmica i substitueixen el protagonisme del text pel de l’autor del comentari.

Hem detectat que un fet que es repeteix any rere any és que un nombre significatiu d’estudiants considera que el criteri per a triar el text o el tema del comentari és el gust personal, revelat amb expressions com «he decidit», «m’interessa», etc., cosa que posa en evidència la subjectivitat per selecció de què parla Kerbrat-Orecchioni (1980: 121-124).

L’ús sistemàtic en el comentari de la primera persona del singular, així com d’altres marques sintàctiques i semàntiques, també demostren una manca de la impersonalitat a la qual ha de tendir el llenguatge científic (Gutiérrez Rodilla 2005: 22-23).  En aquests casos, el comentari acostuma a derivar cap a l’estrica opinió personal, en termes que es poden reduir a la dicotomia elemental «m’agrada/no m’agrada», deixant de banda o en un segon terme la descripció i l’anàlisi basades en l’aplicació de conceptes tècnics o en la informació fornida per la bibliografia. Això representa incórrer de ple en la subjectivitat interpretativa, axiològica i afectiva (Kerbrat-Orecchioni 2005) que ha de procurar minimitzar el comentari acadèmic.

La presa de consciència de les conseqüències semàntiques que implica la subjectivitat del comentari i de la manera en què n’invalida la validesa acadèmica, així com el coneixement de les formes que ha d’adoptar l’objectivitat en l’escriptura pròpia d’aquest camp (Lluch-Nicolàs 2015: 72-74) és fonamental per a aprendre les regles del llenguatge acadèmic.

 

Kerbrat-Orecchioni, C. (1980) L’Énonciation. De la subjectivité dans le langage, París, Armand Colin.

Lluch, G.-Nicolàs, M. (2015) Escriptura acadèmica. Planificació, documentació, redacció, citació i models, Barcelona, UOC.

Gutiérrez Rodilla, B. (2005) El lenguaje de las ciencias, Madrid, Gredos.

 

Gregori, Carme (2018): «Enunciació subjectiva i comentari acadèmic de textos literaris». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 02-10-2018, Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/10/02/enunciacio-subjectiva-i-comentari-academic-de-textos-literaris/ 

Literatura catalana contemporània

Comentari de lectures a Twitter

Dins del Projecte d’innovació docent «De l’anàlisi a la producció textual i de la producció a l’anàlisi textual» (UV-SFPIE_RMD17-723532), hem dut a terme una activitat de comentari de lectures a Twitter en l’assignatura «Literatura catalana contemporània», del primer curs del Grau en Filologia Catalana.

Els estudiants que enceten els estudis del Grau de Filologia Catalana necessiten desenvolupar les competències d’anàlisi i comentari acadèmic de textos, així com les relacionades amb la producció textual. Entre les pràctiques destinades a assolir aquestes competències, hem introduït el comentari de les lectures obligatòries de l’assignatura a través de Twitter.

Per a la redacció dels tuits, s’han seguir les normes d’ús de Twitter exposades al llibre de  Lluch i Nicolàs (2015):  Escriptura acadèmica. Planificació, documentació, redacció, citació i models.

L’activitat s’ha dut a terme durant un període temporal d’intervencions fixat (dues setmanes per a cada lectura), que es correspon amb el moment de lectura i anàlisi de les obres a  les classes pràctiques.

Les etiquetes per a identificar els tuits i poder localitzar-los i recuperar-los per part de qualsevol dels membres del grup són: #LitCat, seguida de, segons els casos, #Verdaguer, #Rodoreda, #JoanFuster i #Monzó.

Les piulades poden ser de tres tipus:

  1. Les que extrauen alguna citació de l’obra que hom considera especialment significativa.
  2. Les que citen fragments de la bibliografia, seguint les normes de citació acadèmica (ús de cometes i atribució d’autoria).
  3. Les que resumeixen idees sobre l’obra. Han de tenir un caràcter analític, no han de ser opinions o valoracions personals. Tampoc no han de ser un resum de l’argument de l’obra. Poden centrar-se en aspectes tècnics, estilístics, estètics o històrics.

Amb aquesta pràctica, es treballen aspectes com: la lectura analítica d’obres literàries i de bibliografia crítica; el registre acadèmic; i la producció de textos, amb un èmfasi especial en l’exercici de la capacitat per a sintetitzar continguts i de la concisió expressiva.

La xarxa social Twitter s’ha revelat útil i dinàmica per a la pràctica del comentari de les lectures, en paral·lel a d’altres modalitats d’anàlisi, perquè té els avantatges de:

  • Obligar a sintetitzar idees i conceptes i a practicar la brevetat en l’expressió.
  • Integrar-se en una forma de comunicació que resulta familiar als estudiants.
  • Permetre la interacció entre els diferents membres del grup.

