Una conferència des de casa en un curs atípic

En l’assignatura de Comunicació oral formal en llengua catalana també ens hem adaptat a la docència híbrida en aquest curs atípic. Així, durant el curs vam  desenvolupar les nostres habilitats per a ser bons oradors, i a les últimes setmanes les vam posar en pràctica per mitjà d’una de les dues proves finals: la conferència. I com va afectar la docència híbrida a aquesta prova final? Aquest tipus de docència va causar que alguns alumnes feren la conferència a casa i altres, a classe.

Contràriament al que vaig pensar, fer la conferència des de casa no va ser una tasca gens fàcil. Per a començar a planificar el nostre discurs, en primer lloc, hem de triar un tema que ens interesse. Així, tenint en compte que es tracta d’una conferència que serà presentada a un públic, podem aprofitar l’oportunitat per a donar visibilitat a algun tema que ens agradaria que es donara a conéixer. Una vegada triat el tema, hem de formular-nos les següents preguntes: què vull comunicar amb aquest tema? Quina és la finalitat de la meua conferència? Formulades les preguntes, haurem descobert que, en línies generals, el que volem és exposar informació sobre un tema concret i fer que el públic reflexione.

A partir d’aquest punt, hem de fer una recerca de la informació que ens agradaria incorporar a la conferència. Després d’haver-nos informat més sobre el nostre tema, haurem d’estructurar el discurs en diverses parts i plasmar-les en el guió que utilitzarem a la conferència. A més, és molt important no escriure al guió tot el que volem dir, sinó solament l’essencial: paraules clau o difícils de recordar, dades molt concretes o citacions directes, entre d’altres.

A continuació, hem d’assajar la conferència amb el guió a les mans. Per a assajar-la, ens hem de centrar en el control dels nervis, el to de la veu i la gestualitat, però també és essencial centrar-nos en què volem comunicar. Finalment, no ens hem d’oblidar que, encara que no tenim el públic davant, hem d’intentar trencar la barrera entre la pantalla i el públic. Per aquesta raó, és molt important adreçar-nos al públic directament. En el meu cas, vaig decidir incorporar a la conferència una sèrie de preguntes retòriques amb la finalitat de provocar una reflexió en el públic.

Finalment, a la meua conferència vaig parlar sobre la memòria històrica. Per a tractar aquest tema vaig recórrer a un fet molt concret: el cas dels republicans espanyols que van ser deportats als camps de concentració nazis. Per acabar, vos convide a veure la conferència perquè reflexioneu sobre la següent qüestió: quina és la finalitat de la memòria històrica en l’actualitat?

Alba Ortiz Benavent, estudiant de primer curs de Filologia Catalana.

 

Com s’ha de citar aquest apunt?

Ortiz Benavent, Alba (2021): “Una conferència des de casa en un curs atípic”, Blog de docència, 01-09-2021. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/una-conferencia-des-de-casa-en-un-curs-atipic/

Comunicació oral formal , , , ,

Taller de lectura en veu alta: com donem vida al text

Al llarg del curs en l’assignatura Comunicació oral formal hem aprés moltes coses, no sols des de la teoria sinó que les hem posades en pràctica. Algunes d’aquestes activitats les realitzàvem per primera vegada i això ha sigut tot un repte i ha suposat una millora de les nostres capacitats. Una d’aquestes pràctiques va ser el taller de lectura en veu alta.

Aquest taller va ser dirigit pel director del Grup de Teatre de la Universitat de València, Pep Sanchís. A través dels seus coneixements vam comprovar que llegir en veu alta no és només arribar al final de la lectura, sinó que hem de ser conscients de tot el que passa durant el trajecte, les nostres expressions, l’entonació, la gesticulació…

En primer lloc, teníem quatre textos que es corresponien a diferents gèneres: narrativa, article d’opinió, poesia i teatre. Això és força interessant, ja que amb aquesta varietat de gèneres tenim la possibilitat de practicar l’entonació en diversos àmbits i de fer una posada en escena diferent segons la lectura.

