El comentari de textos. Anàlisi, producció i problemes de redacció (I)

En l’assignatura 35396 Comentari lingüisticodiscursiu de textos en llengua catalana es treballa l’anàlisi textual i la producció de textos considerant que la metodologia lingüisticodiscursiva ofereix una perspectiva holística aplicable al comentari de textos de qualsevol tipus.

En aquest sentit, ens proposem d’exposar i de discutir tres aspectes fonamentals que afecten (i potser dificulten) la pràctica del comentari de text: a) la planificació, tant de l’anàlisi del text com de la producció del comentari; b) les estratègies de revisió del comentari de text, i c) els principals problemes de redacció a què s’enfronten els estudiants.

El comentari de textos implica quatre processos complexos:

a) Aproximació al text que es proposa, amb la lectura comprensiva i la identificació dels trets generals: gènere, àmbit d’ús, registre, seqüència dominant, dades contextuals de l’autor o de l’obra.

b) Planificació del comentari: tema, estructura, llista de trets lingüisticodiscursius observats.

c) Redacció del comentari de text.

d) Revisió del comentari (Cuenca, 1996: 90-92).

Tant l’anàlisi com la producció del comentari constitueixen processos multidimensionals que han de ser sotmesos a una tasca de planificació i de revisió.

La planificació de l’anàlisi requereix l’elaboració d’un esquema: un llistat de trets observats en ordre seqüencial o una pluja d’idees, que després es poden reorganitzar en base a una fitxa organitzada sobre les propietats textuals.

D’altra banda, la redacció exigeix també l’elaboració d’un esquema de l’organització del comentari. En aquest cas, es tracta d’elaborar un text expositiu acadèmic i formal. Des de la perspectiva organitzativa, el comentari ha de constar, doncs, d’una estructura tripartida: introducció, desenvolupament i conclusió.

A més. la tipologia expositiva i les convencions de l’àmbit acadèmic formal requereixen un registre lingüístic pulcre, precís i directe, en què no tenen cabuda ni les violacions de la normativa lingüistica ni les digressions subjectives  Quomodo dicendi!

Sovint el problema preliminar de l’estudiant consisteix a fer una planificació massa apressada de l’anàlisi i llançar-se a escriure sense planificar el comentari, seguint la mateixa organització que l’esquema d’anàlisi.

Cuenca (2009: 42) expressa de manera eloqüent aquest problema preliminar:

La docencia del comentario se ha centrado sobre todo en el segundo aspecto, el que tiene que ver con el análisis, proponiendo esquemas más o menos fijos de identificación de mecanismos que encajaban en estructuras de comentario también fijadas (Cuenca, 1996). Pero un buen comentario difícilmente se consigue siguiendo un esquema estático, una plantilla, por lo que conviene un esquema de comentario, relacionado pero diferenciado del esquema de análisis (Cuenca, 2009: 42).

PLANIFICACIÓ

Per tal d’efectuar la planificació de la redacció del comentari, es poden seguir les propostes de Gras (2014: 221-274) i Lluch & Nicolàs (2015: 21-31). Gras (2014: 227)

Respondre quatre preguntes, amb les respostes següents per al cas del comentari de textos:

  1. Quina és la finalitat del comentari? Proporcionar una explicació aprofundida de la informació que ofereix un text i dels recursos linguisticodiscursius de què se serveix l’autor.
  2. Qui són els participants en la comunicació? Normalment, l’emissor és un candidat expert o semiexpert a superar una prova que mesura la capacitat d’anàlisi i la competència comunicativa escrita formal d’àmbit acadèmic. El receptor és un avaluador expert.
  3. Quin és el contingut i l’organització? El contingut ha d’exposar els aspectes més rellevants del text comentat des del punt de vista de les propietats textuals; com hem dit, l’organització del comentari ha de ser la del text expositiu: 
    1. Introducció (gènere, àmbit d’ús, tema i –si el text és argumentatiu– tesi, re gistre, seqüència dominant, dades contextuals de l’autor o de l’obra;
    2. desenvolupament (selecció dels aspectes lingüisticodiscursius més rellevants que caracteritzen el text o comentari d’aquells aspectes específics que se’ns indiquen de manera explícita);
    3. conclusió (oferir una perspectiva global del text; sintetitzar els trets més rellevants i fer-ne una síntesi valorativa).
  4. Quin és el gènere discursiu? Un comentari de text, que, com hem dit, és un text expositiu acadèmic que comporta una sèrie de trets lingüístics: registre formal, despersonalització, distribució en paràgrafs d’extensió mitjana i relativament simètrics, precisió i concisió, estructures per a condensar i aclarir la informació, ús de connectors lògics i organitzadors textuals, estil sintàctic cohesionat (cfr. Cuenca, 2000), però directe, correcció normativa, entre d’altres.