 

Gregori, Carme (2018): «Comentari de lectures a Twitter». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-09-2018, Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/09/25/comentari-de-lectures-a-twitter/

Literatura catalana contemporània

Escena teatral escrita per Aina Torres Latorre

A continuació, trobareu una escena de teatre escrita per Aina Torres Latorre, estudiant de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del grau de Filologia Catalana (curs 2017-2018). Per a fer aquesta activitat ha seguit les instruccions que el professor dóna als i les estudiants de l’assignatura: <http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/09/26/escriptura-duna-escena-teatral/ ‎>.

ATENCIÓ: En aquesta escena, per raons del format del blog, no hi ha el sagnat propi dels textos teatrals.

LA PRIMERA ESCENA DE PAU

Aina Torres Latorre

PERSONATGES

PAU, jove

PARE, d’uns cinquanta anys, calb

 Un dia d’aquest any, o de l’any passat, o de l’any que ve, PAU i el PARE es troben a la ciutat d’Alzira. S’amaga el sol.

L’escenari representa un bosc, però no hi ha cap arbre. Representa un bosc on hi ha un arbre més gran que la resta, que dóna ombra, o en donaria, a la major part de l’escena. Al primer pla, a l’esquerra, hi ha una pedra.

Al fons, darrere, es veu escrita amb lletres grans la paraula “BOSC”. Just davant, hi ha un focus de llum apagat, encarat al sostre, d’on penja un cartell amb la inscripció “ARBRE”. Al primer pla, a l’esquerra, hi ha una cadira, també amb un cartell, on hi ha escrit “PEDRA”. Il·luminació rogenca, s’amaga el sol.

PAU està assegut a terra, recolzat al focus. Està nerviós i s’agafa els genolls. No deixa de moure’s. Parla en veu baixa per a ell mateix. Trau el mòbil de la butxaca i comprova l’hora. L’amaga. S’alça i comença a parlar en veu alta.

PAU (caminant contínuament d’una banda a l’altra): No arribarà mai, no! Sempre fa tard! I, clar, a ell no se l’ha de fer esperar! Ell és el pare i el pare mana. (Parla atropelladament.) Ai, què em dirà? Segur que no li agrada. (Es queda quiet i mira al públic. Es gira cap al focus.) No li agradarà… I jo què faré? Si em diu que no, hauré de fugir de casa o, si no, (amb una veu excessivament afectada) hauré d’oblidar els meus somnis. I d’això res, el pare sempre se n’ha d’eixir amb la seua i jo (amb èmfasi) ja n’estic fart. Ai, que ja arriba! Ja arriba… (Es posa la mà al cap).

El PARE entra per la dreta. En veure’l, PAU, nerviós, s’asseu a la cadira. Tremola i no gosa alçar la mirada. El PARE espera.

PARE (entre enfadat i encuriosit): Què tens, què vols? Mira que fer-me vindre fins ací! Si m’has de dir alguna cosa, ja saps que me la pots dir quan vulgues. Però fer-me vindre ací…! (Comença a estar més enfadat que no encuriosit.)

PAU (li costa decidir-se a parlar. S’alça. S’asseu. Es torna a alçar. Mira el PARE): Pare, que volia dir-te una cosa.

PARE (enfadat): Això ja ho sé! Digues d’una vegada què!

PAU (parla ràpidament i sense pensar-ho massa): Estàs enfadat i encara no t’he dit res. Com vols que parle, així?

PARE (conciliador): Tranquil, tranquil, ja no dic res fins que acabes.

PAU: Pare, sé que… (Al públic.) No, no li ho puc dir. Si li ho dic o em mata o mor de tristesa. No li ho puc dir. (Mira al PARE, que s’acosta cap a ell i s’asseu a la cadira. PAU s’aparta d’un bot cap enrere instintivament i finalment, decidit a parlar, camina cap a la dreta i s’enfronta de cara amb son pare, que encara no ha obert la boca.) Pare, sé que et feia molta il·lusió i jo pensava que a mi també me’n feia, però… (Vacil·la.) Però la veritat és que no vull estudiar medicina. (Mira al PARE, que no diu res i té a la cara una expressió neutra.) Des de xicotet m’has volgut inculcar que jo volia ser metge, que havia de ser metge, que no hi ha res millor que ser metge, que si metge cap ací, que si metge cap allà. I jo, la veritat, m’ho vaig acabar creient! (Marcant cada paraula:) Però jo no vull ser metge. No vull i ja està. No és que no m’agrade, la medicina. És molt bonica. Sí, molt bonica. Però m’atrauen altres coses, saps?

PARE (amb veu neutra, controlant les emocions): Acaba. Digues tot el que has de dir.

PAU (mirant el PARE amb por, que s’alça de la cadira i es queda dret enfront d’ell. PAU agafa aire. Deixa de moure’s nerviosament): Pare, vull ser actor.

