Ressenya d’ “Una dolça cançó” al YouTube (de Blanca Girón)

Una dolça cançó, de Leïla Slimani (Bromera Edicions), és la novel·la que vaig triar per a fer la ressenya oral que podeu veure a continuació. Aquesta activitat forma part de les pràctiques de l’assignatura Estilística de la llengua catalana del grau de Traducció i Mediació Interlingüística. Tenia una àmplia llista d’opcions de lectures: jo vaig triar el llibre d’Slimani perquè soc bastant entusiasta de les històries que comencen pel final formant una estructura circular de la narració, i a més perquè em va semblar una trama molt poc habitual.

A l’obra, ambientada a París, l’autora aprofita per retratar una societat francesa classista. Concretament, es podria situar als anys 50, després de la 2a Guerra Mundial, quan les dones es van incorporar massivament en el mercat laboral, fet que en la gran majoria de casos, feia necessari recórrer a les mainaderes. Aquesta era una figura molt típica a la França de l’època i és la raó principal per a determinar que es tracta d’una societat de classes.

En aquesta època, també estava molt present la desigualtat de gènere, la qual es reflecteix sovint al llarg de la novel·la. Per exemple, la Myriam, mare de la Mila i l’Adam, ha de quedar-se a casa tenint cura dels fills i fent les tasques de la casa, mentre que en Paul és qui va a treballar. No obstant això, podríem dir que l’obra té un cert caràcter feminista atès que, finalment, la Myriam decideix emancipar-se i començar a treballar, amb la qual cosa vol demostrar al seu marit que ella també n’és capaç.

L’autora no dona una visió del que és el París turístic al que estem acostumats, sinó del París dels barris, format majoritàriament per magrebins, dels “sense papers”, la gent sense feina, les bandes juvenils que vaguen pels parcs, etc. És a dir, aborda temes gran importància que fins i tot avui en dia ho són.

Per a preparar la ressenya, vaig documentar-me en altres de diferents booktubers, com per exemple al canal “La prestatgeria de Marta“, un dels que més m’agraden per com profunditza a l’hora d’explicar els llibres:

També vaig llegir alguns blogs de ressenyes per tal de fer-me una idea de l’estructura, així com de les dades més importants que ha de contindre, uns exemples són “Llibres, i punt!” i “Entre lletres“. Amb aquestes nocions i les pautes del professor vaig començar a elaborar-la. En primer lloc, a mesura que anava llegint el llibre em feia un petit resum per tal de no perdre cap detall important, quan el vaig acabar comencí a fer-me el guió d’allò més important que volia dir al vídeo i per acabar, vaig assajar diverses vegades abans de gravar-me per tindre-ho tot clar i no equivocar-me gaire.

Elaborar aquest discurs formal és una manera molt útil per a preparar-se per a un futur, ja que al llarg de la teua carrera tant acadèmica com professional probablement hauràs d’elaborar-ne molts. Així mateix, pel que fa a la ressenya, a mi personalmentm’ha ajudat no sols a conèixer noves obres traduïdes al valencià/català i continuar creixent culturalment, sinó també a començar a fixar-me més en els petits detalls que s’amaguen als llibres, en les intencions de l’autor, en l’estil característic, etc. I, per descomptat, és una excel·lent forma de practicar la llengua tant fonèticament com gramaticalment.

Finalment, en relació amb l’ús del Youtube,malgrat ser pèssima amb aquestes coses, he de dir que és relativament fàcil, només us heu de crear un perfil a la plataforma (si no el teniu ja) i des d’ací buscar l’opció de pujar vídeo. Per tant, cal dir que és una eina bastant fàcil d’utilitzar i a més molt útil atès que si vols, pots aplegar a milers de persones que gaudeixen del mateix contingut que tu.

En general m’agrada que els professors fomenten aquest tipus d’activitats perquè és una manera diferent d’aprendre la llengua i de demostrar allò que saps i com de bé et defenses parlant-la. Sincerament, crec que és el millor mètode per adonar-se de qui realment domina el català, puix que com bé és diu, la millor forma de saber si es domina una llengua és parlant-la. Espere que vos agrade la meua ressenya oral on explique la novel·la amb més profunditat i que si alguna volta ho necessiteu vos servisca d’ajuda.