 Lluch & Nicolàs (2015: 31) resumeixen la planificació en les fases següents:

  1. Identificació del lector model (avaluador expert) i del gènere discursiu (comentari de text).
  2. Elaboració d’una pluja d’idees sobre els aspectes més rellevants que ha d’incloure el comentari.
  3. Revisió de la pluja d’idees: amplificació, condensació de la informació, eliminació d’informació no rellevant.
  4. Organització de les idees en un esquema de tipus expositiu.

 

Referències

Cuenca, Maria Josep (1996): “Textos sobre textos: una reflexión sobre el comentario de textos”, Textos de Didáctica de la Lengua y de la Literatura, 10, 85-98.

Cuenca, Maria Josep (2000): “Estudi estilístic i contrastiu de l’arquitectura de l’oració. Estil segmentat vs. estil cohesionat”, Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 29, 105-120.

Cuenca, Maria Josep (2009): “El comentario de textos: planificación, textualización y revisión”, Textos de didáctica de la lengua y de la literatura, 52, 42-56.

Garachana, Mar (2000): “La revisión”, dins Montolío, Estrella, coord. Manual práctico de escritura académica. Volumen III. Barcelona: Ariel, 183-210.

Garachana, Mar (2014): “La revisión”, dins Montolío, Estrella, dir. Manual de escritura académica y profesional (Vol. II): Estrategias discursivas. Barcelona: Ariel, 359-389.

Gras, Pedro (2014): “La planificación”, dins Montolío, Estrella, dir. Manual de escritura académica y profesional (Vol. I): Estrategias gramaticales. Barcelona: Ariel, 221-274.

Lluch, Gemma & Miquel Nicolàs (2015): Escriptura acadèmica. Planificació, documentació, redacció, citació i models. Barcelona: Editorial UOC.

Com citar:

Ribera, Josep. E. (2020): «El comentari de textos. Anàlisi, producció i problemes de redacció (I)», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-02-2020. Enllaç: (https://dfcdocencia.blogs.uv.es/el-comentari-de-textos-analisi-produccio-i-problemes-de-redaccio-i

Comentari linguisticodiscursiu ,

Ressenya d'”Els valencians, des de quan són valencians?” (de Diego Albarracín)

A continuació, trobareu una ressenya crítica d’Els valencians, des de quan són valencians?, de Vicent Baydal, realitzada per Diego Albarracín Albarracín, alumne de l’assignatura Retòrica, del grau d’Història (curs 2018-2019). Per fer la ressenya, s’han seguit les instruccions donades a les classes pràctiques de l’assignatura.

 

Baydal, Vicent (2016): Els valencians, des de quan són valencians?, Catarroja-Barcelona, Afers. 

LA CONSTRUCCIÓ D’UN POBLE SENSE ENEMIC?

Els valencians, des de quan són valencians? és un assaig de Vicent Baydal, doctor en Història Medieval, en què s’estudia el naixement de la identitat valenciana. Encara que aquesta temàtica ha estat tractada en llibres cabdals com Nosaltres, els valencians (1962), de Joan Fuster, o Sobre la nació dels valencians (1997), de Joan F. Mira, el caire purament historiogràfic de l’obra hi aporta un nou punt de vista.

