El circuit de lectura. L’exemple de L’últim vaixell

Maria Victòria Badia i Palanca, estudiant de l’assignatura Cultura i literatura per a infants i joves en llengua catalana del grau de Filologia Catalana (curs 2018-2019), ha escrit una anàlisi del llibre 

Pasqual i Escriva, Gemma (2008): L’últim vaixell. València: Voramar/Santillana Ediciones Generales. S.L.

Per a construir-la, ha seguit les instruccions que treballem a classe i que podeu consultar al post «Treballem el model metodològic d’anàlisi dels relats». Concretament, Maria Victòria analitza un aspecte fonamental del nivell pragmàtic i que contesta la pregunta:

En quin context de lectura funciona el llibre L’últim vaixell

L’últim vaixell és una novel·la de la valenciana Gemma Pascual i Escrivà que va ser publicada l’any 2004. Un any després, va guanyar el premi Samaruc de literatura juvenil atorgat per l’Associació de Bibliotecaris Valencians. Passats ja més de 15 anys, considerem que l’obra encabeix perfectament, en la seua publicació i també en l’actualitat, dins dels dos circuits que proposa l’enunciat, cosa que intentarem mostrar seguidament tenint en compte l’anàlisi dels paratextos i la temàtica del llibre.

Com encertadament ens informen Lluch i Valriu, el circuit de lectura recomanada «passa quasi exclusivament pels centres escolars»; així, els docents fan una tria de les lectures que recomanaran als seus alumnes a partir de la informació que reben de les editorials, d’altres docents, de les xarxes socials o d’institucions públiques o privades (2013: 18-19). El fet que L’últim vaixell ja tinga uns anys pot dificultar trobar informació detallada, i en algunes ocasions hem arribat a pàgines web, per exemple de llibreries, que ja no són operatives, no obstant això, en fer la recerca de quina ha estat la difusió que ha tingut la novel·la hem pogut copsar que aquesta ha sigut nombrosa i variada a tot el territori de domini lingüístic català.  

Una de les primeres informacions que trobem de la novel·la la recollim en la secció «altres novetats» del número 13 de la revista Lletres Valencianes de l’any 2004.[1] Com bé podem llegir a la pàgina web de la publicació:

La revista “Lletres Valencianes” té com a objectiu, des del seu naixement, crear una comunitat de lectors usuaris de les publicacions de les editorials i llibreries valencianes. Per això, esta publicació pretén donar a conéixer, des del punt de vista cultural i artístic, els llibres més rellevants que produïxen les editorials valencianes i convertir-se amb això en un catàleg de referència en el sector editorial valencià.

 

Si partim d’aquest desig de la revista de donar a conèixer els llibres més destacats i notables que s’editen al País Valencià, bé podem concloure que Lletres Valencianes pot ser una d’eixes fonts d’informació dels docents per triar lectures adequades per a l’alumnat. Així, encara hem pogut trobar una web de l’institut Malilla on veiem que L’últim vaixell era una de les lectures de segon de l’ESO l’any 2013.[3] També hem preguntat a alguns joves del nostre voltant que actualment tenen entre 23 i 24 anys i recorden haver llegit la novel·la quan estudiaven a l’IES Benicalap.

A Catalunya, com podem llegir al bloc mesvilaweb, la novel·la va participar en el XVI concurs El Gust per la Lectura, un concurs organitzat pel Servei d’Immersió i Ús de la Llengua, «basat en la lectura i treball de les obres, i els dossiers didàctics corresponents, tractades en el seminari de formació que ha seguit el professorat durant el curs 2009-2010». A més a més, en el bloc se’ns informa d’altres organismes o institucions que recomanen la seua lectura com ara l’Associació de Mestres Rosa Sensats, la ja esmentada revista Lletres Valencianes de la Generalitat Valenciana, o la biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona. Si accedim directament al bloc del programa El gust per la lectura de l’any 2010 veiem com és una de les lectures proposades per al curs 2010-2011 i aprofundint més la recerca arribem a les activitats didàctiques proposades.

