Escena teatral escrita per Carla Levanteri

A continuació trobareu una escena escrita per Carla Levanteri, alumna de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del Grau en Filologia Catalana (curs 2023-2024). Per a fer aquesta activitat ha seguit les instruccions que el professor dona a l’alumnat de l’assignatura: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/com-escriure-una-escena-teatral/.

ATENCIÓ: En aquesta escena, per raons del format del blog, no hi ha el sagnat propi dels textos teatrals.

Carla Levanteri Solanes

ELS INVISIBLES

PERSONATGES

NADÓ QUE PLORA

MARE DEL NADÓ

SENSE NOM 1

SENSE NOM 2

En algun punt en mig de l’Atlàntic, una barca de fusta per la qual han passat molts anys de sol, salnitre i activitat pesquera roman per sobre l’aigua a la deriva. És de nit, la gelor de la brisa marina comença a córrer entre les desenes de persones que van en la barca i no tarden a notar el fred de la matinada. Un silenci sepulcral impera en l’ambient, un silenci que sols trenca el so de la mar i els plors incansables d’un nadó. Sa mare té la mirada perduda en l’aigua negra de l’oceà. Tots porten les mateixes robes durant dies, velles i descolorides pel viatge que els ha dut a aquella barca i que encara continua. Sols la llum de la lluna il·lumina els rostres d’aquelles persones. I sols el cel ple d’estreles és testimoni de l’escena.

SENSE NOM 1 (Alça el cap d’entre les cames i observa les seues mans, la pell obscura està seca i maltractada): Com he aplegat fins ací? Per què em trobe en aquesta barca rodejat d’aquesta gent que pateix en silenci com jo? Note la boca resseca per la deshidratació, l’estómac fa dies que em fa mal pel poc aliment que he pogut menjar. (El nadó plora incansablement. Desvia la mirada de les seues mans cap al nadó i la seua mare). No troba ja consol per a donar-li al seu fill. La poca aigua que ens queda hem acordat que li la donarem a ella perquè el pobre xiquet puga sobreviure. Però de menjar ja no ens queda res, avui se’ns ha acabat el poc que teníem i els plors d’aquest nadó anticipa l’angoixa creixent que això ens produeix. (Els crits del nadó són ensordidors, fixa la seua mirada en el xiquet). Vinga, deixa de plorar una miqueta… com puc demanar-li a un nadó que deixe de plorar si tots els altres voldríem esclatar en crits i plors també?

SENSE NOM 2 (li pega un lleu cop al braç a SENSE NOM 1): Ei, tu. No mires així al pobre xiquet, no callarà per molt que ho desitgem. No sé qui aguantarà menys si no apleguem a terra ja, si ell o sa mare. Anit vaig estar despert tota la nit per si es llançava de la barca a propòsit.

SENSE NOM 1: No el mire així perquè calle. Sé que no ho farà. De veritat creus que la mare es llançaria?

SENSE NOM 2: Qui no s’ho està plantejant ara mateix? Portem en aquesta barca a la deriva cinc dies, ens queda el menjar just i l’aigua escasseja més encara, la desesperació no tardarà a manifestar-se. I no sé quants de nosaltres sabem nadar.

Sense nom 1 s’alça i mira al públic.

SENSE NOM 1: Sé que aquest home té raó. En qualsevol moment començarà a manifestar-se la desesperació. Vam pujar a aquesta barca corrents, amb crits i amenaces de qui, apuntant-nos amb fusells, sols pretenien traure’ns els diners, els pocs diners que tinguérem. Els meus pares m’obligaren a emprendre aquest viatge a la recerca d’una vida millor, lluny de la guerra i la seua repressió, fam i angoixa. Però en aquest viatge sols he trobat la mateixa fam i angoixa que es suposava que havia de deixar enrere. (Pausa.) Primer varen ser les llargues caminades durant dies per a aplegar a les ciutats de la costa, després, una vegada allí, m’empresonaren per intentar agafar la primera barca. Dies i dies empresonat sols amb una menjada al dia i l’aigua justa. Per sort ens soltaren i vaig córrer aquella mateixa nit al port on vaig trobar l’home a qui li vaig pagar per la primera barca, cridant-me i a punta de fusell em va deixar pujar a aquesta. (Pausa.) Fa mesos que no sent el meu nom, ningú me’l pregunta, sols he rebut crits, ordres i colps. Ja comence a sentir-me així, un sense nom, un objecte que es pot maltractar o menysprear, invisible als ulls humans… (se li escapa una llàgrima i cau en la fusta de la barca amb la pintura desgastada.) Si el color de la nostra pell i el territori d’on venim en fossen uns altres, aquesta història hauria sigut diferent? Es suposa que més enllà ens espera una terra d’esperança, futur, humanitat… No sé què esperar, no sé com ordenar tots aquests records, ja no recorde bons moments, els de felicitat. No sé com parar el creixement desbordat d’aquest buit al meu interior. I el nadó plora… i plora… i plora, i a cada plor, a cada crit, em costa més existir.

