Coordinació en la realització de ressenyes crítiques en dues assignatures de primer curs

Com a acció pensada per al PIEC «Escriptura, expressió oral i discurs audiovisual en les assignatures de l’àrea de Filologia Catalana (3a fase)» (UV-SFPIE_PIEC-3321352), que ha tingut lloc aquest curs 2024-2025, els professors J. Àngel Cano Mateu, de l’assignatura Orientació, recursos i tècniques per a la filologia catalana (83 estudiants, 1r Grau en Filologia Catalana, 1r quadrimestre) [ORTFILOCAT], i Ramon X. Rosselló Ivars, de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català (68 estudiants, 1r Grau en Filologia Catalana, 2n quadrimestre) [AiCTC], ens vam coordinar per a la realització de ressenyes crítiques, de manera que poguérem constatar les dificultats i els progressos dels estudiants de primer curs en aquest tipus de composició escrita. En el primer cas, la ressenya era sobre una obra d’un llistat ampli però tancat de lectures; en el segon, versava sobre un espectacle teatral. Així doncs, encara que l’objecte de la ressenya variava (llibre i peça teatral), el gènere discursiu, les indicacions i els criteris d’avaluació eren els mateixos.

En aquest sentit, per tal d’uniformitzar activitats, vam elaborar unes instruccions compartides que incloïen aspectes relacionats amb l’estructura visual i el format del text (tipus i mida de lletra, característiques de l’interlineat i el sagnat, l’extensió mínima i màxima); l’estructura i els continguts (l’extensió de cada paràgraf), i el tipus de text, l’estil i la correcció (més de 10 faltes equivalia a No apte). Igualment, hi vam incorporar una llista de verificació com a procediment d’autoavaluació, que els alumnes havien d’entregar en el moment de lliurar la versió final de la ressenya. A grans trets, aquestes pautes van ser pràcticament iguals. Només hi havia algunes petites diferències, com el canvi de la referència bibliogràfica del llibre per una fitxa artística de l’espectacle, o el contingut establert per als paràgrafs centrals: en l’assignatura del primer quadrimestre, el segon i el tercer estaven dedicats al resum i a la valoració crítica, respectivament; en l’assignatura del segon, al text i a la posada en escena. A més, en Anàlisi i crítica del teatre català es feia també una avaluació entre iguals.

Pel que fa a Orientació, recursos i tècniques per a la filologia catalana, la ressenya crítica tenia un pes del 20% en l’avaluació i s’havia de realitzar a mà, en horari de classe; abans d’acabar el dia, s’havia de passar a ordinador seguint les instruccions indicades, a més d’emplenar l’autoavaluació. Respecte a Anàlisi i crítica del teatre català, comptava un 10% en l’avaluació final i s’havia de redactar a mà, en horari de classe, en una primera sessió en què hi havia el comentari dels errors habituals. En una segona sessió, havien de lliurar el text en format digital, en paper, d’acord, també, amb les instruccions, i es duia a terme una revisió entre iguals de la ressenya. El lliurament de la versió final es feia en la següent classe de pràctica.

Havent exposat els criteris i els requisits, i havent comparat els resultats, en vam poder comprovar l’evolució. Acabat el primer quadrimestre, el professor J. Àngel Cano va elaborar un llistat amb una sèrie d’ítems abstrets de les correccions efectuades en la ressenya crítica, el qual va passar al professor Ramon X. Rosselló perquè hi posara èmfasi a les explicacions a l’aula. Aquest en va ser el progrés:

ORTFILOCAT AiCTC
1. Falta d’autoconsciència (autoavaluació) X X
2. Ús de la 1a persona del singular X
3. Ús d’expressions de valoració de caire escolar X
4. Realització de la introducció amb dades aleatòries X X
5. Errors de normativa X X
6. Pocs recursos sinonímics X X
7. Ús de paràgrafs-frase X
8. Problemes de cohesió i connexió X X
9. No aplicació de les convencions ortotipogràfiques X X
10. Ús de la intel·ligència artificial X X

