Escena teatral escrita per Irene Martínez i Ester Ramos

A continuació trobareu una escena escrita per Irene Martínez Ostos i Ester Ramos Vilalta, alumnes de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del grau de Filologia Catalana (curs 2021-2022). Per a fer aquesta activitat han seguit les instruccions que el professor dona als i les estudiants de l’assignatura: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/com-escriure-una-escena-teatral/.

ATENCIÓ: En aquesta escena, per raons del format del blog, no hi ha el sagnat propi dels textos teatrals.

 

Irene Martínez Ostos

Ester Ramos Vilalta

 

LES INCÒGNITES DE L’AMOR

 

PERSONATGES

BÀRBARA

CONSCIÈNCIA

AVI DE BÀRBARA

 

L’acció se situa a València l’any 2021.

L’escenari està completament obscur, no es pot veure res. Un llum s’encén apuntant una xiqueta que roman asseguda en una cadira. L’estil de la cadira donarà una idea a l’espectador del lloc concret on es situa l’acció. La xiqueta no es mou: està absorta en la lectura d’un llibre que subjecta entre les mans.

BÀRBARA (bufa. Amb el cap tirat enrere): De veres: açò no hi ha qui ho entenga!

Per darrere de BÀRBARA apareix la figura d’un home vestit amb un trage d’un groc cridaner. Va il·luminant-se a mesura que avança sigil·lós cap a ella. Demana silenci al públic amb un gest. Durant tota l’obra, els gestos i la parla de l’home seran exagerats i extravagants.

CONSCIÈNCIA (aguaitant pel seu costat. Amb to enèrgic, burleta): Benvinguda al món de les qüestions transcendentals, Bàrbara. (Solemne:) Soc…

Amb les primeres paraules de la CONSCIÈNCIA, BÀRBARA salta de la cadira, amb el llibre a les mans. Va a parar a la vora de l’escenari i mira en totes direccions, desconcertada. Ella no pot veure la CONSCIÈNCIA.

BÀRBARA: Què dimonis… Qui parla? Qui és?

CONSCIÈNCIA (no queda clar si divertida o, a l’igual que Bàrbara, desconcertada): Vaja… Ho sent molt, no pretenia espantar-te. (Als espectadors, amb complicitat:) Almenys, no tant. (A Bàrbara:) Permet-me que em presente: soc la Consciència…(Dubta.) Bé, si teua o col·lectiva, això ja ho veurem.

BÀRBARA: Deu ser broma, tot açò.

CONSCIÈNCIA (impacient): Bé, bé, bé… A veure si així va millor: et dius Bàrbara, tens 15 anys i estàs llegint un llibre en què es reflexiona sobre l’amor. I supose que, com que no entens ni la meitat del que diu, he hagut de treballar enmig de les vacances. (Pausa breu.) I bé? Et quedes plantada a la vora de l’escenari o seus i xarrem una estona?

Pausa.

BÀRBARA (no gaire convençuda, torna a seure en la cadira. Per a ella, en veu alta): D’acord, m’he tornat boja. Ara resulta que em parlen els fantasmes. (A l’aire, buscant dirigir-se a la CONSCIÈNCIA:) Hola? Estàs ahí?

CONSCIÈNCIA: Holi. Jo sí. I tu hi estàs o no hi estàs?

BÀRBARA (els ulls com a plats): Sí. Imagine que sí, vaja.

CONSCIÈNCIA: Bé, doncs comencem.

La CONSCIÈNCIA va al fons de l’escenari i en trau, arrossegant-la, una cadira d’estil neutre que havia romàs oculta per als espectadors. Seu amb la cadira al revés: amb les cames obertes i els braços sobre el respatller. Durant el temps que hi estiga asseguda, es bellugarà gairebé de manera constant, i gesticularà exageradament amb mans i rostre quan siga convenient.

CONSCIÈNCIA: Digues-me: què és el que no entens?

BÀRBARA (dubta una mica. Per a ella, xiuxiuejant): Bé, tampoc perd res per intentar-ho… (A la CONSCIÈNCIA, mirant cap a dalt:) L’amor. No entenc l’amor. (Pensa un moment.) A veure, entenc quan el llibre parla d’amor entre dues persones i tal: l’amor romàntic. Però…

CONSCIÈNCIA: El que no comprens és per què parla de sentir amor per coses no tangibles, correcte?

BÀRBARA: Inanimades. Sí.

CONSCIÈNCIA: Com…? (Deixa la pregunta oberta, convidant BÀRBARA a respondre.)

BÀRBARA: L’amor per l’art. O l’amor per la llengua o per la història. Qui pot sentir amor per eixes coses?

