Comentari de lectura realitzat per Laura Monzó Pastor

A continuació, trobareu una versió reduïda del comentari d’un dels contes de Guadalajara, de Quim Monzó, realitzat per Laura Monzó Pastor, alumna de l’assignatura «Literatura catalana contemporània», del grau de Filologia Catalana (curs 2018-2019). Per a fer el comentari, s’han seguit les indicacions fetes a les classes pràctiques de l’assignatura.

https://dfcdocencia.blogs.uv.es/enunciacio-subjectiva-i-comentari-academic-de-textos-literaris/

https://dfcdocencia.blogs.uv.es/lus-i-la-citacio-de-les-fonts-bibliografiques-i-documentals-en-literatura-catalana-contemporania/

 

La hipertextualitat en «A les portes de Troia», de Quim Monzó

Laura Monzó Pastor

Monzó, com bé assegura Ollé (2008:31), presenta un canvi important en la seua obra: el pas del vitalisme inicial al pessimisme actual, visible en tots els seus relats, que són tot el contrari als típics relats idíl·lics i perfectes.

Aquest pessimisme es pot veure en «A les portes de Troia», dins de Guadalajara. Ací l’autor replanteja una obra clàssica i tan famosa com és L’Odissea d’Homer, concretament el Cant viii, des d’una perspectiva pessimista i irònica, ja que, com bé diu Gregori (2008:53), «les obres considerades clàssiques […] resulten particularment idònies com a font d’ulteriors transformacions». Monzó proposa un desenvolupament diferent al de L’Odissea i és que, què hauria passat si els troians no hagueren obert mai aquella porta ni hagueren introduït el cavall dins la ciutat?

«A les portes de Troia» i L’Odissea comparteixen una relació d’hipertextualitat, en concret, una relació de transformació paròdica (Genette 1982: 36-37). En aquest cas és evident el vincle entre el títol del conte i l’epopeia homèrica, encara que no és l’únic element a destacar, ja que Monzó ha volgut fer referència a l’original també mitjançant els personatges d’Ulisses i Anticle.

Com ja hem dit, les obres clàssiques són les preferides per a aquest tipus de narració, i és que el lector ha de ser capaç de reconèixer el text original en el relat, és a dir, «la relació que estableixen amb l’hipotext» (Gregori 2008: 69), per tal que es puga dur a terme el joc hipertextual. Així, l’autor no s’arrisca que un nombre elevat del públic no sàpiga reconèixer la connexió entre ambdós textos.

Segons Genette (1982: 37), la paròdia és la transformació lúdica d’un text singular, com és el cas en «A les portes de Troia» que, com ja hem dit, és una nova versió del Cant viii de L’Odissea d’Homer, encara que, més que d’una nova versió, estaríem parlant d’un capítol mai narrat en l’obra clàssica. En l’original, mai s’arriba a pensar que podria passar l’opció que proposa Monzó: és impensable que els troians no caiguen en les astúcies dels aqueus.

En síntesi,  cal destacar la importància de la hipertextualitat en els contes de Quim Monzó, com en «A les portes de Troia», del qual hem estat parlant. Aquest últim parteix d’una de les obres clàssiques més conegudes, L’Odissea, però l’autor hi afegeix una fissura: què hauria passat si els troians no hagueren obert les portes i hagueren deixat el cavall de fusta, precisament com indica el títol, «a les portes de Troia»?

BIBLIOGRAFIA

Genette, G. (1982): Palimpsestes. La littérature au second degré, París, Seuil.

Gregori, C. (2008): “Revisitar la tradició, rebentar els tòpics: el joc paròdic monzonià”, dins F. Carbó et al., El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura catalana contemporània, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 53-91.

Ollé, M. (2008): Quim Monzó, Barcelona, AELC.

 

Com citar aquest article:

Monzó, Laura (2019): «La hipertextualitat en “A les portes de Troia”, de Quim Monzó». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectura-realitzat-per-laura-monzo-pastor/

Literatura catalana contemporània

Comentari de lectura realitzat per Rosa Calvo Satorres

A continuació, trobareu una versió reduïda del comentari de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, realitzat per Rosa Calvo Satorres, alumna de l’assignatura «Literatura catalana contemporània», del grau de Filologia Catalana (curs 2018-2019). Per a fer el comentari, s’han seguit les indicacions fetes a les classes pràctiques de l’assignatura.

https://dfcdocencia.blogs.uv.es/enunciacio-subjectiva-i-comentari-academic-de-textos-literaris/

https://dfcdocencia.blogs.uv.es/lus-i-la-citacio-de-les-fonts-bibliografiques-i-documentals-en-literatura-catalana-contemporania/

 

 

El pas del temps i la tragèdia a Mirall trencat

Rosa Calvo Satorres

Mercè Rodoreda (1974:20), al pròleg de Mirall trencat, ja anuncia que hi mor molta gent. Això ja és un indici que aquesta novel·la és tràgica. I, per tant, Mirall trencat és també, com afirmen Campillo i Gustà (1985:58), una novel·la sobre el pas del temps: podem percebre al llarg de la novel·la la decadència de la família Valldaura fins arribar a la destrucció de la casa, on havien viscut des del començament del matrimoni entre Teresa i Salvador Valldaura. Com afirma Sobrer (2010: 143), poques obres de ficció hi ha on la gent envellisca tant i on l’envelliment siga mostrat com una tragicomèdia.

