A continuació trobareu una escena escrita per Yago Carrilero, Laia Mollà i Anna Palau, alumnes de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del grau de Filologia Catalana (curs 2022-2023). Per a fer aquesta activitat han seguit les instruccions que el professor dona a l’alumnat de l’assignatura: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/com-escriure-una-escena-teatral/.
ATENCIÓ: En aquesta escena, per raons del format del blog, no hi ha el sagnat propi dels textos teatrals.
Yago Carrilero, Laia Mollà i Anna Palau
TIC-TAC
PERSONATGES
DONA
València, barri del Carme. És l’any 2019.
L’escena mostra la sala d’estar d’un àtic vell, polsós i desendreçat. Una llum tènue i groguenca n’embolcalla el mobiliari. Al centre de l’espai, tot cobert de deixalles, hi ha un tendur de fusta. El corona una ampolla de licor quasi buida. A la dreta, una mica endarrerida i encarada al públic, destaca una butaca de pell. A l’esquerra, una porta a mig obrir dona a la cuina, l’interior de la qual no acaba de distingir-se. Una capsa metàl·lica, en la qual hi ha gravades dues inicials, ocupa al fons l’única prestatgeria de la sala. Ací i allà se sent, molt suau, el tic-tac d’un rellotge. És a la prestatgeria, vora la capsa de les inicials. A través d’un finestró, l’ambient fosc i lúgubre del barri penetra dins la casa. Són les huit de la vesprada d’un diumenge de gener.
Entra per la porta una dona de mitjana edat, més aviat prima, amb els cabells atrotinats i grenyuts. Vist roba barata: un xandall arrugat i vell, de colors apagats. Lleugerament desorientada, amb la mirada i el pas una mica atordits, s’acosta al tendur i en pren l’ampolla. Se l’acaba d’un glop, tot aponant-se a la butaca, i mira al públic. És una mirada èbria, perduda. Després d’una pausa llarga, de tensió creixent, s’alça d’un bot i corre a la prestatgeria, frenètica, d’on agafa la capseta de metall. No és gaire voluminosa. Les mans, però, li tremolen. Molt lentament, a un ritme quasi imperceptible, el tic-tac del rellotge va guanyant intensitat. De sobte, la capsa s’esvara i cau a terra. Sorprén la violència de l’estrèpit.
DONA (amb ràbia): Merda! (Angoixada, acatxant-se:) No, no, no… (Hi ha diverses fotografies escampades per terra, prop de la capsa. N’agafa una. Té el marc partit. La mira detingudament, afligida i borratxa.) No… No pot ser. Esta no… Estúpida! Soc una estúpida i una bleda! (Pausa. Amb desesperació:) Merda! (Pausa llarga. Canvia el to, que ara és més seré, però també més trist. Encara torbada per l’alcohol:) Maleït el dia… No ho aguante. És que no ho aguante. Potser tenies raó i sempre he sigut… No n’he sigut capaç, no. Massa rancorosa, deies. (Pausa. Amb una determinació sobtada, no tan desorientada com adés, posant-se dreta i mirant al públic, amb la fotografia a la mà:) És hora d’actuar, sí. Hora d’arreglar-ho tot, d’arreglar el passat… Això, arreglar, això és. Arreglar les coses. Hauria d’arreglar-ho tot d’una punyetera vegada. (Torna a mirar la fotografia i, avançant a poc a poc fins a primer terme de l’escenari, es trau un telèfon mòbil de la butxaca i marca un número. A cada colp d’agulla, el tic-tac del rellotge es fa més audible. La dona es desespera: no li l’agafen fins al tercer intent. Llavors, acaloradíssima, amb una vehemència maldestra en la parla:) Soc jo. Escolta’m. Sé que fa molts anys, molts anys que no parlem, però m’has d’escoltar. No ho he fet bé, ja ho sé, que no ho he fet bé… Ho he fet tot