Després de la creació del Regne de València, Jaume I donà a la ciutat de València unes lleis pròpies, els costums, que s’havien d’estendre a la totalitat del territori. Tot i això, aquesta legislació, que passà a anomenar-se Furs de València i que fou defensada per les viles reials, lluitaria per la preeminència sobre els Furs d’Aragó, els quals reberen el suport dels nobles aragonesos que poseïen senyorius al nou regne. El conflicte foral encapçalà els successius regnats, i arribà, inclús, a la guerra, fins que el 1329-1330 s’acordà un únic codi legal. En aquest moment comença a forjar-se amb més força una consciència col·lectiva pròpia que engloba tots els estaments, al contrari que durant la disputa foral, en què havia estat present únicament al reialenc. La situació es farà més clara quan, davant la deriva autoritària de Pere el Cerimoniós, la defensa de la llei comuna esdevengué un afer interestamental. Fet i fet, el conflicte amb Castella, cap a la segona meitat del segle XIV, obligà el monarca a governar juntament amb les Corts, cosa que donà lloc a una comunitat política definitivament valenciana.  

La intenció de Baydal en aquesta obra és explicar el procés de formació de la identitat valenciana i, alhora, desmitificar la història espanyola de fal·làcies que sostenen la perpetuïtat d’Espanya com a nació des de fa milers d’anys. D’aquesta manera, el llibre es construeix amb una sòlida base documental que mostra l’exhaustiu treball d’investigació propi d’un estudi historiogràfic. A més, el tema té certa rellevància, tenint en compte que «el desconcert nacional dels valencians no és cap secret», com diu Fuster a Nosaltres, els valencians (1962). Si el poble valencià és un poble, ha de tindre una data de naixement (com també en tindrà una de mort), i és necessari, per tal de desenvolupar una conciència nacional, entendre com es forma, sense basar-se en mites, sinó en la historiografia contrastada.

Tanmateix, Baydal hi deixa caure una idea fonamental, encara que en cap moment la formula explícitament, sobre què és allò que configura la col·lectivitat política. Al llarg del llibre, sí que es fa referència a la necessitat d’un territori i un marc legal comuns; en canvi, no s’esmenta la importància que té l’enemic. En un primer moment, el conflicte es desenvolupa entre les universitats reials i els nobles aragonesos per la qüestió foral. A partir del 1330, quan ja s’aconsegueix la unificació dels furs, el nombre dels que abans ja es deien a si mateixos valencians s’incrementa considerablement, ja que s’hi inclouen els altres dos estaments; en aquest cas, el problema serà interestamental, és a dir, dels tres estaments, enfront del monarca. Finalment, cap a la segona meitat del segle XIV, la comunitat política valenciana es consolida davant un enemic més gran encara: Castella. Per tant, és clar que la construcció d’una consciència col·lectiva exigeix un enemic; a mesura que l’enemic es fa més gran i poderós, aquesta consciència s’enforteix.

En suma, Els valencians, des de quan són valencians? tracta de resoldre el gran problema dels valencians: la qüestió nacional. Destaca, a més, la idea implícita de la necessitat d’un enemic comú a partir del qual es dibuixa la consciència col·lectiva. La seua aportació, doncs, és la rigorositat i la visió historiogràfica que hi dona. Se centra, però, no tant en el seu desenvolupament, sinó en el naixement dels valencians com a comunitat política. Aquest assaig mostra, al cap i a la fi, el procés de construcció d’un poble, el valencià, que encara avui continua buscant la seua identitat.

 

Com citar:

Albarracín, Diego (2020): «Ressenya d'”Els valencians, des de quan són valencians?”», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 03-02-2020. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/ressenya-dels-valencians-des-de-quan-son-valencians-de-diego-albarracin/

Retòrica

Com escriure una ressenya crítica d’un llibre

L’assignatura Retòrica (Grup A, en línia en català), impartida al primer curs del grau d’Història, depén del Departament de Filologia Catalana. Entre les activitats que l’alumnat ha de realitzar, hi ha la ressenya crítica d’una de les obres proposades pel professor. Aquesta pràctica permet comprendre el llibre, analitzar-lo en profunditat i valorar-ne la importància en relació amb una producció bibliogràfica àmplia.