A partir d’ací, anàvem eixint individualment al davant de la classe i interpretant el nostre text. Tot seguit, Sanchís ens donava consells per a millorar la lectura: el volum de la veu segons la situació, la intensitat de l’entonació, la gesticulació (si és o no necessària), la interpretació en si mateixa i, sobretot, l’expressivitat. El que és essencial és posar-se en la situació, siga el gènere que siga, submergir-se en el personatge o la veu narrativa per a empatitzar i transmetre el text amb més vida.

Aquesta activitat, sens dubte, ens va ajudar a veure més enllà de les paraules, a descobrir quantes emocions podem expressar només amb els gestos i amb la veu, ser crítics amb nosaltres mateixos, conèixer els punts en què hem de millorar i com fer-ho. 

Crec que ha sigut una activitat molt beneficiosa. I no només ha sigut profitosa com a lectors, sinó també com a espectadors. Hem aprés a analitzar els factors que participen en la interpretació d’un text. Això ens ajudarà a millorar les nostres intervencions en públic i a tindre més criteri per valorar les dels altres.

Diana Cebrián, estudiant de primer de Filologia Catalana

Com s’ha de citar aquest apunt?

Cebrián, Diana (2021): “Taller de lectura en veu alta”, Blog de docència, 26-07-2021. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/taller-de-lectura-en-veu-alta-com-donem-vida-al-text/

Comunicació oral formal , ,

Comentari de lectura realitzat per Maria Juan Belda

En aquest post publiquem una versió reduïda del comentari de “Fam i set de justícia”, de Quim Monzó, realitzat per Maria Juan Belda, estudiant de l’assignatura “Literatura catalana contemporània”. Per a redactar el comentari, s’han seguit les indicacions fetes a les classes pràctiques de l’assignatura.

La qüestionable heroïcitat del mític Robin Hood: comentari de «Fam i set de justícia», de Quim Monzó

Maria Juan Belda

Primer Curs del Grau de Filologia Catalana

Sobre Robin Hood, Clouet (2016: 220) afirma que « el personaje ha derivado en una imagen universal y necesaria que colma la esperanza del pueblo llano sobre la existencia de un personaje romántico y justiciero que […] roba a los ricos para repartir a los pobres». No obstant això, Monzó s’adonà que la mítica història de Robin Hood en realitat no tenia sentit (Gregori, 2008: 75) i en farà una enginyosa paròdia titulada «Fam i set de justícia».

Mark Anderson

Mark Anderson

El conte comença amb la presentació de Robin Hood, i amb l’afirmació: «Des de petit l’ha indignat contemplar com, mentre que els rics neden en l’excés, els pobres malviuen en la misèria» (p. 59). Aquest plantejament presenta un personatge que tracta de remeiar les injustícies i, per tant, el prenem com a positiu.

Seguidament, el protagonista du a terme el robatori a la família més rica en una de les seues festes. Interpretem l’oració «Irromp a la casa sense importar-li que les ferradures […] embrutin les catifes granat» (p. 60) funciona com a metàfora del distanciament amb la classe alta. I més endavant, quan el protagonista posa el menjar del rebost en una bossa de vellut blau, trobem una imatge en la qual la contraposició d’un element luxós ple de menjar per als pobres posa de manifest la situació del pobre per damunt del ric que Robin Hood vol aconseguir.

A continuació, es dirigirà cap a la família pobra i, entrant amb aires d’heroi en la cabana, explicarà de què va la cosa: «Aquesta és la idea, insisteix: robar els rics per donar-ho als pobres» (p. 62). Tot i les repeticions, la família no ho entén; aquesta incomprensió és el primer indici que es dona de l’absurditat del mite. Ara, explica irònicament que Robin Hood és un personatge amb un excel·lentíssim sentit de la justícia, un heroi que furta els rics per donar-ho als que no tenen res sense cap benefici, fet que el perdona davant Déu: un plantejament que tracta de ridiculitzar l’heroïcitat amb la qual es caracteritza el personatge.

