Escena teatral escrita per Aina Torres Latorre

A continuació, trobareu una escena de teatre escrita per Aina Torres Latorre, estudiant de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del grau de Filologia Catalana (curs 2017-2018). Per a fer aquesta activitat ha seguit les instruccions que el professor dóna als i les estudiants de l’assignatura: <http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/09/26/escriptura-duna-escena-teatral/ ‎>.

ATENCIÓ: En aquesta escena, per raons del format del blog, no hi ha el sagnat propi dels textos teatrals.

LA PRIMERA ESCENA DE PAU

Aina Torres Latorre

PERSONATGES

PAU, jove

PARE, d’uns cinquanta anys, calb

 Un dia d’aquest any, o de l’any passat, o de l’any que ve, PAU i el PARE es troben a la ciutat d’Alzira. S’amaga el sol.

L’escenari representa un bosc, però no hi ha cap arbre. Representa un bosc on hi ha un arbre més gran que la resta, que dóna ombra, o en donaria, a la major part de l’escena. Al primer pla, a l’esquerra, hi ha una pedra.

Al fons, darrere, es veu escrita amb lletres grans la paraula “BOSC”. Just davant, hi ha un focus de llum apagat, encarat al sostre, d’on penja un cartell amb la inscripció “ARBRE”. Al primer pla, a l’esquerra, hi ha una cadira, també amb un cartell, on hi ha escrit “PEDRA”. Il·luminació rogenca, s’amaga el sol.

PAU està assegut a terra, recolzat al focus. Està nerviós i s’agafa els genolls. No deixa de moure’s. Parla en veu baixa per a ell mateix. Trau el mòbil de la butxaca i comprova l’hora. L’amaga. S’alça i comença a parlar en veu alta.

PAU (caminant contínuament d’una banda a l’altra): No arribarà mai, no! Sempre fa tard! I, clar, a ell no se l’ha de fer esperar! Ell és el pare i el pare mana. (Parla atropelladament.) Ai, què em dirà? Segur que no li agrada. (Es queda quiet i mira al públic. Es gira cap al focus.) No li agradarà… I jo què faré? Si em diu que no, hauré de fugir de casa o, si no, (amb una veu excessivament afectada) hauré d’oblidar els meus somnis. I d’això res, el pare sempre se n’ha d’eixir amb la seua i jo (amb èmfasi) ja n’estic fart. Ai, que ja arriba! Ja arriba… (Es posa la mà al cap).

El PARE entra per la dreta. En veure’l, PAU, nerviós, s’asseu a la cadira. Tremola i no gosa alçar la mirada. El PARE espera.

PARE (entre enfadat i encuriosit): Què tens, què vols? Mira que fer-me vindre fins ací! Si m’has de dir alguna cosa, ja saps que me la pots dir quan vulgues. Però fer-me vindre ací…! (Comença a estar més enfadat que no encuriosit.)

PAU (li costa decidir-se a parlar. S’alça. S’asseu. Es torna a alçar. Mira el PARE): Pare, que volia dir-te una cosa.

PARE (enfadat): Això ja ho sé! Digues d’una vegada què!

PAU (parla ràpidament i sense pensar-ho massa): Estàs enfadat i encara no t’he dit res. Com vols que parle, així?

PARE (conciliador): Tranquil, tranquil, ja no dic res fins que acabes.

PAU: Pare, sé que… (Al públic.) No, no li ho puc dir. Si li ho dic o em mata o mor de tristesa. No li ho puc dir. (Mira al PARE, que s’acosta cap a ell i s’asseu a la cadira. PAU s’aparta d’un bot cap enrere instintivament i finalment, decidit a parlar, camina cap a la dreta i s’enfronta de cara amb son pare, que encara no ha obert la boca.) Pare, sé que et feia molta il·lusió i jo pensava que a mi també me’n feia, però… (Vacil·la.) Però la veritat és que no vull estudiar medicina. (Mira al PARE, que no diu res i té a la cara una expressió neutra.) Des de xicotet m’has volgut inculcar que jo volia ser metge, que havia de ser metge, que no hi ha res millor que ser metge, que si metge cap ací, que si metge cap allà. I jo, la veritat, m’ho vaig acabar creient! (Marcant cada paraula:) Però jo no vull ser metge. No vull i ja està. No és que no m’agrade, la medicina. És molt bonica. Sí, molt bonica. Però m’atrauen altres coses, saps?

PARE (amb veu neutra, controlant les emocions): Acaba. Digues tot el que has de dir.

PAU (mirant el PARE amb por, que s’alça de la cadira i es queda dret enfront d’ell. PAU agafa aire. Deixa de moure’s nerviosament): Pare, vull ser actor.

Silenci. El PARE no contesta. No diu res. PAU canvia d’actitud de sobte. Canvia la il·luminació. S’encén ara una llum d’ambient, interior.

PAU (es dirigix al PARE somrient): Què, com ho he fet? M’ha eixit bé?

PARE (enfadat): Bé? Si ho has fet bé, preguntes? Et prepare tota l’escenografia…

PAU (mirant al seu voltant): Home, escenografia escenografia jo no diria.

PARE: Et prepare tota l’escenografia i només eres capaç de donar-me açò. (Sospira.) Sé que ho pots fer millor. Si només t’esforçares…

PAU (avorrit, al públic): Una altra vegada…

PARE: Ja sé que eres nou en l’ofici, però, fill meu, jo sóc un actor de prestigi i tu has d’arribar a ser tan bo com jo o millor! (Passa d’estar enfadat a estar decebut.) Pareix que no vulgues dedicar-te a l’ofici.

PAU (seriós): Pare, respecte a això, que volia dir-te una cosa.

PARE: Si m’has de dir alguna cosa, ja saps que me la pots dir quan vulgues. Però ara estem assajant!

PAU: És important, pare. (El PARE calla i se’l mira. Torna a fer una cara neutra.) Que jo… Sé que et feia molta il·lusió i pensava que a mi també me’n feia, però la veritat és que no vull ser actor.

PARE (amb veu neutra, controlant les emocions): Acaba. Digues tot el que has de dir.

PAU: Pare, vull ser metge.

La llum s’apaga de sobte. Fi.

Torres Latorre, Aina. (2018): «Escena teatral escrita per Aina Torres Latorre», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 26-09-2018, Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/09/26/escena-teatral-e…a-torres-latorre/

Anàlisi i crítica del teatre català

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 3 10 ?