Fi de l’escena.

Levanteri, Carla (2024): «Escena teatral escrita per Carla Levanteri», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 28-06-2024. Enllaç: <https://dfcdocencia.blogs.uv.es/escena-teatral-escrita-per-carla-levanteri/>

Anàlisi i crítica del teatre català

Crítica teatral escrita per Adrián Martí

A continuació trobareu una crítica teatral escrita per Adrián Martí Marcilla, estudiant de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del grau de Filologia Catalana (curs 2023-2024). Per a fer aquesta crítica ha seguit les instruccions que el professor dona a l’alumnat de l’assignatura <http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/09/25/com-escriure-una-critica-teatral/>

ATENCIÓ: En aquesta crítica, per raons del format del blog, el text no està justificat i no hi ha sagnat per als paràgrafs (sí que hi ha separació entre paràgrafs).

«BUSCA L’ORONETA…»

Adrián Martí Marcilla

L’oroneta

Autor: Guillem Clua. Intèrprets: Pilar Almeria, Bruno Tamarit. Escenografia: Eva Fernández. Il·luminació: Jordi Carcelén. Vestuari: Isabel Requena. Direcció: Joan Peris. Producció: Companyia Teatre Micalet. Teatre Micalet (València), 25 d’abril de 2024.

L’oroneta és una punyent obra del dramaturg català Guillem Clua que s’inspira en l’atac terrorista contra un bar gai d’Orlando, als Estats Units, l’any 2016. El text original en castellà (La golondrina) fou estrenat l’any següent a Londres, i des de llavors ha estat traduïda, editada i representada a nombrosos països del món. Aquesta funció s’emmarca en la primera producció valenciana del drama, dos anys després que s’estrenara en la nostra llengua a La Villarroel de Barcelona. Sobre aquella versió en català oriental només s’han adaptat algunes formes verbals a la varietat valenciana i el propi títol, que era L’oreneta en la producció catalana.

L’acció, desenvolupada en una única escena, té lloc a la casa de la senyora Amàlia (Pilar Almeria), una professora de música a qui ha acudit Ramon (Bruno Tamarit) per tal de rebre’n lliçons de cant. Tot i fallar la prova de nivell, aquest aconsegueix convéncer-la explicant-li que s’ha compromés a cantar una cançó —que dona nom a l’obra— al funeral de sa mare, recentment morta en un accident de trànsit. A través d’una llarga, dura i colpidora conversa sobre el fill d’Amàlia, Dani, que és mort, descobrim una història molt diferent, d’un dol compartit pels dos que encara no s’ha tancat, i se’ns força a reflexionar sobre temes com l’amor, la pèrdua i l’odi, particularment de signe homòfob, i com aquest és tractat per la societat i pels mitjans de comunicació. També, en definitiva, sobre què ens fa humans. Enmig de la commovedora història, però, no falten moments d’humor que fan més amé l’espectacle.

L’actuació i direcció d’aquesta producció és magnífica i ajuda a transmetre a l’espectador els sentiments del text. Elements com l’escenografia o el vestuari no són gens elaborats, però perquè no necessiten ser-ho. En aquesta representació pren més relleu el que es diu (i com es diu) que no la roba o l’espai. Com que l’obra té lloc —se sobreentén— al voltant de l’any 2017 i els personatges són comuns, l’estètica i el vestuari no criden l’atenció. L’espectacle tampoc no demana un ús considerable de la il·luminació, si bé el canvi de llum en el moment final de la representació li atorga un caràcter molt més íntim i acord amb l’acció que hi té lloc. La música, en canvi, pren un paper destacat, si bé en certa manera secundari: el títol L’oroneta, al cap i a la fi, fa referència a la cançó  —que, si bé, compta amb lletra de l’autor, ha estat musicada per l’actor coprotagonista—. La sentim en dues ocasions: enmig de la lliçó de cant (Amàlia al piano) i al final, enregistrada, en versió orquestral de Josep Francesc Almeria.

L’oroneta és una obra preciosa, però sobretot necessària. La història que a poc a poc anem descobrint a mesura que es desenvolupa l’acció ens porta a reflexionar i meditar profundament sobre temes que hem de tenir molt presents en el nostre dia a dia. La producció de la CTM, en la nostra llengua, hi contribueix de forma molt positiva, i la sobrietat de la representació certament hi ajuda: una funció molt recomanable.