Per tal de desenvolupar aquesta activitat, ens hem basat en el capítol XIV, sobre la crítica, de Gemma Lluch i Miquel Nicolàs (2015). A continuació, presentem les instruccions que cal seguir a classe per elaborar una ressenya crítica.

L’estructura d’aquest text és la següent:

 

1. Estructura visual i format del text

– Nom i cognoms de l’autor/a de la ressenya crítica, correu electrònic (encapçalament, alineat a la dreta, lletra Times New Roman, cos 10)

– Referència bibliogràfica del llibre (en negreta, amb espaiat posterior de 12 punts):

Cognom, Nom (Any de publicació): Títol del llibre, Ciutat, Editorial.

– Títol de creació pròpia de la ressenya crítica (centrat, en majúscula, en negreta, amb espaiats anterior i posterior de 12 punts)

– Cos de la ressenya crítica:

a) Lletra Times New Roman, cos 12, justificat (marges), amb un interlineat d’1’5. Els paràgrafs hauran d’anar sense sagnat i hauran de tenir un espaiat posterior de 6 punts.

b) Extensió: 3.500 caràcters amb espais.

c) Els fulls han d’anar numerats.

d) Presentació per correu electrònic i en format paper.

e) Imprimiu el text a doble cara i no poseu portada.

 

2. Estructura i continguts

– Contextualitzeu l’autor i el llibre a mode d’introducció. Es pot comentar la relació amb les obres anteriors del mateix autor o amb obres de la mateixa temàtica, la relació amb l’actualitat, les circumstàncies en què hi ha aparegut, etc. És, junt amb la conclusió, la part més literària o creativa. Convindria que no dedicàreu més d’un paràgraf a aquesta part.

– Resumiu, d’una manera breu i objectiva, el llibre. En el cas de les novel·les, eviteu contar fil per randa tota la trama; si es tracta de contes, no us estengueu en tots els relats i centreu-vos en aquells de què després parlareu; si heu triat un assaig, no cal que hi anoteu exemples o dades (percentatges, habitants, etc.) de caràcter secundari. Aquesta part hauria d’ocupar un terç de la ressenya crítica.

– Valoreu subjectivament, amb arguments clars i coherents, el llibre. Podeu extraure’n informació d’entrevistes, estudis o altres ressenyes. Eviteu judicis de l’estil “M’ha agradat / No m’ha agradat” i derivats. Aquesta part hauria d’ocupar també un terç de la ressenya crítica.

– Tanqueu la ressenya amb una consideració o conclusió; aquesta pot estar, en algun sentit, relacionada amb l’inici.

– Eviteu els paràgraf-frase (una frase NO és un paràgraf). Igualment, intenteu que els paràgrafs no superen les 4 o 5 línies.

– Eviteu la repetició de les frases tant del llibre com de la bibliografia que empreu: això és plagi, i el plagi se sanciona. Cal elaborar un text nou i propi.

 

3. Tipus de text

– Expositiu: discurs objectiu. Funció informativa sobre l’autor i l’obra; predomina en el resum.

– Argumentatiu: discurs subjectiu. Judici i valoració de l’obra; present en la valoració o comentari crític.

– El text resultant pot contenir marques de modalització; no obstant això, cal evitar l’ús de la 1a persona del singular i emprar fórmules d’impersonalització (construccions impersonals reflexes, interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 1a del plural o la 3a del plural, etc.).

 

4. Estil i correcció

– Cal evitar repeticions lèxiques, sintàctiques…

– Hi ha d’aparèixer la informació necessària de manera clara, concisa i precisa.

– Cal evitar oracions llargues i complexes. També cal evitar paràgrafs llargs; és convenient que cada paràgraf continga una única idea.

– Text cohesionat. Ús adequat de connectors.

 

Referències bibliogràfiques

Lluch, Gemma; Nicolàs, Miquel (2015): Escriptura acadèmica. Planificació, documentació, redacció, citació i models. Barcelona: UOC.