Blanca Girón (estudiant de 2n de Traducció i Mediació Interlingüística)

Com citar: 

Giron, Blanca (2019): «Ressenya d’ “Una dolça cançó” al YouTube». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 29-07-2019. http://dfcdocencia.blogs.uv.es/ressenya-d-una-d…canco-al-youtube/

Estilística de la llengua catalana ,

“Una dolça cançó” de Leïla Slimani, ressenya de Francesc Molero

Una de les pràctiques que hem hagut de realitzar aquest any a classe de Llengua catalana 2 (estilística) ha consistit en la gravació oral de la ressenya d’una novel·la. Aquesta pràctica ha fet possible que m’adone de la dificultat de verbalitzar un text, que encara que ha estat preparat prèviament, requeria d’un nivell de formalitat allunyat del registre col·loquial propi de l’oralitat. Preparar-ne una versió escrita per al blog, m’ha permès observar les característiques pròpies que té el llenguatge digital.

Leïla Slimani és una autora d’origen marroquí que marxà a França als 18 anys per continuar els seus estudis de periodisme. Allí entrà en contacte amb el món literari i va escriure obres amb molt de ressò com Dans le jardin de l’ogre.

Però fou gràcies a la publicació de la segona novel·la, Chanson douce, que va aconseguir l’any 2016 el premi Goncourt, el més prestigiós de les lletres franceses. És precisament aquesta obra la que vaig escollir per fer la ressenya. En català disposem de la magnífica traducció de Lluís-Anton Baulenas publicada per Edicions Bromera.

L’argument de Chanson douce està basat en un cas real succeït l’any 2012 a Nova York. A la novel·la s’explica la història de la Louise, una misteriosa cangur de qui tothom parla meravelles

La primera oració del relat diu: ‘el nadó va morir’. Així, l’autora aconsegueix submergir el lector en una intriga profunda que no desapareix fins l’última pàgina.

És a partir del segon capítol que coneguem la Myriam i en Paul, una parella parisenca que viu feliç amb la seua filla Mila. La Myriam havia acabat els seus estudis de dret anys enrere, però mai no havia exercit a causa del naixement de la seua filla.

Tanmateix, la cosa canvia amb l’arribada del seu segon fill, l’Adam. Com que el seu marit es passava tot el dia fora de casa a la faena mentre que ella havia d’estar-s’hi cuidant els xiquets, decideix que és l’hora de buscar una cangur.

Així  comença un procés de selecció decebedor en què cap dona els complau. Finalment, descobreixen la Louise, i des del primer moment s’enamoren d’ella.

La Louise, abandonada per la seua filla i després d’haver perdut un marit que la menystenia, necessita sentir-se útil i apreciada. Fa tan bé la seua faena, que aconsegueix que la família no sàpiga viure sense ella. Fins i tot, se l’emporten de vacances a Grècia.

A mesura que passa el temps, però, s’adona que quan els xiquets siguen majors, ja no la necessitaran més. És aleshores quan entra en un estat de depressió i comencen a vindre-li a la ment pensaments tenebrosos.

Recomane la lectura d’aquesta obra perquè, gràcies a l’estil directe i al joc d’anàfores dels capítols, Leïla Slimani aconsegueix que el lector estiga en un estat permanent de curiositat per saber què ha passat realment i voler entendre els actes dels personatges.