Martí Marcilla, Adrián (2024): «Crítica teatral escrita per Adrián Marcilla», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 21-06-2024. Enllaç: <https://dfcdocencia.blogs.uv.es/critica-teatral-escrita-per-adrian-marti/>

Anàlisi i crítica del teatre català

Connexió (asíncrona) Leeds-València (I): “A la lluna de –l’altra– València”

J. Àngel Cano Mateu

1. Introducció

El curs 2022-2023, a la University of Leeds (Regne Unit), en col·laboració amb el projecte d’innovació docent “Escriptura, expressió oral i discurs audiovisual en les assignatures de l’àrea de Filologia Catalana”, del Grup Consolidat d’Innovació Docent GESOLCAT de la Universitat de València, vam treballar la comprensió i l’expressió orals en l’assignatura Catalan Language and Culture 2 (SPPO2595/2596) a partir de la realització d’una unitat didàctica (UD) titulada “A la lluna de –l’altra– València”. El grup estava compost per 6 estudiants anglesos amb un nivell A2 segons el Marc europeu comú de referència per a les llengües (MECR), que, en acabar el curs, havien d’assolir un B1. Pel que fa a la temporització, la UD estava pensada per a 5 sessions de 90 minuts del mes de maig, això és, a finals del segon quadrimestre. La metodologia era de tipus contextual i estava basada en l’aprenentatge col·laboratiu. El fil temàtic que recorria les diverses activitats era el descobriment de la València del poble enfront de la València de postal.

2. Continguts

Quant als continguts, en vam considerar quatre, enfocats a la tasca final:

– Descobriment de la ciutat de València com una de les capitals referents dels Països Catalans.

– Desenvolupament en un context real: situació, planificació i organització de la visita a un poble o una ciutat.

– Localització en un espai concret (ús d’adverbis de lloc, demostratius, preposicions i locucions preposicionals, estructures lingüístiques espacials…).

– Repàs i reforç dels verbs de valoració i d’opinió, i de moviment, així com del futur simple.

– Tasca final: realització d’una exposició oral sobre la planificació i l’organització d’un cap de setmana a valència.

3. Objectius

Respecte als objectius, els vam dividir entre els generals i els específics:

a) Generals:

– Conèixer la geografia, la cultura, les tradicions, la història, etc., dels Països Catalans.

– Oferir a l’alumnat estratègies per a situar-se en l’espai i planificar la visita a un poble o a una ciutat.

– Treballar la producció oral.

b) Específics:

– Conèixer els espais més emblemàtics de València, així com diferents aspectes socioculturals, històrics o literaris.

– Aprendre les expressions per saber situar-se en l’espai i orientar-s’hi.

– Treballar el lèxic propi de la ciutat: oficis, esports, festes, tradicions…

– Realitzar una exposició oral basada en l’organització d’un cap de setmana a València.

4. Activitats

Pel que fa a les activitats pensades per a les quatre primeres sessions, vam pretendre que foren molt variades. Així, en la primera sessió, a més de contextualitzar la UD i explicar-ne la planificació, vam proposar que els estudiants feren una pluja d’idees per comprovar quins llocs de referència o d’interès turístic coneixien de la ciutat de València. Per a la nostra sorpresa, no en van saber dir cap, de manera que vam passar a una alternativa, que consistia a unir el nom dels llocs de referència o d’interès turístic amb les imatges proposades. Tot seguit, els van haver de localitzar en un mapa assenyalant-los amb color blau. A continuació, vam passar a la lectura i escolta de la cançó “La vida sense tu”, d’Obrint Pas, i la visualització del videoclip. La finalitat era que seleccionaren el vocabulari específic i que anotaren les referències de la ciutat, així com les personalitats i els col·lectius que hi apareixien.

Per a la segona sessió, vam seguir en la mateixa línia i vam fer el mateix amb la cançó “Camals mullats”, de La Gossa Sorda, i el videoclip a càrrec del grup Meteor. Després, tenint ja un llistat considerable d’espais i indrets valencians, havien d’assenyalar-los al mapa amb color roig. Aqueta sessió, però, estava pensada per a introduir i explicar el poeta Vicent Andrés estellés a partir de la lectura (i escolta) d’“Els amants” i “Assumiràs la veu d’un poble”, i de la recomanació de l’entrevista de Josep Maria Espinàs al poeta.  Abans d’acabar, vam llegir entre tots el poema “Cos mortal”, que ens va servir per explicar el context sociolingüístic i polític del franquisme al País Valencià.

