El tàndem lingüístic: parlar per a aprendre català

Quan recorde el meu primer any universitari, em ve a la memòria una Noemí molt angoixada per haver d’estudiar valencià en temps rècord. Imagineu-vos: una manxega que només coneixia unes quantes paraules i li costava entendre com parlaven els seus companys. M’esforçava a entendre’ls, però sovint havia de demanar que em parlaren en castellà per a poder seguir la conversa.

El meu primer contacte amb el valencià va ser la classe de Llengua catalana 1 en el grau de Llengües Modernes i les seues Literatures. Com que no tenia un coneixement previ de la llengua, em vaig matricular al grup H, que va adreçat a estudiants que no parlen català. L’objectiu era que tinguérem un primer contacte amb l’idioma. Vaig aprendre conceptes bàsics sobre la llengua i la gramàtica de manera molt general.

Mai vaig pensar que tornaria a estudiar valencià fins que vaig decidir-me a canviar de grau. De Llengües Modernes em vaig passar a Traducció i Mediació Interlingüística. Enguany tocava cursar Estilística de la llengua catalana, una assignatura de segon, i el nerviosisme va tornar perquè encara no tenia un nivell gaire alt. No obstant això, aquesta vegada sabia que havia de fer front a la “classe normal”, així que vaig ser previnguda i vaig prendre mesures. Vaig començar a anar a classe de valencià pel meu compte uns mesos abans de començar el segon quadrimestre i vaig tornar a tindre contacte amb la llengua. Em vaig adonar que tenia moltes coses en comú amb el francés, la meua llengua B en el grau, llavors vaig pensar que seria bona idea tractar d’aprendre-la fent una comparació entre les dues. En el meu cas ha sigut bastant útil per a aprendre a col·locar els pronoms febles, per exemple.

Cada vegada em sentia més còmoda estudiant i parlant valencià. Una de les claus del meu aprenentatge ha sigut l’activitat cooperativa del tàndem lingüístic en la classe d’Estilística de la llengua catalana. Consisteix a fer parelles o grups amb els teus companys de classe. Hi ha un guia, algú que tinga un coneixement avançat del valencià, i un o diversos receptors, companys que necessiten practicar la llengua o, com jo, que tenen un nivell bàsic. Aquesta pràctica es feia en la classe del dijous. La classe es dividia i podíem triar si en la primera hora volíem fer el tàndem i després anar a la classe pràctica o viceversa.

El professor, Andreu Sentí, va pujar moltíssim material a l’Aula Virtual: vocabularis, activitats, recomanacions, etc. En el meu grup, el que més vam usar al principi van ser les lectures fonètiques, amb les quals el guia ens ensenyava a pronunciar correctament. El meu problema principal era pronunciar les vocals obertes i algunes consonants com la b i v (cervell, batejada); la ll (castell, llibres), la s sonora (tots els dies) i la d final (acord), perquè quan parle en castellà no les distingisc, no les pronuncie o les aspire. Amb la pràctica, vaig millorar i ara quan llig i parle puc pronunciar-les adequadament. També vam usar altres materials, però finalment ens decantàvem per mantindre una conversa quotidiana.

Dues claus d’aquesta activitat són la repetició i la correcció. Quan cometia qualsevol error de pronunciació, gramatical o lèxic, el guia em corregia. Algunes vegades em demanava que repetira el que havia dit o llegit perquè recordara quin era l’error i quina era la forma correcta de dir-ho. A més, també aprofitàvem aquesta hora per a planificar les pràctiques que havíem de fer o si teníem algun dubte, li la preguntàvem al guia.

El professor ens recomanava quedar fora de les hores lectives. En el meu cas, el meu horari era bastant complicat, així que no m’era possible. Ara bé, per a continuar practicant, anava al grup de conversa que ofereix la Universitat, al Centre d’Autoaprenentatge de Llengües (CAL) i, a més, intentava veure sèries com “Les de l’hoquei” o “Benvinguts a la família” per a continuar escoltant la llengua. Una altra eina que m’ha sigut molt útil és la Guia de Pronunciació del Català. Aquests trucs són el mateixos que utilitze per a estudiar qualsevol altra llengua. M’agrada fer de l’estudi una cosa entretinguda i no limitar-me a llegir i memoritzar gramàtica o fer centenars d’exercicis.