Francesc Molero (estudiant de 2n de Traducció i Mediació Interlingüística, Universitat de València)

 

Com citar aquest article:

Molero, Francesc (2019): «”Una dolça cançó” de Leïla Slimani». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 19-07-2019. Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/una-dolca-canco-francesc-molero/

Estilística de la llengua catalana ,

Ressenya en vídeo de “Stoner”, de Laura Navarro

  Les noves tecnologies cada vegada s’usen més en el món acadèmic. En aquest cas, és el YouTube qui fa acte de presència a les aules com a suport per ressenyar novel·les. Aquest és el meu cas, com a estudiant de Traducció i Mediació Interlingüística d’Anglès he fet una ressenya oral de la traducció al català de Stoner per a l’assignatura de Llengua A2: Estilística de la llengua catalana. En aquesta crítica explique amb profunditat els temes tractats en el llibre i expose un dels fragments que millor explica la soledat que sent William Stoner, el seu protagonista. En un món digitalitzat, el públic prefereix els mitjans audiovisuals orals per consumir el contingut literari perquè agilitza la informació i la fa més atractiva i accessible a tots els usuaris.

Per portar a terme aquesta ressenya en vídeo proposada pel professor Andreu Sentí, va ser necessària una preparació prèvia. A més de la lectura de la novel·la, vaig elaborar un guió mitjançant el qual vaig planificar el discurs oral (estructura, estil, registre, gènere…) i que va servir com suport durant la gravació. Després, només vaig haver de posar-me davant de la càmera per expressar de la manera més natural possible la meua crítica sobre l’obra.

Gràcies a la realització d’aquest treball audiovisual he pogut dur a terme una anàlisi més rigorosa de la novel·la, reparant en detalls que mai no haguera percebut si només l’haguera llegida. A més, ja que he hagut de crear un discurs formal l’objectiu del qual és fer que el lector se senta atret a llegir la novel·la, m’he adonat de la importància de triar les paraules adequades per a captar l’atenció del lector sense desvelar massa fets de la trama.

John Edward Williams va ser un escriptor estatunidenc conegut per algunes novel·les i antologies poètiques. Les seues obres van estar molt influenciades per la seua vida, ja que va servir com sergent en les Forces Aèries americanes durant la Segona Guerra Mundial i va exercir com a professor d’Anglès i Humanitats en la Universitat de Denver. Va cultivar el gènere poètic en The Broken Landscape (1949) i The Necessary Lie (1965), i el narratiu en Nothing But the Night (1948), Butcher’s Crossing (1960), Stoner (1965) i Augustus (1973). A més, una quinta novel·la, The Sleep Of Reason, va quedar inacabada en el moment de la seua mort.

Stoner és la tercera novel·la d’aquest autor, guanyadora en 2013 del premi Llibre de l’any
per la llibreria britànica Waterstones. Encara que la novel·la va ser publicada en 1965 als Estats Units, no va ser fins l’any 2006 que va ser valorada i elogiada per la crítica nord-americana gràcies a la reedició de NYRB Classic. La novel·la va ser traduïda en 2016 al català per Albert Torrescana i publicada a Edicions 62 i al castellà en 2010 per Antonio Díez, editada per Baile del Sol.

Aquesta obra narra la rutinària vida de William Stoner, un professor de llengua anglesa en la Universitat de Missouri. Té 17 capítols narrats en 3a persona amb una manera de contar que ha merescut l’elogi unànime de la crítica. Durant tot el llibre se subratllen diversos temes relacionats amb els sentiments del protagonista, com la soledat, la frustració o la incomunicació.

Ací teniu la meua ressenya en vídeo al YouTube:

Laura Navarro (estudiant de 2n de Traducció i Mediació Interlingüística. Universitat de València)

Com citar aquest article:

Navarro, Laura (2019): «Ressenya en vídeo de Stoner». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019. Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/ressenya-en-video-de-stoner/

Estilística de la llengua catalana ,

Com escriure una fitxa bibliogràfica

L’assignatura Retòrica (Grup A, en línia en català), impartida al primer curs del grau d’Història, depén del Departament de Filologia Catalana. Entre les activitats que l’alumnat ha de realitzar, hi ha la fitxa bibliogràfica d’un article acadèmic. Aquesta pràctica permet aprendre a emmagatzemar la informació i recuperar-la a fi d’utilitzar-la per a les necessitats acadèmiques més bàsiques.