La tercera sessió, la vam ocupar amb la visualització de la pel·lícula Cos mortal (2009), de Carles Chiner i Antoni Sendra. Mentre la véiem, els alumnes havien d’anotar les referències espacials, culturals, històriques i literàries que hi apareixien. En la quarta, ens vam dedicar a comentar en grup la pel·lícula i a repassar lèxic, així com a realitzar activitats d’omplir buits o de relacionar conceptes per comprovar que havien quedat clares les explicacions sobre situar-se a l’espai. També vam explicar com orientar-nos i com arribar d’un lloc a un altre sobre el mapa de la ciutat de València

Finalment, la cinquena sessió, la va ocupar la tasca final: les exposicions dels estudiants. Aquestes exposicions havien de durar entre 4 i 5 minuts. Com a indicacions, només els vam dir que havien d’iniciar el viatge des de l’Estació del Nord un divendres al migdia i que havien de marxar-ne un diumenge a la vesprada, en l’època de l’any que ells decidiren. També que havien d’incloure quins llocs visitarien, on es quedarien a dormir, on anirien a menjar i quins menjars tradicionals tastarien, etc. Podien emprar powerpoint o altres programes semblants, però no tenien permès llegir.

Com a exemple, tenim la diapositiva inicial del treball de l’estudiant Anna Baranowski, que va decidir centrar la visita a València durant un cap de setmana de Falles.

5. Avaluació

Aquesta activitat valia un 15% sobre la nota final; formava part d’un portafoli d’activitats que, en total, comptava un 45%. A l’hora de puntuar-la, vam utilitzar una graella adaptada al sistema d’avaluació britànic, que té una puntuació sobre 100, i en què es pot aprovar amb un 40 (“Third – Satisfactori”), tot i que és motiu de desprestigi. D’acord amb aquest, vam tenir en compte cinc ítems: la Reflexió i el contingut (25%), la Coherència i la cohesió (20%), la Pronunciació (15%), la Gramàtica (20%) i el Vocabulari (20%). A tall d’exemple, hi afegim la graella de l’alumna esmentada, que va obtenir un 62 (“2.1. – Molt bé”).

6. Conclusions

Al nostre parer, amb aquesta UD, formada per activitats teoricopràctiques i individuals i grupals, vam poder treballar les 4 habilitats comunicatives, amb un especial èmfasi en la producció oral, que era la finalitat perseguida. A més, vam poder explicar píndoles culturals. La realització d’una tasca final basada en l’organització d’una visita a València va permetre millorar les destreses i les competències per mitjà de l’experiència, de manera que es va assolir el propòsit de conjuminar coneixements socioculturals, històrics i literaris de la ciutat de València amb els coneixements de la llengua pròpia del territori. Quant al resultat, podríem dir que la satisfacció va ser moderada, ja que dels 6 alumnes, 4 van seguir les pautes marcades.

Com citar aquest article:

Cano, J. Àngel (2024): “Connexió (asíncrona) Leeds-València (I): ‘A la lluna de –l’altra– València'”. Blog de docència, Departament de Filologia Catalana, 06/06/2024.

Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/connexio-asincrona-leeds-valencia-i-a-la-lluna-de-laltra-valencia/

Català llengua estrangera

Tota pedra fa paret. Crònica de la jornada d’innovació docent del projecte GESOLCAT

El 23 de maig d’enguany ha tingut lloc la jornada “Innovació docent, expressió oral, escrita i audiovisual en les assignatures de l’àrea de Filologia Catalana”. Es tracta d’una activitat promoguda pel Grup Consolidat d’Innovació Educativa GESOLCAT i el Projecte d’Innovació Educativa Consolidat GCID23_2585499 (SFPIE), coordinat per Carme Gregori i Gonçal López-Pampló, amb la participació de diferents professors del Departament de Filologia Catalana i d’altres universitats internacionals.

La jornada, celebrada a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, tenia com a primer objectiu compartir amb el conjunt de la comunitat universitària els resultats d’algunes de les accions realitzades en el projecte esmentat. A això se sumava un segon propòsit, no menys important: contribuir al coneixement d’altres estratègies d’innovació, en particular pel que fa a l’activitat dels altres projectes d’innovació educativa vinculats al Departament de Filologia Catalana. En definitiva, la jornada havia de servir com a espai de trobada, debat i aprenentatge al voltant de totes aquestes iniciatives.

La professora Gemma Lluch i el professor Ramon X. Rosselló van pronunciar la conferència inaugural, en què van presentar els antecedents de la innovació docent en el Departament de Filologia Catalana. Aquest exercici de memòria va servir com a reconeixement de la faena feta durant els darrers vint anys, amb un marcat sentit de coherència i continuïtat.