D’una altra banda, els materials que alguns alumnes deixaren a la web com ara treballsbooktrailers, etc., alguns d’ells recents en el temps, són la mostra que el llibre ha funcionat, i pensem que pot encara fer-ho, dins del circuit escolar. Aquestes i altres informacions que llegim sobre la novel·la, però, la relacionen també perfectament amb el circuit de mercat, perquè com podem llegir a Lluch i Valriu, tot i que:

 La informació sobre literatura infantil i juvenil corre per unes vies gairebé reservades als diguem-ne iniciats i rarament surt d’aquests cercles […]. Cal tenir ben en compte, però, que el món virtual ha aportat nous canals de difusió de la informació, molt més propers als nens i joves, interactius i a l’abast de tothom. (2013: 130-131).

 

Així, si continuem analitzant els paratextos exteriors al llibre, a més dels esmentats, també hi trobem crítiques com la feta per l’escriptor Josep Maria Aloy a la revista Faristol, o la que escriu Vicent Sanz al seu bloc. 

Uns altres blocs de gent anònima ens recomanen la lectura de la novel·la o escriuen sobre ella. Que entropessem amb totes aquestes publicacions al voltant d’ella a les xarxes socials o fent una recerca per internet és el que ens fa afirmar que L’últim vaixell, a més de al circuit escolar, funciona també al circuit virtual o de mercat, ja que els mateixos lectors poden optar per la seua lectura sense la necessitat que un professor la recomane.

També considerem que cal remarcar la importància de l’autora dins la literatura catalana infantil i juvenil. Amb una llarga carrera professional com a escriptora, guardonada amb diversos premis i amb una destacada presència a les xarxes ―bé les pròpies de l’autora, bé unes altres on es parla d’ella i de la seua obra―, Gemma Pascual és coneguda per molts joves, i també per un públic ja més adult, cosa que ajuda perquè molts puguen seguir-la i aproximar-se a la seua obra.[11]  

Pel que fa als paratextos més visibles, és interessant comprovar que a la novel·la no trobem cap proposta didàctica ni cap indicador sobre l’edat recomanada. Només el nom de la col·lecció, Sèrie roja, ens fa saber que es tracta d’una novel·la adreçada al públic juvenil. Dues brevíssimes oracions, una a cada costat del nom de la col·lecció en la contraportada, «tu tries» i «atreveix-te», just dalt de la sinopsi, donen a entendre que allò que es vol ―a banda del fet que es propose o recomane als centres escolars― és precisament que el lector jove, en apropar-se al llibre físic, senta la temptació de llegir-la. Fora d’això, el llibre s’assembla molt a qualsevol altre adreçat al públic adult, una portada amb una fotografia molt relacionada amb el títol ―una imatge dels anys 40 d’un vaixell que s’allunya del port i sobre aquesta, la d’una dona amb la mirada perduda―, el títol, el nom de l’autor i l’editorial. 

Molt més rellevants són els paratextos interiors del llibre: una dedicatòria als avis de l’autora «derrotats però no vençuts»; una altra «a totes les dones que van resistir i combatre estoicament el menyspreu i l’opressió de la dictadura franquista», amb agraïments a moltes d’elles i a escriptors i escriptores que «lluiten per recuperar la memòria històrica», i, finalment, tres versos ben coneguts de Maria-Mercè Marçal «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel». També els títols dels capítols ―que ens situen espacialment i temporal― i la total relació amb les citacions reals que els encapçalen i que ajuden a descobrir al lector quina era la realitat en què es movien els protagonistes. Pensem que són molt significatius perquè anuncien clarament que és L’últim vaixell: una obra significativa que tracta qüestions molt presents i significatives en els últims anys: la postguerra i el paper de la dona a la societat.

Sobre la Guerra Civil Espanyola:

Els escriptors catalans escriuen les seves novel·les sempre des de l’òptica dels vençuts i posen l’accent en l’absurd de la guerra, l’empobriment econòmic i, especialment, la repressió social i cultural que aquesta comportà. La sensació que produeixen la majoria d’obres no és la de voler vehicular una lliçó d’història, sinó la voluntat de deixar un testimoni de barbàrie i de l’opressió i negació d’una cultura silenciada a la força». (Lluch; Valriu 2013: 139-140).