És a dir, a excepció de l’ús de la 1a persona del singular (en detriment de fórmules més impersonals, com la 1a persona del plural o la 3a persona del singular) i d’expressions de valoració de caire escolar («m’agrada», «no m’agrada», «em sembla avorrit»…), o de l’elaboració de paràgrafs-frase, molt habituals en la ressenya del primer quadrimestre, però gairebé absents en la d’Anàlisi i crítica del teatre català, la resta de dinàmiques s’hi van mantenir en major o en menor mesura. Per un costat, hi va continuar la falta d’autoconsciència a l’hora d’emplenar la fitxa de l’autoavaluació: en ambdues assignatures, vam trobar casos de falta de correspondència entre la resposta donada i la realitat (per exemple, hi havia qui marcava que la seua ressenya tenia quatre paràgrafs, però després ens en trobàvem més), o estudiants que, directament, no l’havien realitzada. Per un altre, els errors de normativa, la mancança de recursos lèxics i de connectors, la no aplicació de les convencions ortotipogràfiques (sagnats desiguals, textos sense justificar, tipus i mida de lletra incorrectes…), així com els problemes d’expressió que se’n derivaven, van recórrer de manera constant moltes de les ressenyes. Igualment, van seguir apareixent dades aleatòries al voltant del llibre o de l’espectacle teatral, a més d’altres d’inventades: fils argumentals falsejats, personatges i noms d’actors que no existeixen, etc. Tot plegat, al capdavall, símptoma i sospita que l’ús de la intel·ligència artificial no va minvar en absolut d’una activitat a l’altra.

En conjunt, aquests aspectes, tant els positius com els millorables, ens obliguen a adoptar unes propostes de millora. En primer lloc, vist que, en general, la majoria dels errors habituals recopilats s’han continuat produint, convé reforçar-los al document d’instruccions i als comentaris d’aula. També cal incidir en la importància de la realització conscient i correcta de l’autoavaluació; no pot ser que hi haja estudiants que ni tan sols la facen o d’altres que, tot i fer-la, no en corregisquen els errors. Per últim, de cara al pròxim curs, i, en el marc d’un nou PIEC –«Expressió oral i escita en temps d’intel·ligència artificial: reptes i oportunitats en l’àrea de Filologia Catalana (1a fase)», curs 2025-2026–, introduirem, com a part del procés de realització, l’ús de la IA generativa com a eina d’assistència d’edició i revisió de la versió final de la ressenya. Els resultats, però, els exposarem en futures entrades del blog, amb el clar objectiu d’intentar millorar la competència escrita entre els estudiants de primer curs.

Com citar aquest article: Cano, J. Àngel i Ramon X. Rosselló. “Coordinació en la realització de ressenyes crítiques en dues assignatures de primer curs”. Departament de Filologia Catalana. Blog d’innovació docent, 15-juliol-2025.

Enllaç permanent: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/coordinacio-en-la-realitzacio-de-ressenyes-critiques-en-dues-assignatures-de-primer-curs/

Anàlisi i crítica del teatre català, Orientació recursos i tècniques per a la filologia catalana ,

Escena teatral escrita per José Belmonte, Elena Gonzalo i Noèlia Sánchez

A continuació trobareu una escena escrita per José Belmonte Villarroya, Elena Gonzalo Almodóvar i Noèlia Sánchez Martorell, estudiants de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del Grau en Filologia Catalana (curs 2024-2025). Per a fer aquesta activitat han seguit les instruccions que el professor dona a l’alumnat de l’assignatura: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/com-escriure-una-escena-teatral/.

ATENCIÓ: En aquesta escena, per raons del format del blog, no hi ha el sagnat propi dels textos teatrals.

 

Belmonte Villarroya, José

Gonzalo Almodóvar, Elena

Sánchez Martorell, Noèlia

 

UN SOPAR HABITUAL

 

PERSONATGES

ANTONI

MARIA

ANA

 

L’acció se situa a Alzira l’any 2025.