Tot i aquesta ridiculització, podem pensar que el pla ha remeiat la injustícia, però no serà així: la família pobra va haver de vendre el botí i la rica havia substituït les riqueses per unes altres, ja que aquelles només eren una part del seu patrimoni. Enfront del fracàs, Hood reinicia el pla però els rics ja «no ho troben tan excitant» (p. 64): observem, de nou, una ridiculització del mite. En la pàgina 64, trobem la primera victimització dels rics: Robin Hood pren  «sense pietat» les arracades d’una dona que li suplica que no ho faça. Per intensificar la inversió de rols, quan el lladre es troba amb pobres, el pare diu: «Ja era hora, […] estàvem a punt de defallir» (p. 65)”, un parlament que denota l’actitud de gent adinerada que estan adoptant els pobres ara que ja no ho són tant.

Novament, Hood emprén un altre robatori al castell, però ara, com que la situació s’ha invertit i els rics estan convertint-se en pobres, un d’ells s’hi oposa i el protagonista respon amb violència. Així, es caracteritza el protagonista negativament, en contrast amb la caracterització positiva inicial. Explicant que els presents xisclen, se’ns mostra la vulnerabilitat pròpia dels pobres, que ara afecta els rics, mentre que els antics pobres es comporten com a rics: «n’hi ha un que mig es queixa perquè el botí és més discret que els altres dos cops» (p. 65).

Els robatoris es repeteixen i els que eren rics «s’agenollen davant  Robin Hood i se li adrecen amb veu implorant» (p. 67); acompanyant-ho de diverses súpliques, li diran que ja no tenen res. En la imploració trobem de nou una qualitat impròpia dels rics, ja que no han suplicat mai res a ningú, però ara que són  pobres ho  han de fer. Finalment, Robin Hood s’adona de la fatal inversió i el conte acabarà amb una estructura circular (Gregori, 2008:75), en què Hood tornarà a iniciar el procés de robar els rics per donar-ho als pobres i el conte acabarà tal com començava:

                  Des de petit l’ha indignat contemplar com, mentre els rics neden en l’excés, els  pobres malviuen en la misèria.[…] Tiba les regnes del cavall, l’encara cap a l’est i, amb les mateixes regnes, fueteja el llom de la bèstia.

Així, hem vist com Monzó ha estripat una gran història del nostre imaginari col·lectiu. Amb l’ús d’ironies, ha aconseguit donar-li la volta per demostrar que la història no té sentit, perquè una sola persona no pot canviar l’estructura social imperant.

Bibliografia:

CLOUET, R. (2016) «Robin Hood: de la leyenda al mito cultural», Revista de Filología de la Universidad de La Laguna, 34; març 2016, pp. 219-233.

GREGORI SOLDEVILA, C. (2008) «Revisitar la tradició, rebentar els tòpics: el joc paròdic monzonià», dins F. Carbó, C. Gregori, G. Lluch, R. X. Rosselló i V. Simbor, El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura catalana contemporània, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 53-91.

GREGORI SOLDEVILA, C. (2010) «Estratègies discursives iròniques en la narrativa catalana actual: l’autoconsciència textual», Revista de Filología Románica, vol. 27 , pp. 59-76

Com citar aquest article:

Juan Belda, Maria (2021): “La qüestionable heroïcitat del mític Robin Hood: comentari de «Fam i set de justícia», de Quim Monzó”. Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència. 26-7-2021. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectura-realitzat-per-maria-juan-belda/

 

 

Literatura catalana contemporània , ,

Comentari de lectura realitzat per Marc Torres

En aquest post publiquem una versió reduïda del comentari de Canigó, de Jacint Verdaguer, realitzat per Marc Torres, estudiant de l’assignatura “Literatura catalana contemporània” (curs 2020-2021). Per a redactar el comentari, s’han seguit les indicacions fetes en les classes pràctiques de l’assignatura.

