Departament Filologia Catalana

Aquesta crònica correspon a l’activitat exposada a l’article https://dfcdocencia.blogs.uv.es/literatura-sociolinguistica-dialectologia-i-territori-la-mequinensa-literaria-i-la-realitat-linguistica-de-la-franja/

Mequinensa, 17 de juliol de 2023

Estimat gratapapers,

“Et confesse que els primers capítols del llibre m’han agafat badant. Encara et diré més, estava convençut que la història, malgrat que n’havíem parlat manta vegada, no t’interessava prou i que no te n’ocuparies mai. Tot i l’alegria que va produir-me rebre els fulls, he tardat gairebé dos mesos a donar senyals de vida. Com pots veure, m’ho prenc amb calma.”
Quan Carme Gregori ens va fer saber l’esperada notícia, xisclets d’emoció i alegria reverberaven per tota la classe. Viatjaríem a la vila de Mequinensa l´últim cap de setmana d’abril amb la companyia de Miquel Nicolàs, Xavi Hernàndez i Maria Saiz. Tots quatre professors més o menys solemnes, baixarien del cadafal per mostrar-se ben a prop de nosaltres com a grans conversadors i, així, amenitzar-nos l’experiència formidable de visitar els paisatges del Jesús Moncada. Aprofite per dir-te, també, que sense el treball impagable de Clara i Victòria, no hagués estat possible. Elles es van encarregar d’enllestir tots els detalls i problemes logístics, del transport a l’hostalatge de la vila.
Per si de cas et recorde que vam arribar a Mequinensa sobre les dues del migdia el passat 30 d’abril. L’Ebre ens esperava imponent sota un sol implacable d’aquells que et conviden a un bany. A l’altra banda hi havia la serra del Castell, que amagava i guardava amb figueres de pala l’àrid desert dels Monegres. Després de deixar l’equipatge a l’hostal situat a pocs metres de la vila vella, professors i estudiants vam dirigir-nos amb urgència cap a la part nova per trobar algun lloc on seure i menjar amb una mica de tranquil·litat.
Aquella mateixa vesprada, després d’una sessió intensiva de fotografia davant del mirador de l’hostal, instal·lats a la saleta de les butaques, vam rebre dues xarrades dels professors Miquel Nicolàs i Carme Gregori. Miquel Nicolàs, per la seua part, va fer alguns petits apunts, com sol dir, sobre la delicada situació cultural i lingüística de les comarques de la Franja. I és que amb els nostres ulls vam poder comprovar que el català continua ben viu de nord a sud, de la Ribagorça al Matarranya, passant per Mequinensa. Al carrer, als mercats o les tavernes se’l continua sentint amb un normalitat agraïda. Molts ponentins, senyaladament la gent de Mequinensa, en reclamen un reconeixement institucional urgent i immediat per garantir la pròpia salut lingüística.
Carme Gregori hi va prendre el relleu per introduir-nos en el món fascinant de Jesús Moncada, un món marcat per l’enyor i la nostàlgia per tot allò que va quedar engolit per un pantà i amb una història que amaga misteris i incògnites. Em va fer la sensació que, en immergir-nos en les peripècies amargues dels mequinensans, passàvem a forma-ne part, a pertànyer la col·lectivitat que conserva viva l’estremida memòria. La ruta literària del dia següent va poder completar el mapa conceptual sobre la vida i obra del nostre escriptor. El sentiment de buidor i soledat ens va envair a mesura que pujàvem i baixàvem pels antics carrers de la Mequinensa desapareguda, convertits en pols i runes a causa de la construcció del pantà. Vam poder comprendre aquell sentiment de desolació dels seus veïns, com l’antiga Mequinnesa, “el rovell de l’ou de la galàxia”, de la nit al dia es va convertir en un no res. “En fi, valdrà més que ho deixi córrer abans no se m’escapi alguna bajanada sobre la condició humana i hagi de penedir-me’n a correcuita”.
Encara que la reconstrucció dels esdeveniments del 31 de maig és correcta, la trobo un xic esquemàtica. Ara bé, no voldria per res del món que m’interpretares malament, no faig cap retret als estudiants. Els pobres es trobaven molt trasbalsats a causa de la baixada a les mines, una visita guiada que il·lustrava amb precisió la dura i agra jornada laboral dels seus avantpassats que s’hi deixaren la pell per arrencar carbó a la roca. Si decideixes aprofitar la història, caldrà que expliques el seguit d’emocions que van sacsejar alguns estudiants despistats després de presenciar una explosió simulada. Sobre quarts d’onze del matí, (si molt convé pots allargar-ho fins a tocades les dotze) canviem d’escenari. Ens dirigim cap al museu que n’arreplega tota la història de la vila, que es remunta fins als romans amb l’antiga ciutat fluvial d’Octogessae.
Pel que fa als fets del dia 1 de maig, el dia de la tornada, permet-me afegir una última precisió. Alguns estudiants, amb una genètica privilegiada, van aconseguir pujar fins al castell de la vila, al cim de la serra. La resta, atemorits per l’aguda costera que els esperava i amb una ressaca de repica’m el colze, van decidir descansar vora de l’Aiguabarreig, el punt de confluència entre l’Ebre i un dels seus afluents, el Segre. En aquell punt, talment els rius, els grups van poder reunir-se per posar punt i final al viatge amb una celebració, domèstica, dels Jocs Florals. El discurs inaugural va anar a càrrec de la ploma de Miquel Nicolàs, que, al seu torn, va donar lloc a la tria, més que merescuda, de la regina. Però això ja és una altra història.
“Amb l’abraçada final, una pregunta: ¿vols dir que val la pena que continuï amb aquests comentaris?”
Arnau