Al meu entendre, perquè una activitat com el tàndem tinga èxit cal tindre ganes d’aprendre i, si eres guia, d’ajudar. Estic molt contenta amb la meua evolució durant tot el curs. He passat de no tindre ni idea a poder escriure un text en llengua formal o mantindré una conversa fluida, tot i que comet errors, és clar. Hui dia, m’agradaria continuar perfeccionant el valencià i poder usar-lo en futures traduccions.

Noemí Martínez Rubio, estudiantes de segon curs de Traducció i Mediació Interlingüística

Com podeu citar aquest apunt:

Martínez, Noemí (2020): «El tàndem lingüístic: parlar per a aprendre català». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 24-07-2020. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/el-tandem-linguistic:-parlar-per-a-aprendre-catala/

Estilística de la llengua catalana ,

“L’única història” de Julian Barnes: ressenya al YouTube de Clara Monsoriu

L’arribada de les noves tecnologies ha suposat per a les persones, i especialment per a les noves generacions, una revolució en tot els àmbits, inclòs l’educatiu. Aquest sector ha d’adaptar-se als nous estils de vida i models d’ensenyament que van sorgint, i per això és essencial que el cos docent incorpore mètodes més innovadors.

Durant el curs 2019/20 el professorat de l’assignatura d’Estilística de la Llengua Catalana ha proposat fer una ressenya oral. Aquesta activitat interactiva és un clar exemple d’incorporació de tecnologia a l’aula. El procediment a seguir era clar: triar un llibre per llegir, documentar-se sobre les dades més rellevants de l’autor i el context de l’obra, preparar un guió bàsic amb aquesta informació i un breu resum de la novel·la i, finalment, gravar una ressenya oral per pujar-a a la plataforma de Youtube.

L’activitat és interessant des de diversos punts de vista. En primer lloc, fomenta l’hàbit de lectura entre els joves, que a vegades sembla estar perdent-se. És important que s’oferisca un llistat d’obres ampli perquè l’alumne tinga l’opció de triar allò que més s’adapte als seus interessos. En segon lloc, encara que el procés per preparar la ressenya no és senzill resulta molt útil.  Contribueix a treballar la competència en comunicació lingüística, especialment la capacitat per resumir i per trobar les idees fonamentals d’un text. Per acabar, la gravació pot ser un gran repte per a persones que generalment no estan acostumades a posar-se davant d’una càmera. En aquesta part final del procés s’ha de tenir en compte la singularitat del registre que cal usar, ja que malgrat ser un llenguatge oral, ha de ser formal i, per tant, més pròxim a la llengua escrita. A més, és important expressar-se amb naturalitat i estar – o semblar- tranquil; per tant, pot servir de pràctica per afrontar moltes situacions de la vida acadèmica, laboral i inclús quotidiana.

Julian Barnes és un novel·lista britànic nascut al 1946. Es considera una de les grans revelacions de la narrativa anglesa de les ultimes dècades. Ha publicat grans títols com Història del món en deu capítols i mig (1989), El lloro de Flaubert (1984) , Arthur i George (2005), Res a témer (2010), El soroll del temps (2016), Pulsacions (2011) i El sentit d’un final, amb el qual va guanyar el Premi Booker del 2011.

L’única història (Angle Editorial, 2018) és la darrera novel·la d’aquest autor. Es tracta d’una obra commovedora i plena d’emocions escrita de forma impecable. Narra la realitat de l’amor i el sofriment a través dels ulls del protagonista Paul, un jove de 19 anys que descobreix que amb l’amor no n’hi ha prou per salvar una persona quan s’enamora de Susan, una dona més major que ell. J. Barnes, amb el seu estil característic, aconsegueix que el lector empatitze amb el protagonista i patisca veient com una relació idealitzada es va destruint lentament, fins arrossegar el dos amants.

A continuació, la ressenya oral de l’obra: 

Ressenya en vídeo de “Lúnica història” de Julian Barnes.

Com podeu citar aquest apunt:

Monsoriu, Clara (2020): «“L’única història” de Julian Barnes: ressenya al YouTube de Clara Monsoriu». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 22-07-2020. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/“l’unica-historia”-de-julian-barnes:-ressenya-al-youtube-de-clara-monsoriu/

Estilística de la llengua catalana , , , ,

Conferències virtuals en temps de pandèmia

A pesar de la situació difícil i l’impediment de fer classes presencials que la pandèmia de la covid-19 ha comportat, hem continuat endavant amb el primer curs de Filologia Catalana. L’assignatura de Comunicació oral formal en llengua catalana ha sigut una de les que més he aprofitat, especialment pel treball de preparació i realització d’una pràctica oral: la conferència en vídeo. Gràcies al desenvolupament d’aquesta tasca he entés tota la dedicació que comporta organitzar presentacions orals.