CONSCIÈNCIA (divertida): Tu, per exemple. Però comencem per filar una qüestió important. Respecte al fet que no entens l’amor per les coses no tangibles… Bé: gairebé tot l’amor que sents es correspon amb “coses” que no pots veure ni tocar. (Ha marcat la paraula “coses” per donar a entendre la seua inexactitud.)

BÀRBARA: No és cert. Jo sent amor per allò que veig i que m’agrada.

CONSCIÈNCIA: Mira, per què no penses en aquesta xica que t’agrada, de la teua classe?

Pausa breu.

BÀRBARA (els ulls com a plats. Enrogida i gairebé enfadada): Però què dius, tu? Tu què en saps? D’on t’has tret això?

CONSCIÈNCIA: Sí, sí, sí. Molt bé. Vinga, digues-me: per què t’agrada?

BÀRBARA: I jo què sé! Doncs perquè m’agrada, i ja.

CONSCIÈNCIA: L’estimes pel seu físic o per com és ella, com a persona?

BÀRBARA (abaixant el to): M’agrada perquè em sent a gust amb ella.

CONSCIÈNCIA (bota de la cadira): Voilà! Ahí ho tens. Estar a gust amb ella no és res que pugues veure o agafar, sinó que ho sents. Vull dir que no és un amor físic. Ho veus?

BÀRBARA: Supose que sí.

Durant les dos intervencions següents, la CONSCIÈNCIA es desplaçarà per l’escenari segons convinga.

CONSCIÈNCIA: Doncs el mateix passa amb l’art, la llengua o la història, que deies abans. Hi ha gent que sent un amor tan gran cap a la seua cultura, cap a una textura o un paisatge, cap a un sabor o una olor, que és capaç de dedicar la seua vida a una activitat només per la passió que hi sent.

BÀRBARA: Però no té sentit. Eixes coses no estan vives, no senten. No pots estimar res inanimat. O sí?

CONSCIÈNCIA: No em sigues tan poc materialista. (Als espectadors, amb sorna:) Deu ser l’única xiqueta del segle xxi que no estima més el seu telèfon que el seu gos. (A Bàrbara, gairebé cridant:) L’art està viu, Bàrbara! I la llengua i la història. Fins i tot les matemàtiques i la física. La gastronomia. I pel que fa a la música…

BÀRBARA (tallant-la): La música, sí.

CONSCIÈNCIA: Ja. Això pensava. (Pausa breu:) Ho veus ara?

BÀRBARA: Ara sí. Haver començat per ahí.

CONSCIÈNCIA (assenyalant la dessuadora de BÀRBARA, sense transició): Xarangues?

BÀRBARA: Txarango.

CONSCIÈNCIA: Ah.

Pausa.

AVI DE BÀRBARA (off): Reina, que no vens?

BÀRBARA (confosa, despistada): Va-vaig, iaio. Un segon.

CONSCIÈNCIA: Sembla que requereixen la teua presència. (Transició:) M’ha encantat conéixer-te, Bàrbara. (Burleta:) Quasi gosaria dir que m’ha valgut la pena interrompre les vacances.

BÀRBARA: Ja. Em segueix donant mal rotllo no veure’t, saps?

CONSCIÈNCIA (amb falsa modèstia): Tampoc et perds res, d’especial.

AVI DE BÀRBARA (impacient): Bàrbara, vens o no?

BÀRBARA: Ja vaig, iaio! (A la CONSCIÈNCIA:) Tornarem a parlar?

CONSCIÈNCIA: No ho sé. Tindràs un llibre a mà?

BÀRBARA (transició): A mi també m’ha agradat parlar amb tu. Gràcies.

CONSCIÈNCIA (gairebé xiuxiuejant): Vinga, ves-te’n ja o faràs desesperar el teu avi.

BÀRBARA: Adeu.

BÀRBARA queda uns segons en silenci, com esperant el comiat de la CONSCIÈNCIA. Però aquest no arribarà perquè, just abans de la seua última intervenció, BÀRBARA ha tancat el llibre, fent que aquesta desaparega.

A l’escenari negre, queda només BÀRBARA, il·luminada. Han passat uns segons des que s’acomiadara de la CONSCIÈNCIA. Potser un poc decebuda, però també satisfeta, s’alça de la cadira i corre cap al lloc d’on venia la veu de l’AVI.

BÀRBARA: Ja vaig!

Fi de l’escena.

 

Martínez, Irene i Ramos, Ester (2022): «Escena teatral escrita per Irene Martínez i Ester Ramos», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 19-07-2022. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/escena-teatral-escrita-per-irene-martinez-i-ester-ramos/

Anàlisi i crítica del teatre català

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 11 10 ?