Silenci. El PARE no contesta. No diu res. PAU canvia d’actitud de sobte. Canvia la il·luminació. S’encén ara una llum d’ambient, interior.

PAU (es dirigix al PARE somrient): Què, com ho he fet? M’ha eixit bé?

PARE (enfadat): Bé? Si ho has fet bé, preguntes? Et prepare tota l’escenografia…

PAU (mirant al seu voltant): Home, escenografia escenografia jo no diria.

PARE: Et prepare tota l’escenografia i només eres capaç de donar-me açò. (Sospira.) Sé que ho pots fer millor. Si només t’esforçares…

PAU (avorrit, al públic): Una altra vegada…

PARE: Ja sé que eres nou en l’ofici, però, fill meu, jo sóc un actor de prestigi i tu has d’arribar a ser tan bo com jo o millor! (Passa d’estar enfadat a estar decebut.) Pareix que no vulgues dedicar-te a l’ofici.

PAU (seriós): Pare, respecte a això, que volia dir-te una cosa.

PARE: Si m’has de dir alguna cosa, ja saps que me la pots dir quan vulgues. Però ara estem assajant!

PAU: És important, pare. (El PARE calla i se’l mira. Torna a fer una cara neutra.) Que jo… Sé que et feia molta il·lusió i pensava que a mi també me’n feia, però la veritat és que no vull ser actor.

PARE (amb veu neutra, controlant les emocions): Acaba. Digues tot el que has de dir.

PAU: Pare, vull ser metge.

La llum s’apaga de sobte. Fi.

Torres Latorre, Aina. (2018): «Escena teatral escrita per Aina Torres Latorre», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 26-09-2018, Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/09/26/escena-teatral-e…a-torres-latorre/

Anàlisi i crítica del teatre català

Escriptura d’una escena teatral

A l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, impartida al primer curs del grau de Filologia Catalana, una de les activitats que els i les estudiants han de fer és escriure una escena teatral.

Per tal de poder portar endavant aquesta activitat, hem preparat el següent document de treball:

ACTIVITAT D’ESCRIPTURA D’UNA ESCENA TEATRAL

  • L’objectiu d’aquesta activitat és posar en pràctica allò estudiat sobre els diferents tipus d’acotacions i parlaments.
  • Aquesta activitat es farà per parelles (o individualment).
  • L’extensió de l’escena estarà al voltant d’una cara i mitja de full o dues cares. Si es fa en format electrònic, useu la lletra Times New Roman, 12, interlineat 1’5, text justificat i amb el sagnat propi del teatre. Poseu el/s vostre/s nom/s abans del títol de l’escena.
  • Per a l’avaluació d’aquesta activitat, a més de tenir en compte el que es demana a continuació, es valoraran la correcció lingüística i estilística (especialment la coherència del registre amb relació al marc de la ficció i al tipus de personatge).

FASES EN L’ESCRIPTURA DE L’ESCENA

PLANIFICACIÓ DE L’ESCRIPTURA

  • L’escena partirà d’una situació en què un dels personatges vol o necessita dir alguna cosa important i/o inesperada a un altre.
  • Abans d’escriure l’escena, caldrà decidir alguns elements de la ficció:
  1. Època
  2. Espai geogràfic on se situa (una ciutat, un poble…)
  3. Espai concret on transcorre l’escena (menjador d’una casa, aula d’una escola…)
  4. Moment del dia en què se situa l’acció
  5. Característiques bàsiques dels dos personatges (o del personatge, si es fa un monòleg), com ara el sexe, l’edat, la seua parença externa (vestuari…), la seua denominació (Pare, Professora) o nom propi, caràcter o personalitat, etc.
  6. Tema o assumpte que es vol comunicar

ESCRIPTURA DE L’ESCENA

  1. L’escena ha de tenir un títol (centrat i en negreta si s’escriu en format electrònic), les acotacions pertinents (en cursiva si s’escriu en format electrònic) i els parlaments, amb les denominacions dels personatges en majúscula seguides de dos punts.
  2. Pel que fa a les acotacions, a l’inici del text, tingueu en compte la distinció entre les acotacions llindars (llista de personatges, ciutat o poble on se situa l’acció i època de la ficció) i les externes (descripció de l’espai concret on té lloc l’acció, moment del dia i caracterització bàsica dels personatges).
  3. Quan redacteu els parlaments (diàlegs o monòlegs), teniu en compte l’ús de les acotacions internes i intercalades per referir-se a com diu el personatge el text, sobre pauses, moviments dels personatges en l’espai, gestos o acció no verbal que puga desenvolupar el personatge.

Rosselló, Ramon X. (2018): «Escriptura d’una escena teatral», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 25-09-2018, Enllaç:  http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/09/26/escriptura-duna-escena-teatral/

 

Anàlisi i crítica del teatre català