Per iniciar el treball d’aquesta tasca, vaig pensar que la millor forma de dur-la a terme seria seguir una organització per a desenvolupar tota la informació que havia d’explicar. Cal tindre sempre en compte que la planificació és clau en l’escriptura d’un treball o d’un discurs oral. A partir de l’elecció del tema que volia tractar, vaig crear un guió. El discurs havia de tenir tres parts (introducció, desenvolupament i conclusió), però abans em vaig fer una sèrie de preguntes que em van servir per aclarir els aspectes importants dels qual volia parlar. Aleshores, només quedava investigar per trobar aquesta informació, combinar-la amb la que ja sabia i estructurar-la. Arribats a aquest punt, havia de buscar la manera de retenir el discurs. Per facilitar-ne la memorització, vaig fer una mena de petits guions amb paraules o frases clau que em van servir de suport a l’hora de gravar i contar la informació de la manera en què l’havia ordenada. Vaig estar assajant durant diversos dies i repetint el discurs davant la càmera; crec que vaig arribar a gravar el vídeo més de 10 vegades. Tot i que el resultat final no és el que m’havia imaginat al principi, he aconseguit parlar de tot el que volia dins del temps establert, gràcies a la planificació prèvia del discurs.

Tota la feina realitzada m’ha servit, sobretot, per a estar més atenta respecte a les errades més comunes a l’hora de parlar en una situació formal i l’actitud i el to de veu adequat per a adreçar-me al públic que m’escoltarà. Aquest treball final ha sigut la tasca perfecta per fer ús de tota la teoria i recursos estudiats al llarg del quadrimestre. Gràcies a posar en pràctica allò que he aprés, pense que he trobat una manera més organitzada i profitosa de treballar al voltant de l’organització i execució de conferències com aquesta. Estic segura que en futures tasques semblants, l’aprenentatge al llarg d’aquesta assignatura em serà molt útil per al meu creixement com a filòloga.

El vídeo que veureu a continuació parla de la història del saxofonista de jazz John Coltrane, i també té en compte el component de lluita que integra la seua música. Seguint les indicacions del professor, Andreu Sentí, vaig triar un tema que m’agrada. Per això l’interés a desenvolupar la tasca va ser major i va facilitar molt la feina. I a més, crec que aquest interés, personalment, es pot veure reflectit al vídeo, en la manera d’explicar les coses. Aquest és només un exemple de les múltiples activitats que hem fet i que ens han ajudat a créixer.

Marta Jordà, estudiant de primer de Filologia Catalana

Com podeu citar aquest apunt:

Jordà, Marta (2020): «Conferències virtuals en temps de pandèmia». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2020. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/conferencies-virtuals-en-temps-de-pandemia/

Comunicació oral formal , , , ,

Traducció d’un fragment d’Austerlitz (de Sebald)

Casa s’escriu amb una essa entre vocals, aleshores, es pronuncia sonora”. “València porta accent obert, encara que en algunes varietats de la llengua catalana es pronuncia amb e tancada”. Any rere any, els que vivim a la Comunitat Valenciana aprenem aquestes normes al col·legi i a l’institut. Això està molt bé, i ens podem sentir força orgullosos de la normativització de la nostra llengua. Parlar i escriure català correctament és essencial per a una bona comunicació en el dia a dia, però, a més, ens obri la porta a altres camins, i un és el privilegi de poder traduir i enriquir una cultura amb literatura estrangera.

Edició catalana d’Austerlitz, traduïda per Anna Soler i publicada a Flâneur.

Enguany he cursat Estilística de la llengua catalana, assignatura del grau de Traducció i Mediació Interlingüística. Com a pràctica, el meu grup i jo vam traduir al català un fragment de la novel·la alemanya Austerlitz de W. G. Sebald. —Uf, açò no ho he fet jo mai; ja veuràs tu el que eixirà d’ací—, això va ser el primer que vaig pensar, i no sense raó, ja que una traducció no només exigeix expressar-se correctament (ací és quan hem de posar en pràctica tot l’aprés al llarg de la nostra vida), sinó que també requereix expressar-se amb naturalitat i posar-se en la pell del receptor, però també en la de l’emissor. L’objectiu és, doncs, mantenir el missatge i l’estil originals, alhora que es produeix un text comprensible per al lector i, el que és el més important, natural dins de la llengua meta.

