A continuació trobareu una escena escrita per Carla Levanteri, alumna de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del Grau en Filologia Catalana (curs 2023-2024). Per a fer aquesta activitat ha seguit les instruccions que el professor dona a l’alumnat de l’assignatura: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/com-escriure-una-escena-teatral/.
ATENCIÓ: En aquesta escena, per raons del format del blog, no hi ha el sagnat propi dels textos teatrals.
Carla Levanteri Solanes
ELS INVISIBLES
PERSONATGES
NADÓ QUE PLORA
MARE DEL NADÓ
SENSE NOM 1
SENSE NOM 2
En algun punt en mig de l’Atlàntic, una barca de fusta per la qual han passat molts anys de sol, salnitre i activitat pesquera roman per sobre l’aigua a la deriva. És de nit, la gelor de la brisa marina comença a córrer entre les desenes de persones que van en la barca i no tarden a notar el fred de la matinada. Un silenci sepulcral impera en l’ambient, un silenci que sols trenca el so de la mar i els plors incansables d’un nadó. Sa mare té la mirada perduda en l’aigua negra de l’oceà. Tots porten les mateixes robes durant dies, velles i descolorides pel viatge que els ha dut a aquella barca i que encara continua. Sols la llum de la lluna il·lumina els rostres d’aquelles persones. I sols el cel ple d’estreles és testimoni de l’escena.
SENSE NOM 1 (Alça el cap d’entre les cames i observa les seues mans, la pell obscura està seca i maltractada): Com he aplegat fins ací? Per què em trobe en aquesta barca rodejat d’aquesta gent que pateix en silenci com jo? Note la boca resseca per la deshidratació, l’estómac fa dies que em fa mal pel poc aliment que he pogut menjar. (El nadó plora incansablement. Desvia la mirada de les seues mans cap al nadó i la seua mare). No troba ja consol per a donar-li al seu fill. La poca aigua que ens queda hem acordat que li la donarem a ella perquè el pobre xiquet puga sobreviure. Però de menjar ja no ens queda res, avui se’ns ha acabat el poc que teníem i els plors d’aquest nadó anticipa l’angoixa creixent que això ens produeix. (Els crits del nadó són ensordidors, fixa la seua mirada en el xiquet). Vinga, deixa de plorar una miqueta… com puc demanar-li a un nadó que deixe de plorar si tots els altres voldríem esclatar en crits i plors també?
SENSE NOM 2 (li pega un lleu cop al braç a SENSE NOM 1): Ei, tu. No mires així al pobre xiquet, no callarà per molt que ho desitgem. No sé qui aguantarà menys si no apleguem a terra ja, si ell o sa mare. Anit vaig estar despert tota la nit per si es llançava de la barca a propòsit.
SENSE NOM 1: No el mire així perquè calle. Sé que no ho farà. De veritat creus que la mare es llançaria?
SENSE NOM 2: Qui no s’ho està plantejant ara mateix? Portem en aquesta barca a la deriva cinc dies, ens queda el menjar just i l’aigua escasseja més encara, la desesperació no tardarà a manifestar-se. I no sé quants de nosaltres sabem nadar.
Sense nom 1 s’alça i mira al públic.
SENSE NOM 1: Sé que aquest home té raó. En qualsevol moment començarà a manifestar-se la desesperació. Vam pujar a aquesta barca corrents, amb crits i amenaces de qui, apuntant-nos amb fusells, sols pretenien traure’ns els diners, els pocs diners que tinguérem. Els meus pares m’obligaren a emprendre aquest viatge a la recerca d’una vida millor, lluny de la guerra i la seua repressió, fam i angoixa. Però en aquest viatge sols he trobat la mateixa fam i angoixa que es suposava que havia de deixar enrere. (Pausa.) Primer varen ser les llargues caminades durant dies per a aplegar a les ciutats de la costa, després, una vegada allí, m’empresonaren per intentar agafar la primera barca. Dies i dies empresonat sols amb una menjada al dia i l’aigua justa. Per sort ens soltaren i vaig córrer aquella mateixa nit al port on vaig trobar l’home a qui li vaig pagar per la primera barca, cridant-me i a punta de fusell em va deixar pujar a aquesta. (Pausa.) Fa mesos que no sent el meu nom, ningú me’l pregunta, sols he rebut crits, ordres i colps. Ja comence a sentir-me així, un sense nom, un objecte que es pot maltractar o menysprear, invisible als ulls humans… (se li escapa una llàgrima i cau en la fusta de la barca amb la pintura desgastada.) Si el color de la nostra pell i el territori d’on venim en fossen uns altres, aquesta història hauria sigut diferent? Es suposa que més enllà ens espera una terra d’esperança, futur, humanitat… No sé què esperar, no sé com ordenar tots aquests records, ja no recorde bons moments, els de felicitat. No sé com parar el creixement desbordat d’aquest buit al meu interior. I el nadó plora… i plora… i plora, i a cada plor, a cada crit, em costa més existir.
Fi de l’escena.
Levanteri, Carla (2024): «Escena teatral escrita per Carla Levanteri», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 28-06-2024. Enllaç: <https://dfcdocencia.blogs.uv.es/escena-teatral-escrita-per-carla-levanteri/>