Comentari de lectura realitzat per Marc Torres

En aquest post publiquem una versió reduïda del comentari de Canigó, de Jacint Verdaguer, realitzat per Marc Torres, estudiant de l’assignatura “Literatura catalana contemporània” (curs 2020-2021). Per a redactar el comentari, s’han seguit les indicacions fetes en les classes pràctiques de l’assignatura.

Fonaments de la nació catalana en Canigó

Marc Torres

Primer Curs de Filologia Catalana

Canigó (1886) és el segon poema èpic de Jacint Verdaguer després d’escriure en 1877 L’Atlàntida. Segons Ricard Torrents (1995: 76-82), per escriure Canigó, Verdaguer segueix més encara  les propostes de l’ideòleg del catalanisme conservador Collell. D’aquesta manera, se centra completament en paisatges del país i pren com a referents gestes històriques que exalten Catalunya, no Espanya.

Per a Verdaguer, com apunta Pinyol i Torrents (2009: 220), el significat de pàtria pren el sentit més etimològic del mot: la terra dels pares. Aquesta terra comprèn tots els territoris de parla catalana lligats històricament:

Un gran arbre ajagut és lo Pirene

Que mira ses brancades poderoses

esbadiar-se de València a Roses

                                                                                                     tgrauros

(Cant IV, «Lo Pirineu» v 41-43)

 

A aquests versos cal afegir la Catalunya del Nord, al·ludida abans d’iniciar el poema amb la dedicatòria «Als catalans de França», la qual suposa tota una declaració d’intencions sobre la nació que es vol reconstruir en aquest període de  renaixença. La inclinació cap a les terres de la Catalunya del Nord, en què se situa l’acció principal, es veu molt clarament en els versos  116-236 del cant VI, que ofereixen una descripció idealitzada de les terres del Rosselló:

Apar una encantada que, de l’escuma eixida,

mirant-se s’extasia, granívol Rosselló;

i alçant a les neus verges los ulls embadalida,

no sap si amb més belleses i amb més tresors la crida

la mar o el Canigó.

(Cant VI «Nuviatge» v. 217-221)

Una vegada delimitat geogràficament el concepte de pàtria en Verdaguer, passem a comentar quins són els elements que la fonamenten presents en l’obra Canigó, que són: el paisatge, la tradició (tant culta com popular) i la religió.

Pel que fa als paisatges, com apunta Pinyol i Torrents (2009: 215), a Canigó es demostra el perfecte coneixement de l’orografia pirinenca en el cant IV, en què es mostra una vista aèria fictícia que nomena i descriu molts dels accidents geogràfics de la zona, fins a sis només en la segona estrofa (Ravier 2012: 299).

El fet que Verdaguer dedique un cant sencer a la descripció i a l’admiració dels paisatges del Pirineu no és casualitat, sinó que ho fa perquè és conscient de la importància del paisatge en la pàtria:

Los catalans que hi munten estimen més llur terra,
veient totes les serres vassalles de llur serra,

(Cant IV, «Lo Pirineu», v 173-178)

Pel que fa a la tradició, com afirma Codina i Valls (2010: 113-114), Canigó presenta una dualitat llegendària que Verdaguer recull i reelabora per a la confecció de Canigó. D’una banda, conté un llegendari «historicoreligiós» basat en la tradició culta de les cròniques, el qual s’observa perfectament en l’acció principal, basada en la història del comte Guifre de Cerdanya. Amb la difusió d’aquestes històries medievals, s’aconsegueix retornar a un passat català idealitzat i projectar-lo cap al futur (Torrents, 1995:75).

D’altra banda, hi trobem també un llegendari «geograficomeravellós» (Codina i Valls, 2010: 113), lligat a les fades i éssers misteriosos. Aquests mites tenen cabuda en la pàtria que proposa Verdaguer, ja que, tot i que les fades són expulsades del cim de Canigó en el moment en què es planta la creu en el cant XII, la manera en què són expulsades permet la coexistència entre paganisme i religió cristiana en l’ideari col·lectiu.

El darrer fonament de la nació Catalana que està molt present a l’obra és la religió cristiana. Verdaguer, amb Canigó, pretén sobretot «construir el poema del passat i del futur de Catalunya, vistos des de la perspectiva providencialista cristiana» (Torrents 1995:82). Per tant, la refundació de la nació catalana no es podria entendre d’altra manera que no fora sota el símbol de la creu cristiana (Torrents 1995:82).

Així doncs, trobem que Verdaguer no concep una Catalunya deslligada de la religió cristiana, que és el símbol fonamental de la renaixença de la nació catalana i a partir de la qual han de girar tota la resta, que són el paisatge i la tradició, tant històrica com popular. Tot i això, totes elles són necessàries per a la creació de la identitat catalana que ha de renàixer i consolidar-se definitivament.

BIBLIOGRAFIA

Codina i Valls, F. (2010) «Gentil i Oliba. dos models d’artista contraposats en el Canigó de Verdaguer», Anuari Verdaguer,18, p. 113-128.

Pinyol i Torrents, R. (2009) «Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya», Catalan Historical Review, 2, p. 213-226.

Ravier, X. (2012) «Lieux, images, événements dans l’écriture poétique: Jacint Verdaguer», Estudis Romànics, 34, p. 289-309

Torrents, R. (1995). «Canigó, el passat i el futur de Catalunya», dins Verdaguer. Un poeta per a un poble, Eumo, Vic. p. 72-83.

Verdaguer, J. (1995). Canigó. Edicions 62, Barcelona.

Com citar aquest article:

Torres Rubió, Marc (2021): “Fonaments de la nació catalana en Canigó“. Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència. 26-7-2021. Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectura-realitzat-per-marc-torres/‎(s’obre en una pestanya nova)

 

Literatura catalana contemporània , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 5 11 ?