La pràctica oferia texts en alemany, francés i anglés. Com que les meues companyes i jo estudiem la llengua germànica, agafàrem l’obra de Sebald. Només llegint la primera pàgina del llibre, ens adonàrem que l’autor recorre sovint a una prosa recarregada, combinant oracions molt llargues amb altres de més curtes. Aquest fet dificultava una mica més la feina, però, com diuen, tot és posar mans a l’obra. A mesura que anava fent, em trobava amb segments que sabia ben bé com volia traduir —Xe! Que bé que m’ha quedat aquesta part!—; però sovint llegia i rellegia una frase tot buscant la inspiració. Potser aquest siga el repte de qualsevol traductor: entendre el que vol dir l’emissor, i amb tot, no trobar l’expressió adequada en la llengua meta per transmetre-ho.

A la fi, t’adones que, a poc a poc, la traducció va prenent forma. Una volta acabat, el meu grup i jo vam posar l’exercici en comú, de forma que cadascuna aportava el seu estil literari i el resultat fou una traducció d’allò més enriquida. La proposta d’una estava gramaticalment molt ben construïda, i la de l’altra comptava amb eixa paraula que encaixava a la perfecció amb l’original. I si per una d’aquelles no n’estàvem segures, ens arriscàvem amb una opció i, simplement, es corregia a classe.

Tinc un bon record del temps que li vaig dedicar a la pràctica. D’una banda, em va omplir de satisfacció el fet d’haver realitzat el “simulacre” d’un encàrrec de traducció al català. De l’altra, vaig compartir una estona molt agradable amb les meues companyes, i això que les sis ens havíem de veure a través d’una pantalla i que, si s’anava la connexió, quan retornava després del que semblaven un parell d’hores, ja havien exposat les seues idees i havien de repetir-les des del principi, una per una.

Aquest exercici ens convida a explorar altres possibilitats de treballar una llengua. I als (futurs) traductors ens recorda que estudiem en una ciutat on el valencià és llengua cooficial amb el castellà. És l’hora d’eixamplar la nostra cultura amb la traducció de joies estrangeres, i pràctiques com aquesta són la millor forma de posar-se en camí.

María Carbonell Saiz, estudiant de segon de Traducció i Mediació Interlingüística

 

TRADUCCIÓ DE L’INICI D’AUSTERLITZ, DE  W. G. Sebald

Traducció de: Paula Almela, María Carbonell, Mayra Alejandra Gil, Carla Gimeno, Marta Hinestrosa, Elisa Meneghetti

En la segona meitat dels anys seixanta, vaig viatjar sovint d’Anglaterra a Bèlgica, d’una banda per motius d’estudis, de l’altra per altres raons que ni jo mateix entenia; de vegades només per un o dos dies, de vegades per unes quantes setmanes. En una d’aquestes excursions belgues que em semblava em duien sempre molt lluny de casa, vaig arribar, en un dia radiant a principis d’estiu, a una ciutat de la qual fins aleshores només coneixia el nom: Anvers. Tan bon punt hi vaig arribar, mentre el tren rodava lentament pel viaducte, flanquejat per unes estranyes torres punxegudes, tot enfilant-se lentament cap al vestíbul fosc de l’estació, em va envair una sensació d’inquietud que no va desaparéixer durant el temps que vaig passar a Bèlgica. Encara recorde que vaig caminar, amb pas insegur, cap al barri cèntric, a través de Jeruzalemstraat, Nachtegaalstraat, Pelikaanstraat, Paradijsstraat, Immerseelstraat i molts altres carrers i carrerons, i com finalment, mortificat pel mal de cap i els pensaments desagradables, vaig refugiar-me al zoològic, situat a la plaça Astridplein, just al costat de l’estació central. Vaig seure en un banc a la penombra, al costat d’un aviari, on nombrosos pinsans i gavatxets de plomatge colorit volaven, fins que em vaig trobar una mica millor. A primera hora de la vesprada, vaig passejar pel parc i vaig fer una última ullada al Nocturama, que havia obert feia uns quants mesos. Va transcórrer una bona estona fins que els meus ulls es van acostumar a la foscor artificial i vaig poder reconéixer els diferents animals, que, darrere dels vidres, feien la seua vida crepuscular, banyats per una lluna pàl·lida. No recorde exactament quins animals vaig veure aquella nit al Nocturama d’Anvers. Probablement foren rates penades o jerbus d’Egipte o del desert del Gobi, eriçons, mussols i òlibes autòctons, opòssums australians, martes, lirons i lèmurs. Botaven de branca en branca, s’escapolien d’un costat a un altre pel terra arenós, d’un color groc grisenc, o desapareixien en un matoll de bambú.