 

L’últim vaixell ens situa en els últims dies de la Guerra Civil i els primers mesos de la postguerra. En eixos últims moments del conflicte bèl·lic, Alacant, l’última ciutat que va caure en mans feixistes, s’omplia a vessar de republicans intentant fugir des del seu port cap a un exili incert. Als qui no pogueren, o no volgueren fugir, els esperaven la crueltat i l’horror franquista, la fam i la misèria, la por, els camps de concentració, els afusellaments, la mort o l’intent de genocidi cultural, entre altres. És aquest període tan important i que no es pot oblidar el que s’hi mostra. Així, el llibre reivindica una memòria històrica que no deu caure en oblit, però també uns valors com, per exemple, l’amistat, l’amor o la solidaritat. A més a més, el protagonisme més gros recau, sobretot, en les dones: Llíber i Mercé, les protagonistes principals, però també Maria, Agnès, Vicenta, la peixatera, la masovera…, mullers que mostren el paper arriscat i valent que moltes desenvoluparen dins d’una societat ben masclista i en un món que s’ensorrava. En conseqüència, qüestions molt necessàries per saber d’on venim, qui som i com d’important és continuar lluitant per defensar les llibertats.

«És difícil fer una separació dràstica entre ambdós circuits perquè les interrelacions cada vegada són majors, en primer lloc, motivades pel pla de foment de lectura en els centre educatius i, en segon lloc, per la dificultat de separar els objectius entre l’educació literària i la lectura» (Lluch; Valriu 2013: 21).

Efectivament, veiem com en el cas de L’últim vaixell la interrelació dels dos circuits és gran; així, comptat i debatut, pensem que hem pogut mostrar que la novel·la ha funcionat al circuit escolar mitjançant els mediadors i com a lectura recomanada, però també al circuit de mercat perquè la difusió a través de les xarxes socials, la importància de l’autora, la temàtica i com aquesta és tractada ―fusionant realitat i ficció, introduint una història d’amor entre la jove protagonista i Marcel, etc.― ha fet que no sols no caiga en oblit pel pas del temps, sinó que a més, puga continuar agradant i interessant moltíssim els joves lectors, cosa que evidencia que trobem edicions del llibre de l’any 2016.[12]

Cruselles i Lores, Lara (2019): «El circuit de lectura de Barroca mort», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 19-05 

Bibliografia

Pasqual i Escriva, Gemma (2008), L’últim vaixell, València, Voramar/Santillana        Ediciones Generales. S.L.

Lluch, Gemma; Valriu, Caterina (2013), La literatura per a infants i joves en català. Anàlisi

[1]Podeu consultar la revista completa, la información sobre L’últim vaixell la trobem a la pàg. 116 en http://www.ceice.gva.es/documents/161918695/163428876/TODA+LA+REVISTA+%28%204%2703+mb%29.pdf/69e158dd-fb60-45a5-b4c6-e0bd6a08b50d

[2] Podeu consultar http://www.ceice.gva.es/va/web/libro/revista-lletres-valencianes-

[3] Podeu consultar http://iesmalilla.edu.gva.es/moodle/mod/url/view.php?id=1773

[4] Podeu consultar https://blocs.mesvilaweb.cat/gemmapasqual/?p=177721

[5] Podeu consultar https://blocs.xtec.cat/gustperlalectura/2010/05/27/lectures-10-11/

[6] Podeu consultar https://salegreusach.wixsite.com/blog-4t-eso

[7] Podeu consultar https://youtu.be/0wgQ9QNzZrE

[8] Podeu consultar https://www.clijcat.cat/faristol/critica/Lultim-vaixell

[9] Podeu consultar https://vicentsanz.wordpress.com/2009/05/10/264/

[10] Podeu consultar http://llibreriade2n.blogspot.com/2010/12/guia-lultim-vaixell.html o http://catalaalabast-lletresalvent.blogspot.com/2013/04/fragment-lultim-vaixell.html

 

[11] Només cal porsar el seu nom a un cercador d’Internet per trobar-se amb el seu Facebook, twiter, etc. o llegir información sobre ella a escriptors. cat, Wikipedia, etc.

[12] Podeu consultar, entre altres https://www.iberlibro.com/ultim-vaixell-Pasqual-Escriva-Gemma-JOLLIBRE/20404302980/bd

About Gemma Lluch

Gemma Lluch, catedràtica del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Edita continguts de l'assignatura Cultura i Literatura per a Infants i Joves en Llengua Catalana.
Cultura i literatura per a infants i joves en català

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 13 7 ?