A continuació, trobareu una ressenya crítica d’Els valencians, des de quan són valencians?, de Vicent Baydal, realitzada per Diego Albarracín Albarracín, alumne de l’assignatura Retòrica, del grau d’Història (curs 2018-2019). Per fer la ressenya, s’han seguit les instruccions donades a les classes pràctiques de l’assignatura.
Baydal, Vicent (2016): Els valencians, des de quan són valencians?, Catarroja-Barcelona, Afers.
LA CONSTRUCCIÓ D’UN POBLE SENSE ENEMIC?
Els valencians, des de quan són valencians? és un assaig de Vicent Baydal, doctor en Història Medieval, en què s’estudia el naixement de la identitat valenciana. Encara que aquesta temàtica ha estat tractada en llibres cabdals com Nosaltres, els valencians (1962), de Joan Fuster, o Sobre la nació dels valencians (1997), de Joan F. Mira, el caire purament historiogràfic de l’obra hi aporta un nou punt de vista.
Després de la creació del Regne de València, Jaume I donà a la ciutat de València unes lleis pròpies, els costums, que s’havien d’estendre a la totalitat del territori. Tot i això, aquesta legislació, que passà a anomenar-se Furs de València i que fou defensada per les viles reials, lluitaria per la preeminència sobre els Furs d’Aragó, els quals reberen el suport dels nobles aragonesos que poseïen senyorius al nou regne. El conflicte foral encapçalà els successius regnats, i arribà, inclús, a la guerra, fins que el 1329-1330 s’acordà un únic codi legal. En aquest moment comença a forjar-se amb més força una consciència col·lectiva pròpia que engloba tots els estaments, al contrari que durant la disputa foral, en què havia estat present únicament al reialenc. La situació es farà més clara quan, davant la deriva autoritària de Pere el Cerimoniós, la defensa de la llei comuna esdevengué un afer interestamental. Fet i fet, el conflicte amb Castella, cap a la segona meitat del segle XIV, obligà el monarca a governar juntament amb les Corts, cosa que donà lloc a una comunitat política definitivament valenciana.
La intenció de Baydal en aquesta obra és explicar el procés de formació de la identitat valenciana i, alhora, desmitificar la història espanyola de fal·làcies que sostenen la perpetuïtat d’Espanya com a nació des de fa milers d’anys. D’aquesta manera, el llibre es construeix amb una sòlida base documental que mostra l’exhaustiu treball d’investigació propi d’un estudi historiogràfic. A més, el tema té certa rellevància, tenint en compte que «el desconcert nacional dels valencians no és cap secret», com diu Fuster a Nosaltres, els valencians (1962). Si el poble valencià és un poble, ha de tindre una data de naixement (com també en tindrà una de mort), i és necessari, per tal de desenvolupar una conciència nacional, entendre com es forma, sense basar-se en mites, sinó en la historiografia contrastada.
Tanmateix, Baydal hi deixa caure una idea fonamental, encara que en cap moment la formula explícitament, sobre què és allò que configura la col·lectivitat política. Al llarg del llibre, sí que es fa referència a la necessitat d’un territori i un marc legal comuns; en canvi, no s’esmenta la importància que té l’enemic. En un primer moment, el conflicte es desenvolupa entre les universitats reials i els nobles aragonesos per la qüestió foral. A partir del 1330, quan ja s’aconsegueix la unificació dels furs, el nombre dels que abans ja es deien a si mateixos valencians s’incrementa considerablement, ja que s’hi inclouen els altres dos estaments; en aquest cas, el problema serà interestamental, és a dir, dels tres estaments, enfront del monarca. Finalment, cap a la segona meitat del segle XIV, la comunitat política valenciana es consolida davant un enemic més gran encara: Castella. Per tant, és clar que la construcció d’una consciència col·lectiva exigeix un enemic; a mesura que l’enemic es fa més gran i poderós, aquesta consciència s’enforteix.
En suma, Els valencians, des de quan són valencians? tracta de resoldre el gran problema dels valencians: la qüestió nacional. Destaca, a més, la idea implícita de la necessitat d’un enemic comú a partir del qual es dibuixa la consciència col·lectiva. La seua aportació, doncs, és la rigorositat i la visió historiogràfica que hi dona. Se centra, però, no tant en el seu desenvolupament, sinó en el naixement dels valencians com a comunitat política. Aquest assaig mostra, al cap i a la fi, el procés de construcció d’un poble, el valencià, que encara avui continua buscant la seua identitat.
Com citar:
Albarracín, Diego (2020): «Ressenya d'”Els valencians, des de quan són valencians?”», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 03-02-2020. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/ressenya-dels-valencians-des-de-quan-son-valencians-de-diego-albarracin/