Com citar aquest article: Garcia-Oliver, Blanca (2003). “Carta a Jesús Moncada. Crònica de Blanca Garcia-Oliver”. Departament de Filologia Catalana. Blog d’innovació docent, 9-juliol-2023.

Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/carta-a-jesus-moncada-cronica-de-blanca-garcia-oliver/

Aquesta crònica correspon a l’activitat exposada a l’article https://dfcdocencia.blogs.uv.es/literatura-sociolinguistica-dialectologia-i-territori-la-mequinensa-literaria-i-la-realitat-linguistica-de-la-franja/

Sona l’alarma. Són les set del matí. Em prepare un café. Igual que Arnau de Roda, «fins que no sento l’aroma del cafè no acostumo a reconciliar-me amb l’univers». Ell assenyala que, així i tot, no aconsegueix mai acabar d’estar de bon humor. Jo, en canvi, faig les paus amb el món més ràpid. Pugem a l’autobús que ens portarà a Mequinensa. Els dies d’abans de partir, les converses sobre el viatge han estat prou repetitives:

-On aneu?

-A Mequinensa.

-On? A Mequi…què?

-A la Franja de Ponent.

-Uf. Ni idea.

Finalment responem: «Al poble de Jesús Moncada!».

Una vegada arribem, el paisatge ens sorprén. L’alberg està situat davant un pantà. Carme ens diu: «us hi he portat perquè comproveu vosaltres mateixos que la Mequinensa d’ara i la Mequinensa d’Estremida memòria no hi tenen res a veure», i riu. Ara sí que l’hem feta bona. Més endavant, comprendrem que Moncada no pretenia fer una mimesi de la Mequinensa real i que l’espai de l’obra funciona com una realitat autònoma. Això no vol dir que alguns elements característics del poble vell, el castell, la mina, el casino, els llaüts… no apareguen en Estremida memòria. Això sí: ara no hi ha ni casino, ni carrers, ni església, ni res. El règim franquista s’encarregà de destruir-ho tot. Amb la construcció d’aquell embassament, les cases van ser enderrocades i molta gent del poble va fugir de Mequinensa. Uns altres van anar a parar a la vila nova que s’estava construint aleshores. I ara al poble nou mengen kebab.

Visitem el museu de Mequinensa. Allí hi trobem la màquina d’escriure que Moncada feia servir, les diferents pipes de fumar que va tenir i els seus quadres. Ens en fascinen especialment dos. En el primer recrea el moment en què tres homes de Mequinensa s’assabenten al casino, mentre beuen i juguen a cartes, que el seu poble serà destruït. En el segon quadre, un home fuig del poble amb una maleta. A totes les figures els falta mig rostre. Segons la guia, d’aquesta manera, Moncada mostrava la buidor que restava en aquelles persones. Us imagineu que de cop i volta la vostra casa, la casa dels vostres veïns, les vostres botigues, places, parcs… són tirats avall? L’escriptor de Mequinensa va gravar com, poc a poc, les cases quedaven buides, sense ningú, sense cap objecte de valor. A banda de les seues pintures, Moncada va explicar la història del poble i la dels seus habitants en Camí de Sirga. Una obra que no falta a la casa de cap mequinensà. La lectura que els propers graduats en Filologia Catalana tenim pendent aquest estiu.

Jesús Moncada visqué vint-i-cinc anys de la seua vida allà i es va considerar sempre un «català de Mequinensa». I sort en vam tindre, perquè a la Franja de Ponent calia un referent de la literatura catalana. Algú que els recordés que eren catalanoparlants des de feia segles i que per això havien d’escriure en català. Més tard apareixerien més escriptors de la Franja disposats a escriure en la nostra llengua, entre els quals, Francesc Serés.