malament. Però et jure que em penedisc de tot. De tot, t’ho jure. No em penges, per favor, no em pots penjar. Aquell dia va ser molt estrany, i no va ser culpa de ningú. He sigut molt injusta. Molt. Ho sé. Tot ha sigut molt injust, per a tu i per a mi. Ningú no es mereix una desgràcia com aquella. Ningú, allò no s’ho mereixia ningú. Quanta desgràcia i quanta misèria, mare! La meua filleta, tota innocent, que no coneixia la maldat, que no la coneixia… Ho saps de sobres. La teua neta era un trosset de pa. Un solet, un solet que ens arrancaren massa prompte, maleït el dia, caguentot, hòstia! (El tic-tac ja sona fort, i continua intensificant-se. La dona sembla haver recuperat la sobrietat; si més no pel que fa a la parla, que ara és més àgil. Té els ulls plorosos, això sí, i algunes llàgrimes comencen a regalimar-li per la galta. És un rostre que s’allibera del pes del dolor.) Durant tots estos anys he cregut que me l’havies furtada, que me l’havies furtada tu. Sí, això em pensava, i m’ha destrossat per dins cada dia. Insofrible. Quanta desgràcia i quanta misèria, Senyor! I que injust va ser! No estàvem preparades per a un colp tan dur… Qui està preparat per a eixes coses? Qui seria capaç d’afrontar-ho com si res? Ens la furtaren, aquell dia. Ens la furtaren. Morta. Els de trànsit ho tingueren clar des del primer moment. Mai no he sentit més freda la línia de telèfon. M’ho deien i no m’ho creia. O potser no m’ho volia creure… El primer que vaig pensar és que no podria mirar-te a la cara. No, mai més. Negligència. Excés d’alcohol. En duplicaves la taxa. I ho sabies, és clar que ho sabies… Però ara ho he entés. Per fi t’he entés. Fores una víctima, tan sols una víctima. Ma mare, una víctima d’aquell fill de puta amb qui et casares. Una víctima maltractada, una malalta. El marit, el puto marit. I després l’alcohol, quin remei… Quanta desgràcia i quanta misèria, hòstia! (Pausa breu). Però jo et vull, mama. Et vull. Necessitava perdonar-te i ja ho he fet, per fi. Per favor, perdona’m. (Amb la veu trencada, malgrat el to afectuós i sincer:) Sempre… Sempre he volgut estimar-te. (S’hi esdevé una pausa llarga. El volum del tic-tac encara augmenta. Sona fort, molt fort, quasi lacerant. Algú contesta a l’altra banda del telèfon. Mentre escolta què diu, el rostre de la dona passa de l’alliberament a la foscor més amarga, de la sobrietat momentània a un xoc profund i fatídic. De colp i volta, l’ofega una mar de llàgrimes. Paralitzada, encara aconsegueix balbucejar uns últims mots:) No… No pot… Ma mare? Quan? Quan?! Escolte, no… No…
La dona cau de genolls, feta a trossos. Ja gens èbria i del tot perduda, deixa caure el mòbil, que s’esclafa contra terra. Ha perdut la força per sempre. Quasi per instint, torna a mirar la fotografia. Les llàgrimes ofeguen un rostre que és el rostre d’una mort emocional.
El tic-tac, extremadament molest ara que ha assolit la intensitat màxima, es deté en sec. Entre els plors desconsolats de la dona, eterns com la mort, comença a sonar una melodia tristíssima, obra d’un famós cantautor català. Una cançó que impregna a poc a poc l’escena, fins que la negra desolació l’apaga absolutament.
Fosc final.
Carrilero, Yago; Mollà, Laia i Palau, Anna (2023): «Escena teatral escrita per Yago Carrilero, Laia Mollà i Anna Palau», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 27-06-2023. Enllaç: <https://dfcdocencia.blogs.uv.es/escena-teatral-escrita-per-yago-carrilero-laia-molla-i-anna-palau/>