Fonaments de la nació catalana en Canigó

Marc Torres

Primer Curs de Filologia Catalana

Canigó (1886) és el segon poema èpic de Jacint Verdaguer després d’escriure en 1877 L’Atlàntida. Segons Ricard Torrents (1995: 76-82), per escriure Canigó, Verdaguer segueix més encara  les propostes de l’ideòleg del catalanisme conservador Collell. D’aquesta manera, se centra completament en paisatges del país i pren com a referents gestes històriques que exalten Catalunya, no Espanya.

Per a Verdaguer, com apunta Pinyol i Torrents (2009: 220), el significat de pàtria pren el sentit més etimològic del mot: la terra dels pares. Aquesta terra comprèn tots els territoris de parla catalana lligats històricament:

Un gran arbre ajagut és lo Pirene

Que mira ses brancades poderoses

esbadiar-se de València a Roses

                                                                                                     tgrauros

(Cant IV, «Lo Pirineu» v 41-43)

 

A aquests versos cal afegir la Catalunya del Nord, al·ludida abans d’iniciar el poema amb la dedicatòria «Als catalans de França», la qual suposa tota una declaració d’intencions sobre la nació que es vol reconstruir en aquest període de  renaixença. La inclinació cap a les terres de la Catalunya del Nord, en què se situa l’acció principal, es veu molt clarament en els versos  116-236 del cant VI, que ofereixen una descripció idealitzada de les terres del Rosselló:

Apar una encantada que, de l’escuma eixida,

mirant-se s’extasia, granívol Rosselló;

i alçant a les neus verges los ulls embadalida,

no sap si amb més belleses i amb més tresors la crida

la mar o el Canigó.

(Cant VI «Nuviatge» v. 217-221)

Una vegada delimitat geogràficament el concepte de pàtria en Verdaguer, passem a comentar quins són els elements que la fonamenten presents en l’obra Canigó, que són: el paisatge, la tradició (tant culta com popular) i la religió.

Pel que fa als paisatges, com apunta Pinyol i Torrents (2009: 215), a Canigó es demostra el perfecte coneixement de l’orografia pirinenca en el cant IV, en què es mostra una vista aèria fictícia que nomena i descriu molts dels accidents geogràfics de la zona, fins a sis només en la segona estrofa (Ravier 2012: 299).

El fet que Verdaguer dedique un cant sencer a la descripció i a l’admiració dels paisatges del Pirineu no és casualitat, sinó que ho fa perquè és conscient de la importància del paisatge en la pàtria:

Los catalans que hi munten estimen més llur terra,
veient totes les serres vassalles de llur serra,

(Cant IV, «Lo Pirineu», v 173-178)

Pel que fa a la tradició, com afirma Codina i Valls (2010: 113-114), Canigó presenta una dualitat llegendària que Verdaguer recull i reelabora per a la confecció de Canigó. D’una banda, conté un llegendari «historicoreligiós» basat en la tradició culta de les cròniques, el qual s’observa perfectament en l’acció principal, basada en la història del comte Guifre de Cerdanya. Amb la difusió d’aquestes històries medievals, s’aconsegueix retornar a un passat català idealitzat i projectar-lo cap al futur (Torrents, 1995:75).

D’altra banda, hi trobem també un llegendari «geograficomeravellós» (Codina i Valls, 2010: 113), lligat a les fades i éssers misteriosos. Aquests mites tenen cabuda en la pàtria que proposa Verdaguer, ja que, tot i que les fades són expulsades del cim de Canigó en el moment en què es planta la creu en el cant XII, la manera en què són expulsades permet la coexistència entre paganisme i religió cristiana en l’ideari col·lectiu.

El darrer fonament de la nació Catalana que està molt present a l’obra és la religió cristiana. Verdaguer, amb Canigó, pretén sobretot «construir el poema del passat i del futur de Catalunya, vistos des de la perspectiva providencialista cristiana» (Torrents 1995:82). Per tant, la refundació de la nació catalana no es podria entendre d’altra manera que no fora sota el símbol de la creu cristiana (Torrents 1995:82).