+ Més informació sobre l’edició catalana publicada a Flâneur ací.

Com podeu citar aquest apunt:

Carbonell Saiz, María (2020): «Traducció d’un fragment d’Austerlitz (de Sebald)». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 13-07-2020. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/traduccio-d’un-fragment-d’austerlitz/

Estilística de la llengua catalana , ,

Fem un programa de ràdio: ‘Cultura per a ociosos’

La videotrucada ha estat l’eina més emprada durat el confinament. Tant per a continuar en contacte amb les persones més properes com per a mantindre l’emissió de programes televisius i radiofònics, com ha sigut el nostre cas, en la preparació d’un programa de ràdio que hem titulat Cultura per a ociosos. Aquesta activitat havia de servir per a introduir-nos en la creació de discursos orals en l’assignatura Comunicació oral formal en llengua catalana, impartida pel professor Andreu Sentí.

Una vegada sabíem qui componíem l’equip, ens vam posar a treballar. Continuàrem fent videotrucades, però aquesta vegada separats en les seccions que ocupen el programa. El programa comença amb Andrea Arbona i Mireia Vila, que parlen de les tècniques de comunicació oral apreses a les classes de Comunicació oral formal i en alguns llibres d’oratòria per fer una secció de divulgació sobre expressió oral i consells que es veuen en la pràctica a la secció que els segueix: el debat. Jordi Cano, Maria Martínez, Pau Medina i Manel Pérez han estat preparant un debat que s’hauria d’haver fet a classe en un context de classes presencials, però que ha hagut de ser virtual. Roser Serra va tindre la idea de fer una secció de cultura, i de seguida es va posar en contacte amb l’editor d’Afers, Vicent Olmos, per fer-li l’entrevista que podreu veure al programa. En darrer lloc, Ivan Serrador ha treballat per desglossar i analitzar un llibre de Vicent Baydal, Els valencians des de quan són valencians –editat, precisament, a Afers– i donar-lo a conèixer. Amb les seccions clares i organitzades només calia connectar-les, presentar-les i acomiadar-les, tasca que ha dut a terme  Lucía Pastor.

Així preparàrem els nostres guions i enregistràrem la sessió radiofònica per Skype, que va sortir a la primera d’una manera natural i fluida i, quan veiérem el resultat, vam quedar satisfets del nostre treball. A més, l’activitat ens ha permés estar més en contacte com a grup de companys –tot i que la situació no ens ho ha posat fàcil– tant entre el nostre grup com gaudint dels programes que han fet la resta d’equips.

L’objectiu de l’activitat era aprendre i posar en pràctica les eines que cadascú necessita per parlar adequadament en públic. A Lucía, com a presentadora, li va ser útil el guió per no perdre el fil del programa i saber quan fer les intervencions. A més, havia de posar un to de veu i anar dient informació sense pauses, però canviant ràpidament de tema per mantindre l’atenció dels oients. En el cas del debat, Pau prenia notes per saber com contraargumentar. També va aprendre a modular correctament la veu per donar importància a certs arguments. I Andrea va veure molt útil l’ús d’un guió per no deixar res per dir. És a dir, cadascú ha aprés els mètodes que necessitava per al cas individual, ja que tots tenim els nostres punts forts i dèbils.

Andrea Arbona, Jordi Cano, Lucia Pastor, Maria Martínez, Pau Medina, Manel Pérez, Roser Serra, Ivan Serrador, Mireia Vila, estudiants de primer curs de Filologia Catalana

 

Com es pot citar aquest apunt:

Arbona, Andrea, Jordi Cano, Lucia Pastor, Maria Martínez, Pau Medina, Manel Pérez, Roser Serra, Ivan Serrador, Mireia Vila (2020): «Fem un programa de ràdio: ‘Cultura per a ociosos’». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 13-07-2020. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/fem-un-programa-de-radio:-‘cultura-per-a-ociosos’/

Comunicació oral formal , , ,