A continuació hi hagué dues sessions de comunicacions, en les quals es presentaren accions vinculades al projecte referit. Els professors Xavier Hernàndez i Gonçal López-Pampló parlaren de l’aplicació de les rúbriques d’avaluació, Carme Gregori i Miquel Nicolàs exposaren els resultats d’un viatge acadèmic, Raquel Casesnoves presentà treballs audiovisuals sobre llengües minoritzades i Ramon X. Rosselló explicà com les lectures dramatitzades serveixen com a vincle entre diferents assignatures del Grau en Filologia Catalana. Els professors Maria Saiz i Ricard Herrero, que no formen part del projecte, van compartir dues iniciatives d’allò més interessants: d’una banda, un joc de rol per a treballar l’expressió oral i, de l’altra, una adaptació dels teclats virtuals per a la integració de persones amb diversitat funcional.

Després d’una pausa a migdia, es reprengué la sessió amb dues comunicacions que exposaren el treball dut a terme per part de les universitats estrangeres participants en el projecte, una dimensió que havia avançat el professor Àngel Cano en la seua comunicació del matí, la qual tractava sobre la col·laboració amb la University of Leeds. La professora Ares Llop presentà els resultats d’un projecte audiovisual interuniversitari amb la University of Cambridge, mentre Moisés Llopis s’encarregà de descriure una proposta didàctica per als estudiants de la Universidad de Chile.

El tram final de la jornada es va dedicar a presentar diferents iniciatives vinculades a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Així, el professor Sergio Maruenda va exposar les línies mestres de l’aliança europea d’universitats FORTHEM i, en particular, el seu lab sobre multilingüisme. Al seu torn, Jesús Jiménez, Vicent J. Escartí, Rafael Roca i Antonio Constan van donar a conéixer el treball dels diferents projectes d’innovació del Departament de Filologia Catalana, alguns de consolidats i d’altres d’incipients.

La jornada va concloure amb un debat en el qual es recapitularen les idees principals que es podien identificar, de manera transversal, en totes les intervencions del dia. En primer lloc, es va destacar la necessitat de dialogar i conéixer-nos, d’establir ponts per a aprendre els uns dels altres, amb sentit crític però sense deixar d’estar satisfets per la faena feta. En segon lloc, es va subratllar el canvi de paradigma educatiu que ha propiciat la consolidació de l’Espai Europeu d’Educació Superior i l’impuls subsegüent que ha rebut la innovació educativa, amb diferents fites que desemboquen en les convocatòries de projectes i el reconeixement de grups de treball per part del Servei de Formació Permanent i Innovació Educativa, sobretot a partir de 2017. En tercer lloc, pel que fa als objectius concrets del grup GESOLCAT, organitzador de la jornada, es va posar l’accent en la importància de les competències com a element vertebrador de la docència, que permet planificar millor les classes i l’avaluació. La producció de textos orals i escrits, per mitjà de diferents activitats, permet que l’alumne guanye protagonisme, reflexione sobre el procés d’aprenentatge i prenga consciència de les diferents dimensions d’ús de la llengua. Els exemples que es van aportar, cadascun amb la seua idiosincràsia, demostren que aquests enfocaments permeten obtindre resultats clars i encoratjadors, que es poden mesurar i compartir d’acord amb paràmetres objectivables, sempre amb prudència i esperit crític i de millora.

Carme Gregori i Gonçal López-Pampló

Com citar aquest article:

Gregori, Carme; López-Pampló, Gonçal (2024). “Tota pedra fa paret. Crònica de la jornada d’innovació docent del grup GESOLCAT”. Blog de docència, Departament de Filologia Catalana, 24/05/2024

Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/tota-pedra-fa-paret-cronica-de-la-jornada-dinnovacio-docent-del-projecte-gesolcat/

Innovació educativa

Lola Anglada i El més petit de tots

Lola Anglada (1937). El més petit de tots. Sabadell: Edicions del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. 

[Edició actual: 2022, Libros del zorro rojo]

El llibre de Lola Anglada, El més petit de tots, publicat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya és una de les obres que analitzem en l’Assignatura de Cultura i Literatura per a Infants i Joves en català. 

A continuació, presentem el resultat del treball que hem fet a classe.

La primera presentació oral sobre l’obra és dels estudiants Carlos Ribera, Izan Martínez i Gisela Maria Jerez Ragel.

 

La segona, de Roser Ferrer, Jordi Castelló i Ainhoa Tormo.

 

I la tercera de Laura Garcia i Irene Garrido.

Cultura i literatura per a infants i joves en català