 

Com citar:

Cano, J. Àngel (2020): «Com escriure una ressenya crítica d’un llibre», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 03-02-2020. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/com-escriure-una-ressenya-critica-dun-llibre/

Retòrica

Ressenya d’ “Una dolça cançó” al YouTube (de Blanca Girón)

Una dolça cançó, de Leïla Slimani (Bromera Edicions), és la novel·la que vaig triar per a fer la ressenya oral que podeu veure a continuació. Aquesta activitat forma part de les pràctiques de l’assignatura Estilística de la llengua catalana del grau de Traducció i Mediació Interlingüística. Tenia una àmplia llista d’opcions de lectures: jo vaig triar el llibre d’Slimani perquè soc bastant entusiasta de les històries que comencen pel final formant una estructura circular de la narració, i a més perquè em va semblar una trama molt poc habitual.

A l’obra, ambientada a París, l’autora aprofita per retratar una societat francesa classista. Concretament, es podria situar als anys 50, després de la 2a Guerra Mundial, quan les dones es van incorporar massivament en el mercat laboral, fet que en la gran majoria de casos, feia necessari recórrer a les mainaderes. Aquesta era una figura molt típica a la França de l’època i és la raó principal per a determinar que es tracta d’una societat de classes.

En aquesta època, també estava molt present la desigualtat de gènere, la qual es reflecteix sovint al llarg de la novel·la. Per exemple, la Myriam, mare de la Mila i l’Adam, ha de quedar-se a casa tenint cura dels fills i fent les tasques de la casa, mentre que en Paul és qui va a treballar. No obstant això, podríem dir que l’obra té un cert caràcter feminista atès que, finalment, la Myriam decideix emancipar-se i començar a treballar, amb la qual cosa vol demostrar al seu marit que ella també n’és capaç.

L’autora no dona una visió del que és el París turístic al que estem acostumats, sinó del París dels barris, format majoritàriament per magrebins, dels “sense papers”, la gent sense feina, les bandes juvenils que vaguen pels parcs, etc. És a dir, aborda temes gran importància que fins i tot avui en dia ho són.

Per a preparar la ressenya, vaig documentar-me en altres de diferents booktubers, com per exemple al canal “La prestatgeria de Marta“, un dels que més m’agraden per com profunditza a l’hora d’explicar els llibres:

També vaig llegir alguns blogs de ressenyes per tal de fer-me una idea de l’estructura, així com de les dades més importants que ha de contindre, uns exemples són “Llibres, i punt!” i “Entre lletres“. Amb aquestes nocions i les pautes del professor vaig començar a elaborar-la. En primer lloc, a mesura que anava llegint el llibre em feia un petit resum per tal de no perdre cap detall important, quan el vaig acabar comencí a fer-me el guió d’allò més important que volia dir al vídeo i per acabar, vaig assajar diverses vegades abans de gravar-me per tindre-ho tot clar i no equivocar-me gaire.

Elaborar aquest discurs formal és una manera molt útil per a preparar-se per a un futur, ja que al llarg de la teua carrera tant acadèmica com professional probablement hauràs d’elaborar-ne molts. Així mateix, pel que fa a la ressenya, a mi personalmentm’ha ajudat no sols a conèixer noves obres traduïdes al valencià/català i continuar creixent culturalment, sinó també a començar a fixar-me més en els petits detalls que s’amaguen als llibres, en les intencions de l’autor, en l’estil característic, etc. I, per descomptat, és una excel·lent forma de practicar la llengua tant fonèticament com gramaticalment.

Finalment, en relació amb l’ús del Youtube,malgrat ser pèssima amb aquestes coses, he de dir que és relativament fàcil, només us heu de crear un perfil a la plataforma (si no el teniu ja) i des d’ací buscar l’opció de pujar vídeo. Per tant, cal dir que és una eina bastant fàcil d’utilitzar i a més molt útil atès que si vols, pots aplegar a milers de persones que gaudeixen del mateix contingut que tu.