Per tal de desenvolupar aquesta activitat, ens hem basat en els capítols VI i IX, sobre els resums i les fitxes, respectivament, de Gemma Lluch i Miquel Nicolàs (2015). A continuació, presentem les instruccions que cal seguir a classe per elaborar una fitxa bibliogràfica d’un article acadèmic.

 

L’estructura d’aquest text és la següent:

1.Estructura visual i format del text

– Nom i cognoms de l’autor/a de la fitxa bibliogràfica, correu electrònic (encapçalament, alineat a la dreta, lletra Times New Roman, cos 10)

– Referència bibliogràfica de l’article en negreta:

Cognom, Nom (Any de publicació): «Títol de l’article acadèmic», Títol de la revista, número, pàgina inicial – pàgina final. Disponible en línia a: <enllaç>. [Consulta: dia mes any].

– Dades tècniques de l’article acadèmic (epígraf encapçalat amb el número 1, i en negreta; cal deixar un espaiat de 12 pt després):

  • Autor/s
  • Títol de l’article
  • Lloc de publicació (revista)
  • Any d’edició
  • Paginació

– Resum (epígraf encapçalat amb el número 2, i en negreta; cal deixar un espaiat de 12 pt després):

a) Lletra Times New Roman, cos 12, justificat (marges), amb un interlineat d’1’5.

b) Extensió (sense comptar les dades tècniques): 1.500 caràcters amb espais.

c) En el cas que ocupe més d’un full, aquests han d’anar numerats.

d) Presentació per correu electrònic i en format paper.

e) Imprimiu el text a doble cara i no poseu portada.

 

2. Continguts

– Localitzeu les idees principals del text: destrieu què és important i què no, atés que el resum no ha de ser gaire extens.

– Elaboreu un text nou que explique en paraules pròpies el contingut fonamental del text original d’una manera abreujada.

 

3. Tipus de text

– Expositiu: discurs objectiu. No ha d’haver-hi interpretació crítica.

– Cal emprar fórmules d’impersonalització (construccions impersonals reflexes, interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 1a del plural o la 3a del plural, etc.), a més d’evitar qualsevol marca de modalització.

 

Quant a l’estil i la correcció, convé tenir en compte que:

– Cal evitar repeticions lèxiques, sintàctiques…

– Hi ha d’aparèixer la informació necessària de manera clara, concisa i precisa.

– Convé dedicar un paràgraf a cada idea principal, però recordeu no caure en l’error del paràgraf-frase (una frase NO és un paràgraf). Igualment, intenteu que els paràgrafs no superen les 4 o 5 línies.

– Cal evitar la repetició de les frases del text: això és plagi, i el plagi se sanciona.

– Cal evitar oracions llargues i complexes.

– Text cohesionat. Ús adequat de connectors.

 

Referències bibliogràfiques

Lluch, Gemma; Nicolàs, Miquel (2015): Escriptura acadèmica. Planificació, documentació, redacció, citació i models. Barcelona: UOC.

Com citar:

Cano, J. Àngel (2019): «Com escriure una fitxa bibliogràfica», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/com-escriure-una-fitxa-bibliografica/

Retòrica

Què hi ha sota una ressenya audiovisual? “La Gran Caiguda”, de Peter Handke. Text de Nahuel Pinto

T’alces del llit un dissabte de matí i, mentre prepares el cafè, recordes que has d’entregar una ressenya en vídeo del llibre del senyor que es passa un dia sencer caminant. El fulleges lentament mentre penses en l’estructura, el missatge, els punts temàtics… —per què he triat aquesta carrera?

Deixes de perdre el temps somniant amb haver estudiat informàtica, obres el processador de text i comences a dissenyar el guió: Qui és l’escriptor? Com han marcat la seua vida els esdeveniments polítics i socials de la seua època? Què més ha publicat? —Em convalidarien alguna assignatura a Psicologia?

Busques un programa per gravar-te, mires a la càmera, vas al bany a rentar-te la cara i pentinar-te, tornes, cliques el botó d’iniciar la filmació:

Bona vesprada a tots! Hui us parlaré de La Gran Caiguda, der große Fa… Putxo!