Possiblement, Jesús Moncada va heretar l’humor de la gent del seu poble i, per això, inventà un personatge que es fes passar per coautor de l’obra. S’ho devia passar bé fent broma. I és que els habitants de Mequinensa s’ho passen d’allò més bé quan, cada dia, a la plaça, sona una sirena fortíssima i la gent del poble veu com els visitants s’estremeixen. «És una tradició», diuen. Sembla que feien sonar la sirena per indicar que la jornada dels miners havia acabat. Deuen tenir moltes anècdotes sobre aquella sirena i els ensurts que provoca.

El viatge a Mequinensa ha estat un viatge CCC. Cada u que interprete les «C» com vulga. Ha corregut la brama que representen «coneixement», «cultura» i «confraternitat». Hi ha qui ha posat una mica d’humor a les interpretacions… Si pogués, Moncada ens ho aclariria, o no. La bona companyia, el fet de compartir lectures i els bons moments ha sigut d’allò més suggestiu. De fet, aquestes tres «C» són els millors ingredients per fer una escapada entranyable.

«Després de passar això en net, necessito a totes passades sortir a prendre la fresca»

Com citar aquest article: Serra, Roser (2003). “Menjar kebab a Mequinensa. Crònica de Roser Serra”. Departament de Filologia Catalana. Blog de docència, 8-juliol-2023.

Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/menjar-kebab-a-mequinensa-cronica-de-roser-serra/

Aquesta crònica correspon a l’activitat exposada a l’article https://dfcdocencia.blogs.uv.es/literatura-sociolinguistica-dialectologia-i-territori-la-mequinensa-literaria-i-la-realitat-linguistica-de-la-franja/

Els quatre anys que hem cursat Filologia Catalana a la Universitat de València es podrien definir com quatre cursos ben intensos. Hem estat la generació que en primer de carrera ens va vindre una pandèmia i ens confinaren a casa, que en segon acudíem a classe per torns setmanals, que en tercer, bé, millor no diguem què passà en aquell sopar de grau, però que en l’últim any hem pogut gaudir —i ja era hora— de la normalitat prepandèmica universitària. Gràcies a aquesta tornada a la normalitat, hem pogut dur a terme l’excursió a Mequinensa, un record que guardarem al calaix de les experiències extraordinàries.
En el marc de l’assignatura Gèneres Contemporanis III, la professora Carme Gregori ens va oferir anar d’excursió a Mequinensa, i així estudiar la referència espacial de l’obra de Jesús Moncada, un dels autors que examinem en l’assignatura. Com que Mequinensa, a més, pertany a la Franja de Ponent, un territori de frontera on també parlen català, s’unia l’interés sociolingüístic, d’història de la llengua i dialectològic, l’últim vessant dels quals es va veure reforçat amb el treball de camp del projecte del Corpus Parlars. Per dir-ho ras i curt, amb el viatge a Mequinensa hem pogut posar sobre la taula la relació i la connexió entre diferents assignatures del nostre grau.
El primer dia del viatge a terres aragoneses va ser un dia d’arribada, d’aproximació i d’adaptació. Després de les quasi quatre hores de viatge, arribàrem a Mequinensa. Allí, el primer que vam poder veure i que ens deixà prou bocabadats va ser aquell inefable paisatge amb la confluència dels rius de l’Ebre, el Segre i el Cinca.
Després d’un dia amb una calor totalment ingrata, va vindre la vesprada-nit amb, d’una banda, les posades en context de la realitat lingüística del territori, a càrrec del professor Miquel Nicolás i, de l’altra, l’aproximació cap a l’obra de l’escriptor mequinensà Jesús Moncada, per la professora Carme Gregori, amb informacions fonamentals per als següents dies a Mequinensa.
El segon dia va ser un dia ben complet, amb visites a dos dels museus de Mequinensa i una ruta guiada. De bon matí, anàrem al Museu de la Mina, un lloc impressionant. Allí, vam conéixer de prop la vida i el treball dels miners, així com la importància de la mineria en el desenvolupament de la zona. Al cap i a la fi, la història de Mequinensa no s’entendria de la mateixa manera sense la importància de la mineria del carbó. Una vegada acabada la visita al Museu de la Mina —amb algun ensurt—, ens dirigírem al Museu de la Història, on vam conéixer la història de la població, des dels seus primer assentaments humans fins a l’actual i moderna Mequinensa.
De vesprada, teníem la ruta guiada per les cases de l’antic poble de Mequinensa que no havien quedat sota les aigües del pantà. La guia, amb una expressivitat i explicacions admirables, ens anava conduint per les construccions que havien sobreviscut. Després de veure l’antic cinema del poble, arribàrem a la que va ser la casa de l’escriptor Jesús Moncada, que, enderrocada, presenta una reconstrucció pictòrica de com era la seua façana. Més endavant, la guia ens va dirigir a la plaça d’Armes, un indret on la vida al poble de Mequinensa no es concebia sense passar per aquesta, com apareix a l’obra Estremida memòria de Moncada. Finalment, vam veure l’antiga església del poble, que, quasi convertida en runes, poguérem apreciar la seua mida i la seua ubicació privilegiada.
El tercer i últim dia va començar amb la pujada voluntària al castell del poble i al mirador, situat a l’altra banda del castell, on s’observava la presa del riu Ebre. Més tard, dinàrem sota el paisatge idíl·lic de vora riu, tots junts, com havíem fet al llarg dels tres dies: tant professors com alumnes anàvem tots a una, fet que poques vegades passava durant les classes. En aquest ambient quasi familiar, però, va tindre una importància cabdal una persona molt especial. Clara, “de nom bell” i “reina de vius i mortals”, va ser l’encarregada de fer que el viatge fora absolutament inoblidable.