En general m’agrada que els professors fomenten aquest tipus d’activitats perquè és una manera diferent d’aprendre la llengua i de demostrar allò que saps i com de bé et defenses parlant-la. Sincerament, crec que és el millor mètode per adonar-se de qui realment domina el català, puix que com bé és diu, la millor forma de saber si es domina una llengua és parlant-la. Espere que vos agrade la meua ressenya oral on explique la novel·la amb més profunditat i que si alguna volta ho necessiteu vos servisca d’ajuda.

Blanca Girón (estudiant de 2n de Traducció i Mediació Interlingüística)

Com citar: 

Giron, Blanca (2019): «Ressenya d’ “Una dolça cançó” al YouTube». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 29-07-2019. http://dfcdocencia.blogs.uv.es/ressenya-d-una-d…canco-al-youtube/

Estilística de la llengua catalana ,

“Una dolça cançó” de Leïla Slimani, ressenya de Francesc Molero

Una de les pràctiques que hem hagut de realitzar aquest any a classe de Llengua catalana 2 (estilística) ha consistit en la gravació oral de la ressenya d’una novel·la. Aquesta pràctica ha fet possible que m’adone de la dificultat de verbalitzar un text, que encara que ha estat preparat prèviament, requeria d’un nivell de formalitat allunyat del registre col·loquial propi de l’oralitat. Preparar-ne una versió escrita per al blog, m’ha permès observar les característiques pròpies que té el llenguatge digital.

Leïla Slimani és una autora d’origen marroquí que marxà a França als 18 anys per continuar els seus estudis de periodisme. Allí entrà en contacte amb el món literari i va escriure obres amb molt de ressò com Dans le jardin de l’ogre.

Però fou gràcies a la publicació de la segona novel·la, Chanson douce, que va aconseguir l’any 2016 el premi Goncourt, el més prestigiós de les lletres franceses. És precisament aquesta obra la que vaig escollir per fer la ressenya. En català disposem de la magnífica traducció de Lluís-Anton Baulenas publicada per Edicions Bromera.

L’argument de Chanson douce està basat en un cas real succeït l’any 2012 a Nova York. A la novel·la s’explica la història de la Louise, una misteriosa cangur de qui tothom parla meravelles

La primera oració del relat diu: ‘el nadó va morir’. Així, l’autora aconsegueix submergir el lector en una intriga profunda que no desapareix fins l’última pàgina.

És a partir del segon capítol que coneguem la Myriam i en Paul, una parella parisenca que viu feliç amb la seua filla Mila. La Myriam havia acabat els seus estudis de dret anys enrere, però mai no havia exercit a causa del naixement de la seua filla.

Tanmateix, la cosa canvia amb l’arribada del seu segon fill, l’Adam. Com que el seu marit es passava tot el dia fora de casa a la faena mentre que ella havia d’estar-s’hi cuidant els xiquets, decideix que és l’hora de buscar una cangur.

Així  comença un procés de selecció decebedor en què cap dona els complau. Finalment, descobreixen la Louise, i des del primer moment s’enamoren d’ella.

La Louise, abandonada per la seua filla i després d’haver perdut un marit que la menystenia, necessita sentir-se útil i apreciada. Fa tan bé la seua faena, que aconsegueix que la família no sàpiga viure sense ella. Fins i tot, se l’emporten de vacances a Grècia.

A mesura que passa el temps, però, s’adona que quan els xiquets siguen majors, ja no la necessitaran més. És aleshores quan entra en un estat de depressió i comencen a vindre-li a la ment pensaments tenebrosos.

Recomane la lectura d’aquesta obra perquè, gràcies a l’estil directe i al joc d’anàfores dels capítols, Leïla Slimani aconsegueix que el lector estiga en un estat permanent de curiositat per saber què ha passat realment i voler entendre els actes dels personatges.

Francesc Molero (estudiant de 2n de Traducció i Mediació Interlingüística, Universitat de València)

 

Com citar aquest article:

Molero, Francesc (2019): «”Una dolça cançó” de Leïla Slimani». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 19-07-2019. Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/una-dolca-canco-francesc-molero/

Estilística de la llengua catalana ,