Aquesta crònica correspon a l’activitat exposada a l’article https://dfcdocencia.blogs.uv.es/literatura-sociolinguistica-dialectologia-i-territori-la-mequinensa-literaria-i-la-realitat-linguistica-de-la-franja/
Mequinensa, 17 de juliol de 2023
Estimat gratapapers,
“Et confesse que els primers capítols del llibre m’han agafat badant. Encara et diré més, estava convençut que la història, malgrat que n’havíem parlat manta vegada, no t’interessava prou i que no te n’ocuparies mai. Tot i l’alegria que va produir-me rebre els fulls, he tardat gairebé dos mesos a donar senyals de vida. Com pots veure, m’ho prenc amb calma.”
Quan Carme Gregori ens va fer saber l’esperada notícia, xisclets d’emoció i alegria reverberaven per tota la classe. Viatjaríem a la vila de Mequinensa l´últim cap de setmana d’abril amb la companyia de Miquel Nicolàs, Xavi Hernàndez i Maria Saiz. Tots quatre professors més o menys solemnes, baixarien del cadafal per mostrar-se ben a prop de nosaltres com a grans conversadors i, així, amenitzar-nos l’experiència formidable de visitar els paisatges del Jesús Moncada. Aprofite per dir-te, també, que sense el treball impagable de Clara i Victòria, no hagués estat possible. Elles es van encarregar d’enllestir tots els detalls i problemes logístics, del transport a l’hostalatge de la vila.
Per si de cas et recorde que vam arribar a Mequinensa sobre les dues del migdia el passat 30 d’abril. L’Ebre ens esperava imponent sota un sol implacable d’aquells que et conviden a un bany. A l’altra banda hi havia la serra del Castell, que amagava i guardava amb figueres de pala l’àrid desert dels Monegres. Després de deixar l’equipatge a l’hostal situat a pocs metres de la vila vella, professors i estudiants vam dirigir-nos amb urgència cap a la part nova per trobar algun lloc on seure i menjar amb una mica de tranquil·litat.
Aquella mateixa vesprada, després d’una sessió intensiva de fotografia davant del mirador de l’hostal, instal·lats a la saleta de les butaques, vam rebre dues xarrades dels professors Miquel Nicolàs i Carme Gregori. Miquel Nicolàs, per la seua part, va fer alguns petits apunts, com sol dir, sobre la delicada situació cultural i lingüística de les comarques de la Franja. I és que amb els nostres ulls vam poder comprovar que el català continua ben viu de nord a sud, de la Ribagorça al Matarranya, passant per Mequinensa. Al carrer, als mercats o les tavernes se’l continua sentint amb un normalitat agraïda. Molts ponentins, senyaladament la gent de Mequinensa, en reclamen un reconeixement institucional urgent i immediat per garantir la pròpia salut lingüística.
Carme Gregori hi va prendre el relleu per introduir-nos en el món fascinant de Jesús Moncada, un món marcat per l’enyor i la nostàlgia per tot allò que va quedar engolit per un pantà i amb una història que amaga misteris i incògnites. Em va fer la sensació que, en immergir-nos en les peripècies amargues dels mequinensans, passàvem a forma-ne part, a pertànyer la col·lectivitat que conserva viva l’estremida memòria. La ruta literària del dia següent va poder completar el mapa conceptual sobre la vida i obra del nostre escriptor. El sentiment de buidor i soledat ens va envair a mesura que pujàvem i baixàvem pels antics carrers de la Mequinensa desapareguda, convertits en pols i runes a causa de la construcció del pantà. Vam poder comprendre aquell sentiment de desolació dels seus veïns, com l’antiga Mequinnesa, “el rovell de l’ou de la galàxia”, de la nit al dia es va convertir en un no res. “En fi, valdrà més que ho deixi córrer abans no se m’escapi alguna bajanada sobre la condició humana i hagi de penedir-me’n a correcuita”.
Encara que la reconstrucció dels esdeveniments del 31 de maig és correcta, la trobo un xic esquemàtica. Ara bé, no voldria per res del món que m’interpretares malament, no faig cap retret als estudiants. Els pobres es trobaven molt trasbalsats a causa de la baixada a les mines, una visita guiada que il·lustrava amb precisió la dura i agra jornada laboral dels seus avantpassats que s’hi deixaren la pell per arrencar carbó a la roca. Si decideixes aprofitar la història, caldrà que expliques el seguit d’emocions que van sacsejar alguns estudiants despistats després de presenciar una explosió simulada. Sobre quarts d’onze del matí, (si molt convé pots allargar-ho fins a tocades les dotze) canviem d’escenari. Ens dirigim cap al museu que n’arreplega tota la història de la vila, que es remunta fins als romans amb l’antiga ciutat fluvial d’Octogessae.
Pel que fa als fets del dia 1 de maig, el dia de la tornada, permet-me afegir una última precisió. Alguns estudiants, amb una genètica privilegiada, van aconseguir pujar fins al castell de la vila, al cim de la serra. La resta, atemorits per l’aguda costera que els esperava i amb una ressaca de repica’m el colze, van decidir descansar vora de l’Aiguabarreig, el punt de confluència entre l’Ebre i un dels seus afluents, el Segre. En aquell punt, talment els rius, els grups van poder reunir-se per posar punt i final al viatge amb una celebració, domèstica, dels Jocs Florals. El discurs inaugural va anar a càrrec de la ploma de Miquel Nicolàs, que, al seu torn, va donar lloc a la tria, més que merescuda, de la regina. Però això ja és una altra història.
“Amb l’abraçada final, una pregunta: ¿vols dir que val la pena que continuï amb aquests comentaris?”
Arnau
Com citar aquest article: Garcia-Oliver, Blanca (2003). “Carta a Jesús Moncada. Crònica de Blanca Garcia-Oliver”. Departament de Filologia Catalana. Blog d’innovació docent, 9-juliol-2023.
Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/carta-a-jesus-moncada-cronica-de-blanca-garcia-oliver/