A continuació, trobareu una versió reduïda del comentari d’un dels contes de Guadalajara, de Quim Monzó, realitzat per Laura Monzó Pastor, alumna de l’assignatura «Literatura catalana contemporània», del grau de Filologia Catalana (curs 2018-2019). Per a fer el comentari, s’han seguit les indicacions fetes a les classes pràctiques de l’assignatura.
https://dfcdocencia.blogs.uv.es/enunciacio-subjectiva-i-comentari-academic-de-textos-literaris/
La hipertextualitat en «A les portes de Troia», de Quim Monzó
Laura Monzó Pastor
Monzó, com bé assegura Ollé (2008:31), presenta un canvi important en la seua obra: el pas del vitalisme inicial al pessimisme actual, visible en tots els seus relats, que són tot el contrari als típics relats idíl·lics i perfectes.
Aquest pessimisme es pot veure en «A les portes de Troia», dins de Guadalajara. Ací l’autor replanteja una obra clàssica i tan famosa com és L’Odissea d’Homer, concretament el Cant viii, des d’una perspectiva pessimista i irònica, ja que, com bé diu Gregori (2008:53), «les obres considerades clàssiques […] resulten particularment idònies com a font d’ulteriors transformacions». Monzó proposa un desenvolupament diferent al de L’Odissea i és que, què hauria passat si els troians no hagueren obert mai aquella porta ni hagueren introduït el cavall dins la ciutat?
«A les portes de Troia» i L’Odissea comparteixen una relació d’hipertextualitat, en concret, una relació de transformació paròdica (Genette 1982: 36-37). En aquest cas és evident el vincle entre el títol del conte i l’epopeia homèrica, encara que no és l’únic element a destacar, ja que Monzó ha volgut fer referència a l’original també mitjançant els personatges d’Ulisses i Anticle.
Com ja hem dit, les obres clàssiques són les preferides per a aquest tipus de narració, i és que el lector ha de ser capaç de reconèixer el text original en el relat, és a dir, «la relació que estableixen amb l’hipotext» (Gregori 2008: 69), per tal que es puga dur a terme el joc hipertextual. Així, l’autor no s’arrisca que un nombre elevat del públic no sàpiga reconèixer la connexió entre ambdós textos.
Segons Genette (1982: 37), la paròdia és la transformació lúdica d’un text singular, com és el cas en «A les portes de Troia» que, com ja hem dit, és una nova versió del Cant viii de L’Odissea d’Homer, encara que, més que d’una nova versió, estaríem parlant d’un capítol mai narrat en l’obra clàssica. En l’original, mai s’arriba a pensar que podria passar l’opció que proposa Monzó: és impensable que els troians no caiguen en les astúcies dels aqueus.
En síntesi, cal destacar la importància de la hipertextualitat en els contes de Quim Monzó, com en «A les portes de Troia», del qual hem estat parlant. Aquest últim parteix d’una de les obres clàssiques més conegudes, L’Odissea, però l’autor hi afegeix una fissura: què hauria passat si els troians no hagueren obert les portes i hagueren deixat el cavall de fusta, precisament com indica el títol, «a les portes de Troia»?
BIBLIOGRAFIA
Genette, G. (1982): Palimpsestes. La littérature au second degré, París, Seuil.
Gregori, C. (2008): “Revisitar la tradició, rebentar els tòpics: el joc paròdic monzonià”, dins F. Carbó et al., El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura catalana contemporània, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 53-91.
Ollé, M. (2008): Quim Monzó, Barcelona, AELC.
Com citar aquest article:
Monzó, Laura (2019): «La hipertextualitat en “A les portes de Troia”, de Quim Monzó». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectura-realitzat-per-laura-monzo-pastor/