El viatge a Mequinensa ha estat un viatge CCC, on la cultura, la confraternització i el coneixement han jugat un paper essencial. I per si quedava algun dubte, l’any que ve ens espera la població mallorquina de Binissalem, que segur que ens rebrà amb la mateixa generositat, amabilitat i estima que ho ha fet la localitat mequinensana.

Com citar aquest article: Dubon, Marta (2023). “El Filocat més mequinensà. Crònica de Marta Dubon”. Blog de docència. Departament de Filologia Catalana, 8-juliol-2023.

Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/el-filocat-mes-mequinensa-cronica-de-marta-dubon/

Dins del programa d’activitats del PIEC Escriptura, expressió oral i discurs audiovisual en les assignatures de l’àrea de Filologia Catalana (2a fase), desenvolupat pel grup d’innovació docent consolidat GESOLCAT, es va realitzar una eixida d’estudi a Mequinensa, a la Franja de Ponent, amb l’objectiu de treballar, a través del coneixement del territori i d’una manera transversal, la realitat sociolingüística, dialectal i literària d’un territori molt particular de les terres que tenen el català com a llengua pròpia. A partir de lectura d’una obra de Jesús Moncada que desenvolupa el mite literari de Mequinensa en l’assignatura Gèneres contemporanis III i de l’estudi específic de la llengua en la Franja, la visita va servir per a conèixer directament la complexitat de les manifestacions lingüístiques i dels seus contextos d’ús.
Les activitats sobre el terreny van ser preparades i contextualitzades amb el seminari sobre història i realitat sociolingüística de la Franja i sobre l’obra de Jesús Moncada, impartit per Miquel Nicolàs i Carme Gregori el mateix dia de l’arribada, i pel seminari de corpus orals realitzat per Andreu Sentí prèviament.
Durant l’estada, vam visitar el Museu de la història de Mequinensa i el Museu de la mina, de gran importància com a referent de l’obra moncadiana, vam realitzar la ruta literària Jesús Moncada, amb lectura de textos seus en diferents indrets del poble vell, i els estudiants que havien seguit la formació en corpus orals van fer enquestes dialectològiques amb diversos informants, seleccionats amb l’ajuda dels contactes locals.
La valoració de l’experiència és del tot positiva; com a factors principals, destacaríem, en primer terme, el caràcter transversal de l’acció, amb el treball conjunt d’assignatures de llengua i de literatura, però també la importància de l’estudi sobre el terreny dels continguts de diferents assignatures del Grau i la incorporació de la geografia literària a l’estudi de la literatura. La metodologia de l’acció resulta original perquè permet aprendre literatura, sociolingüística i dialectologia d’una manera pràctica, directament arrelada al territori i a la seua realitat social, lingüística i cultural.
D’aquesta manera, els estudiants aprenen a partir de l’experiència a fixar competències i continguts de les diferents assignatures implicades d’una manera pràctica i connectada. Així doncs, el viatge d’estudi ha funcionat com un estímul per a relacionar els estudis teòrics amb la realitat factual i per a completar-ne i aprofundir-ne el coneixement, sense oblidar l’atractiu de compartir unes jornades de convivència que beneficien la cohesió del grup.
Els estudiants han escrit les seues cròniques de l’experiència, on ha exercitat la competència escrita amb les descripcions, reflexions i valoracions de l’aprenentatge. El lector interessat en pot consultar una mostra en aquest mateix blog.

Carme Gregori, Miquel Nicolàs i Andreu Sentí

Com citar aquest article: Gregori, Carme; Nicolàs, Miquel; Sentí, Andreu (2023). “Literatura, sociolingüística, dialectologia i territori: la Mequinensa literària i la realitat lingüística de la Franja”. Blog de docència. Departament de Filologia Catalana, 4-juliol-2023.

Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/literatura-sociolinguistica-dialectologia-i-territori-la-mequinensa-literaria-i-la-realitat-linguistica-de-la-franja/