Antoni i Maria són un matrimoni adult. Ell té 53 anys i ella, 45. Es troben al menjador de la seua casa, decorat de manera moderna amb pintures d’artistes de renom, és un espai obert en què s’integra la cuina a la part dreta. Són les 21 hores d’un dimecres i, al centre de l’estança, hi ha una gran taula on el sopar està servit. A l’esquerra de l’escenari, l’accés principal del pis. Antoni seu a l’extrem esquerre de la taula, on hi ha plànols de la seua feina. Parla per telèfon. Maria es troba a l’altre extrem de la taula, asseguda, sopant. Encara no s’ha llevat el davantal, que està tacat.

ANTONI (parla en veu alta): Això no pot ser! Ja s’han endarrerit massa els permisos d’obra i això farà que augmenten els costos! (Silenci) Ja, ja… però no podem esperar més. Demà de matí haurem de parlar amb el delegat d’urbanisme, que em deu alguns favors. (Silenci. Maria fa gestos amb intenció que acabe la conversa. Antoni respon amb el dit damunt dels llavis). Ah! I per cert… m’ha trucat el promotor i m’ha dit que tots els pisos estan ja venuts, de manera que espabila! (De nou, Maria fa gestos assenyalant el plat. Antoni pega un bufit de molèstia) Bé, apanya’t la vida, però demà açò ha d’estar solucionat i no vull saber res més (Penja el telèfon).

MARIA (parla en veu baixa): Ja era hora…

ANTONI: Has dit alguna cosa?

MARIA: No, el de sempre… Ha passat alguna cosa?

ANTONI (imitant el to de Maria): No, el de sempre…

 

Silenci. Antoni comença a sopar.

 

MARIA: T’agrada la sopa?

ANTONI: Sí, però està freda.

 

Silenci.

 

MARIA: Este matí m’ha telefonat Joan, m’ha dit que vindrà per falles. He pensat que podríem fer alguna cosa junts els tres, com fèiem abans.

ANTONI (amb indiferència): El què?

MARIA: No sé, veure la mascletà, anar a dinar junts… 

ANTONI (impassiu): D’acord.

 

Silenci.

 

MARIA: Ah, per cert! Fem la representació de l’obra el pròxim dissabte, Ana i jo estem molt il·lusionades. Vaig agafar una entrada per a tu, hi vindràs?

ANTONI (visiblement molest): Ana, Ana… sempre amb Ana a la boca…

MARIA: Hi vindràs o no?

ANTONI: Ja t’ho diré més endavant.

MARIA: Com que més endavant? És este dissabte t’estic dient.

ANTONI: I jo t’estic dient que t’ho diré més endavant.

 

Silenci. Maria acaba de sopar i comença a desparar taula. Es dirigeix cap a la cuina amb els plats. Sona el telèfon de Maria. S’acosta a un racó de la cuina per respondre. És Ana, veïna de Maria i companya seua de teatre. Té 40 anys, fadrina.

 

MARIA (tensa, però contenta): Hola! Passa alguna cosa?

ANA (off): No res, simplement m’abellia parlar amb tu, ha sigut un dia complicat.

MARIA (continua tensa): T’avise que no podré parlar massa estona, però conta’m.

ANA (off): Ens escolta?

MARIA (mira de reüll cap al saló i s’assegura que Antoni continua sopant): No.

ANA (off): Tinc ganes de veure’t.

MARIA (li dona l’esquena al menjador i, abaixant la veu i cobrint-se amb la mà la boca): Jo també. (Silenci). Ha passat alguna cosa a l’institut? Tenies reunió, veritat?

ANA (off): Sí, però no et preocupes. No ha passat res greu, ja et contaré quan quedem.

MARIA: Demà vindràs a l’assaig?

ANA (off): Sí. (Amb to dubtós) He pensat que podríem anar a sopar juntes dissabte, després de l’obra.

MARIA: No sé, Ana, no ho veig clar…

 

Antoni, en escoltar en nom d’Ana, es gira enrabiat cap on es troba Maria.

 

ANTONI: Què fas parlant amb Ana? No són hores de molestar…

MARIA (amb un to més elevat que de costum): Deixa’m tranquil·la.

ANTONI: No em parles així.

 

Antoni i Maria es miren enrabiats des de la distància.