Així doncs, trobem que Verdaguer no concep una Catalunya deslligada de la religió cristiana, que és el símbol fonamental de la renaixença de la nació catalana i a partir de la qual han de girar tota la resta, que són el paisatge i la tradició, tant històrica com popular. Tot i això, totes elles són necessàries per a la creació de la identitat catalana que ha de renàixer i consolidar-se definitivament.

BIBLIOGRAFIA

Codina i Valls, F. (2010) «Gentil i Oliba. dos models d’artista contraposats en el Canigó de Verdaguer», Anuari Verdaguer,18, p. 113-128.

Pinyol i Torrents, R. (2009) «Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya», Catalan Historical Review, 2, p. 213-226.

Ravier, X. (2012) «Lieux, images, événements dans l’écriture poétique: Jacint Verdaguer», Estudis Romànics, 34, p. 289-309

Torrents, R. (1995). «Canigó, el passat i el futur de Catalunya», dins Verdaguer. Un poeta per a un poble, Eumo, Vic. p. 72-83.

Verdaguer, J. (1995). Canigó. Edicions 62, Barcelona.

Com citar aquest article:

Torres Rubió, Marc (2021): “Fonaments de la nació catalana en Canigó“. Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència. 26-7-2021. Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectura-realitzat-per-marc-torres/‎(s’obre en una pestanya nova)

 

Literatura catalana contemporània , ,

Una conferència sobre per què hem de ser ingüísticament assertius

Tot i haver tornat a les aules de manera semipresencial, algunes de les activitats de l’assignatura de Comunicació oral formal en llengua catalana han mantingut el format virtual. En aquest cas, la conferència en vídeo ha sigut el repte més destacat. Aquest exercici ha servit per a portar a la pràctica tot allò que hem aprés durant el quadrimestre, com el control dels nervis i la fluïdesa en l’ús de la llengua estàndard, entre d’altres.

El més important, per a mi, ha sigut la tria del tema. Després d’haver-ho meditat i haver pensat què volia transmetre, vaig començar a fer el guió de l’exposició: una introducció amb preguntes reflexives, un desenvolupament en què s’explica el punt clau del treball i un desenllaç encoratjador per als oients. Els nervis els tenia ben controlats, però la càmera m’imposava una mica. Se’m va complicar al principi gravar-ho tot d’una tirada perquè al cap de dos minuts em quedava sense aire per voler explicar-ho tot massa ràpid. Després d’uns quants intents fallits, vaig decidir deixar-ho per a més endavant i repassar-me millor el guió i aclarir les idees. A l’hora de gravar el vídeo definitiu em vaig apuntar les paraules clau en el guió però res més: com més natural, millor! El que no em va costar gens va ser l’elocució, només calia vocalitzar i projectar la veu. Un consell que m’agradaria donar és que memoritzar tot el que s’ha de dir és una pèrdua de temps; si es té un guió ben estructurat i unes idees clares, tot flueix. Per tant, és millor dedicar temps a preparar-ho bé perquè després tot surt millor!

Tot seguit podreu veure el meu vídeo, que parla de l’assertivitat lingüística, l’actitud que els catalanoparlants han d’adoptar per a donar visibilitat i perpetuar la llengua. El meu discurs està basat en unes preguntes reflexives introductòries, com per exemple «per què quan un immigrant arriba a terres catalanoparlants la primera llengua que se li ensenya és el castellà?», i exemples d’eixes situacions adoptant l’actitud assertiva que, al cap i a la fi, sempre és la mateixa: parlar en català!

Balma Fabregat, estudiant de primer curs de Filologia Catalana

Com s’ha de citar aquest article?

Fabregat, Balma (2021): “Una conferència sobre per què hem de ser lingüísticament assertius”. Blog de docència, 22-07-2021. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/una-conferencia-sobre-per-que-hem-de-ser-inguisticament-assertius/

Comunicació oral formal , , , ,