El teu gat ha entrat a l’habitació i ja no et serveix eixa presa. T’alces de nou, respires i li poses menjar —qui són “tots”? No és massa presumptuós dir el títol en alemany?—, et tranquil·litzes i tornes a asseure’t. Després de mitja hora gravant vídeos inútils en què et traves, t’oblides de l’ordre i gesticules com un psicòpata, et saps de memòria cadascun dels detalls que et semblen destacables i demanes a la misericordiosa escriptura que et salve de la inclement oralitat de l’audiovisual.

Han passat uns mesos i has acceptat que vols continuar estudiant la teua carrera, cosa que, per descomptat, no té cap relació amb haver acabat els exàmens. Un dia, reps un correu en què et demanen transformar eixa maleïda ressenya en un text ben redactat i t’adones que, tal volta, el full no és tan clement i l’oralitat no és la teua enemiga; obres el navegador d’internet, —cobren millor els intèrprets que els traductors?

Escrius la ressenya:


No tots els que vaguen estan perduts, però ell sí

Aquesta obra és una de les últimes novel·les que ha publicat l’escriptor Peter Handke, de procedència austríaca, nascut en 1942 i molt prolífic en diversos gèneres literaris, com el teatre, la poesia i l’assaig. La Gran Caiguda (traduïda al català per Marta Pera i publicada a Raig Verd) ens conta la història d’un actor que passeja durant tot un dia pels afores d’una ciutat mentre reflexiona sobre la seua vida.

En aquesta novel·la, Peter Handke desenvolupa magistralment un joc de paral·lelismes: d’una banda, el protagonista deambula per la perifèria i per la ciutat, sempre conscient del compromís social que està defugint; de l’altra, també està evitant certs aspectes de la seua vida i prefereix fantasiejar amb allò que es troba pel camí que resoldre els seus conflictes interns. No obstant això, a mesura que comença a acceptar la seua realitat, sembla que, tant la narració com el monòleg intern deixen d’anar en cercles i comencen fixar un destí.

La narració aprofita molt bé la professió del protagonista: com que és un actor, el relat ens mostra com ell, en comptes de viure, interpreta les escenes de la seua vida, i barreja els seus guions mentals amb els esdeveniments quotidians, que ompli de surrealisme. Degut a aquest tret i al marc temporal de la novel·la, dona la imatge de ser una funció teatral improvisada durant tot un dia.

Però sembla que, amb La Gran Caiguda, l’autor també vol parlar d’ell mateix, que vol contar-nos com canvien les perspectives i prioritats amb el temps, que vol fer balanç de la seua vida i penedir-se de les seues errades. És indubtable que aquesta és una novel·la de maduresa, reflexiva i absolutament introspectiva que no necessita demostrar res.


Ja quasi has acabat, només et queda concloure i dir que el llibre et sembla molt recomanable. Però això és absurd, no té trellat escriure una conclusió quan ressenyes una obra que no pretén concloure res, que no aspira a terminar, sinó a reproduir-se en infinites grans caigudes, a perpetuar la seua funció provocant reflexions que només serveixen per distraure’t del camí —de quin camí?

En realitat, eixa és la seua intenció, la novel·la vol que penses i que aplegues a les teues pròpies conclusions: cal aprendre a trobar un camí que et faça sentir orgullós, cal viure a la realitat sense abandonar les teues fantasies i cal comprendre que la tasca més pesada sempre és la que et queda per fer, ja siga una ressenya audiovisual en què has de ser concís i emprar els recursos de l’oralitat o una ressenya redactada de manera coherent, adequada i cohesionada. T’has quedat sense cafè a casa i has d’anar a comprar-ne més.

Nahuel Pinto (estudiant de 2n de Traducció i Mediació Interlingüística, Universitat de València)

Com citar aquest article:

Nahuel, Pinto (2019): «Què hi ha sota una ressenya audiovisual? La Gran Caiguda, de Peter Handke». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/que-hi-ha-sota-una-ressenya-audiovisual-la-gran-caiguda/ 

Estilística de la llengua catalana , , ,