 

MARIA (mantenint la mirada en els ulls d’Antoni): Sí, sopem juntes dissabte. Reserv/

ANTONI (s’alça de la taula en direcció a la cuina alhora que interromp Maria): Com que sopes amb Ana dissabte?

 

Maria se separa el telèfon de l’orella, no respon al telèfon ni tampoc a les paraules d’Antoni. Continua dreta i amb el telèfon a la mà. Es troba al racó de la cuina amb la mirada perduda i amb les cames tremoloses.

 

ANA (off): Maria, què passa?

ANTONI: Contesta’m, joder!

ANA (off): Maria?

ANTONI: Però què et passa, hòstia? Mira que eres rara.

ANA (off): Estàs bé?

MARIA (tremolant): Ana i jo…

ANA (off): Contesta’m, per favor. Pots fer el favor de contestar-me?

ANTONI (cridant): Ana i tu què!?

ANA (off): Estic de camí. Què passa? M’estàs preocupant. Si no em contestes de seguida pujaré a ta casa.

MARIA (tremolant): Ana i jo…

ANTONI (cridant):  Què!?

 

Antoni agafa el telèfon de Maria i el llança a terra. Sona el timbre. Maria no es mou, continua al racó de la cuina. Antoni va cap a la porta. Els seus passos són ràpids, plens d’ira. Sona el timbre una segona vegada.

 

ANTONI (cridant): Ja va!

 

Antoni obri i es troba amb Ana. En veure-la, Maria s’acosta, però es queda darrere d’Antoni. Ana no es mou, roman al marc de la porta. Tots tres resten en silenci.

 

ANA (decidida): Maria i jo som parella.

 

Fosc final.

 

Belmonte Villarroya, José, Gonzalo Almodóvar, Elena i Sánchez Martorell, Noèlia (2024): «Escena teatral escrita per José Belmonte, Elena Gonzalo i Noèlia Sánchez», Departament de Filologia Catalana, Blog de Docència, 03-07-2025. Enllaç: <https://dfcdocencia.blogs.uv.es/escena-teatral-escrita-per-jose-belmonte-elena-gonzalo-i-noelia-sanchez/>

 

Anàlisi i crítica del teatre català

Crítica teatral escrita per Elena Gonzalo

A continuació trobareu una crítica teatral escrita per Elena Gonzalo Almodóvar, estudiant de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del grau en Filologia Catalana (curs 2024-2025). Per a fer aquesta crítica ha seguit les instruccions que el professor dona a l’alumnat de l’assignatura: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/com-escriure-una-critica-teatral-ii/

ATENCIÓ: En aquesta crítica, per raons del format del blog, el text no està justificat i no hi ha sagnat per als paràgrafs (sí que hi ha separació entre paràgrafs).

LA CARA DE L’HORROR

Elena Gonzalo Almodóvar

Dirrrty boys

Autor: Gerard Guix. Intèrprets: Martí Cordero i Sergi Espina. Escenografia: Anna Tantull. Il·luminació: Paula Costas. Direcció: Àgata Casanovas. Producció: Las Bestias. Teatre Principal de València, 23 de març de 2025.

L’obra documental Dirrrty Boys de la jove companyia catalana Las Bestias va estrenar-se per primera volta a la sala Melmac de Barcelona, en 2022. Des de llavors, l’espectacle teatral ha gaudit d’una trajectòria meteòrica que l’ha portat a visitar escenaris com el del Teatre Principal de València, en 2025. A més, aquesta producció, que des dels inicis ha rebut una acollida entusiasta tant del públic com de la crítica, ha estat reconeguda amb diversos guardons en 2023, com ara en els Premis Butaca, els Premis Teatre Barcelona i els Premis de la Crítica.

Dirrrty boys ressuscita el conegut cas Bulger del 1993. Jon i Robert són dos xiquets de deu anys que viuen a Liverpool i provenen d’entorns desestructurats, la qual cosa fa que establisquen un fort vincle. Així doncs, els problemes familiars, la desmotivació i l’avorriment propicien actituds poc o gens positives en ambdós; fins al punt que decideixen raptar el petit James, de només dos anys, i assassinar-lo brutalment. Des d’aleshores, la vida dels dos menors transcorre entre correccionals i penitenciaries d’alta seguretat, durant molts anys: temps suficient perquè tots dos es desenvolupen personalment  i individual de manera molt diferent. En complir la condemna, Robert, amb una nova identitat que el protegeix de possibles represàlies, intenta passar pàgina i deixar enrere la foscor; en canvi, el «nou» Jon sembla estar-hi ancorat i incapaç de defugir-la. No obstant això, a cap dels dos no els resulta fàcil oblidar l’inoblidable. Tard o d’hora, el fantasma del passat els assetja en forma de noticiari, cançó, pel·lícula, sèrie, novel·la o, simplement, record, i els atemoreix ser descoberts i tornar a ser condemnats per la societat més cruenta.

La direcció de l’obra sap jugar intel·ligentment amb el minimalisme escènic i amb un ritme, de vegades frenètic, que abassega l’atenció de l’espectador durant noranta minuts i el manté en un vaivé d’emocions, sovint contradictòries. Altrament, la il·luminació tènue, que per uns segons pren color, i uns quants matalassos desendreçats — maltractats a mercé dels actors— componen una escenografia polivalent perfecta per a inocular l’essència de la peça. En aquest sentit, els dos únics intèrprets, sense entrar en els detalls més escabrosos, viuen i fan viure, magistralment, la història. A més, transmeten les pors, la innocència, l’eufòria i la ignorància de no saber el perquè dels capteniments més atroços: tal volta no sempre hi ha un perquè; tal volta no, en aquest cas. És aquesta mateixa idea la que manté en suspens un públic afamat d’enteniment i justícia: això, i el fet de ser conscient que no està davant de mera ficció. El morbo de saber que realment va ocórrer un incident tan macabre és el que ens atrapa i ens genera addicció d’esbrinar fins a quin punt és capaç d’arribar la naturalesa humana.

En resum, Dirrrty Boys no sols representa un true crime, sinó una realitat colpidora en perenne estat d’actualització, ja que la història de Jon i Robert encara no ha acabat. Qualsevol succés o canvi que se n’esdevinga ho pot capgirar tot —dins i fora de l’escenari, en viu i en directe— i ens farà raonar entorn d’una pregunta: és possible una segona oportunitat?

Gonzalo Almodóvar, Elena (2025): «Crítica teatral escrita per Elena Gonzalo», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 21-06-2025. Enllaç: <https://dfcdocencia.blogs.uv.es/critica-teatral-escrita-per-elena-gonzalo/>

Anàlisi i crítica del teatre català

Conèixer el passat per a entendre el present

Sempre s’ha considerat que la història ofereix les claus per a entendre el present. Aquesta no és una idea gens estranya, perquè moltes de les situacions que hem viscut i vivim tenen semblances amb diversos aspectes del passat més llunyà i proper. Ara bé, tot i que els fets es repeteixen seguint uns patrons similars, no hem de generalitzar-los, perquè són fruit d’un temps i context històric concrets.

Per exemple, les grans pestes medievals poden recordar la pandèmia de la COVID-19 o les destrosses de la pantanada de Tous del 20 d’octubre de 1982 tenen determinades concomitàncies amb les de la DANA del passat 29 d’octubre de 2024. Fins i tot, l’ascens de moviments de dreta i extrema-dreta arreu del món recorden els de fa gairebé una centúria, en què alguns líders polítics, aprofitant el descontentament popular, aconseguiren el poder. És per tots aquests motius que cal ser conscients de la història passada perquè puguem mirar el present amb una nova perspectiva.

De fet, és només a partir d’aquesta percepció crítica que podem evitar repetir els mateixos erros del passat. Ara bé, cal tenir present que en general, en l’actualitat, poc o gens importa la història. La societat es mou per interessos i beneficis a curt termini i no pensen en les conseqüències que eixes decisions poden causar en un futur. A tot això, cal sumar la desinformació i la manipulació per part d’alguns sectors polítics, que agafen la part de la història que més els interessa i bandegen, oculten i obliden l’altra cara de la moneda.

Així, es parla de la descoberta d’Amèrica i dels progressos que portaren el contacte entre civilitzacions, i no del genocidi humà i lingüístic que patiren els pobles indígenes. De la mateixa manera ocorre a la fi de la guerra de Successió espanyola, ja que mentre que per a la visió històrica castellana suposa l’inici de l’estat modern centralitzat; per a la visió històrica catalana suposa la pèrdua de les institucions i llibertats pròpies dels territoris de la Corona d’Aragó. Amb aquests exemples bàsics comprovem com la història és interpretada de diverses maneres segons els interessos.

En resum, la societat actual és filla d’una sèrie de processos històrics que expliquen les característiques del present. És per això que parlar del present amb arguments del passat requereix una certa prudència, perquè el passat no sempre és un reflex exacte del present. Cal analitzar els factors i desemmascarar-los per a entendre com funciona la realitat actual.

Júlia Monton Martí (4t de Filologia Catalana)

Com citar aquest article: Montón Martí, Júlia. “Conèixer el passat per a entendre el present”. Departament de Filologia Catalana. Blog d’innovació docent, 17-juny-2025.

Enllaç permanent: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/coneixer-el-passat-per-a-entendre-el-present/

Història de la llengua catalana

Superar el pànic a la història per a aprendre d’ella

“Història de la llengua catalana”. Molts estudiants de la nostra carrera tremolen quan veuen aquesta matèria en la llista d’assignatures que han de cursar durant el segon quadrimestre de tercer i el primer de quart. Perquè és així, tenim por a tot allò que implique un mínim d’immersió en el passat. Ens costa pensar en termes o fets pretèrits. La paraula “història” provoca en si certs prejudicis cap a les assignatures que la contenen. I aquesta en particular. Però res més lluny de la realitat. Sí, és història, això no es pot negar. Però no s’hi parteix del concepte d’història que arrosseguem dels nostres anys d’ensenyament preuniversitari, basat a memoritzar i reproduir una munió de dades.

L’assignatura, com altres, forma part del nostre creixement intel·lectual, però no és una assignatura més. És una assignatura en la qual l’alumnat interrelaciona la llengua amb tots els esdeveniments històrics que es donen al llarg dels segles. Tot esdevé un cúmul de causes-conseqüències que arriben fins als nostres dies. És més fàcil entendre tot el que està passant al nostre voltant si segueixes tot el fil conductor. Ignorants que opinen sobre qualsevol realitat n’hi ha molts. Però nosaltres hem de saber rebatre l’opinió vulgar. I per a adquirir aquesta destresa hem de veure qualsevol fet com a part d’un procés obert i una trama complexa.

A més, per  tal de poder avaluar els fets rellevants del passat i del present hem de ser tafaners, observant i investigant amb ulls històrics tot el que estiga al nostre abast. El problema és la gran quantitat d’informació que com a estudiants tenim a un sol ‘click’. Bé, doncs, això és part de l’assignatura. Saber triar les fonts de qualitat de les que no ho són. I a partir d’ací, relacionar els fets històrics intentant posar-nos en el lloc dels qui van viure en un altre moment. És clar que hem de tindre un cert coneixement previ de la línia del temps, un mínim esquema històric on inserir les dades. Després vindrà la capacitat de relació per a lligar caps. Amb el passat o fins i tot amb el propi present, que és el que millor coneixem.

És un procés ple de dificultats, perquè estem condicionats pel present i perquè sovint coneixem el descabdellament dels processos, els resultats dels conflictes. En tot cas, formar-nos com a expertes en Filologia Catalana ens obliga a mirar històricament el passat. A reflexionar sobre la nostra llengua, la seua evolució i les causes que ens han dut on som. Perquè tot el que passa en el present és tan sols una conseqüència del que s’ha estat conformant durant dècades i segles. Superat el pànic ve el coneixement.

Ruth Guillem Vicens (4t de Filologia Catalana)

Com citar aquest article: Guillem Vicens, Ruth. “Superar el pànic a la història per a aprendre d’ella”. Departament de Filologia Catalana. Blog d’innovació docent, 17-juny-2025.

Enllaç permanent: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/superar-el-panic-a-la-historia-per-a-aprendre-della/

Història de la llengua catalana