Per això, podem dir, tal com indica Marina Gustà (2013:194), que es poden observar «alguns motius de la tragèdia clàssica» a Mirall trencat, com l’assassinat de Jaume  que és «una de les claus —la clau— de la novel·la» (Rodoreda, 1974: 20). Aquest assassinat és el desencadenant d’una sèrie de morts per les quals la família Valldaura passarà de ser una família benestant a la seua destrucció. Podem observar la tragèdia també en «la sensació de deslliurament que experimenta Sofia la tarda mateixa de l’enterrament de Maria» (Gustà, 2013: 195). Sofia sent una «alegria estranya» (p. 273) després del funeral de Maria. Un altre dels trets pels quals podem relacionar Mirall trencat amb la tragèdia és el personatge innocent de Jaume, amb el seu desenllaç.

Armanda, minyona de la família Valldaura, és testimoni de tot el que passa a la casa i podem dir que és el personatge que més secrets coneix de la família. Per tant, se la podria comparar amb el paper que té el corifeu al teatre clàssic, de director del cor, com afirma Gustà (2013: 204).

Mirall trencat «és una novel·la sobre el pas del temps, construïda a partir de la juxtaposició de les memòries dels personatges» (Campillo i Gustà, 1985:58). La novel·la es divideix en tres parts. En la primera part la família Valldaura es troba en una situació molt bona, de luxe i riquesa, en què l’autora es centra en Teresa Valldaura i la seua generació. A la segona i tercera part, la mort és una constant en la novel·la i el lector pot assistir al final de la família Valldaura. La tercera part és la culminació de la decadència de la família. És un final fosc i trist per a una família que ja no es reconeix i que ja no està unida. Armanda, en quedar-se sola en la casa, fa memòria de tots aquells records a través del mirall, però aquest mirall se li trenca: «El mirall se li havia trencat. […] Les miques del mirall, desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica veié anys de la seua vida viscuda en aquella casa» (capítol V, tercera part, p. 338).

Mostra d’aquest pas del temps és el moment en què Sofia torna a veure el seu fill després de molt de temps i li costa de reconèixer-lo. Una altra mostra d’aquest pas del temps és l’estat desolador en què Sofia troba la casa quan torna després de fugir a l’estranger. Apareixen diversos símbols com els fantasmes o l’heura, que simbolitzen el pas del temps i la mort. El foc que apareix en l’últim capítol és la culminació de la decadència familiar. És la destrucció del mal que representa la casa i també la destrucció del pessimisme de la condició humana.

Mirall trencat és la novel·la de Mercè Rodoreda que millor podem relacionar amb elements tràgics, sense considerar-la una novel·la tràgica, tal com diu Sobrer (2010:146). Per altra banda, la novel·la ens mostra, com hem vist, una visió del pas del temps negativa, que desgasta els personatges fins a dur-los a la destrucció.

 

BIBLIOGRAFIA:

Campillo, M. Gustà, M. (1985) «Mirall trencat», de Mercè Rodoreda, Barcelona, Empúries.

Gustà, M. (2013) «Vençudes i heroiques. Patrons tràgics en els personatges rodoredians», dins J. Pujol-M. Talavera (eds.), Mercè Rodoreda i els clàssics, Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 193-205.

Rodoreda, M. (1983) «Pròleg» a Mirall trencat, Barcelona, Club Editor, p. 7-34.

Sobrer, Josep M.(2010) “«Moesta et errabunda»: amoralitat i artifici a Mirall trencat”, dins Congrès Internacional Mercè Rodoreda. Actes, Barcelona, IEC, p. 135-149.

 

Com citar aquest article:

Calvo, Rosa (2019): «El pas del temps i la tragèdia a Mirall trencat». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectura-realitzat-per-rosa-calvo-satorres/

Literatura catalana contemporània

Comentari de lectura realitzat per Jordi Tortosa Richart

A continuació, trobareu una versió reduïda del comentari d’un dels contes de Guadalajara, de Quim Monzó, realitzat per Jordi Tortosa Richart, alumne de l’assignatura «Literatura catalana contemporània», del grau de Filologia Catalana (curs 2018-2019). Per a fer el comentari, s’han seguit les indicacions fetes a les classes pràctiques de l’assignatura.

https://dfcdocencia.blogs.uv.es/enunciacio-subjectiva-i-comentari-academic-de-textos-literaris/

https://dfcdocencia.blogs.uv.es/lus-i-la-citacio-de-les-fonts-bibliografiques-i-documentals-en-literatura-catalana-contemporania/

 

Anàlisi de la denúncia dels clixés en «Fam i set de justícia»

Jordi Tortosa Richart

La denúncia dels clixés i tòpics i la lluita contra el pensament dominant és una de les principals causes que se li han atribuït a Quim Monzó. Però aquestes queixes no li impedeixen donar valor a la tradició. Una tradició que canvia, s’adapta. Tot i que aquestes afirmacions podrien semblar paradoxals, l’autor diu: “Manipular, añadir, quitar, deformar lo ya contado anteriormente […], ésa es la base de la literatura” (Monzó 2005: 42). No hauria de sobtar-nos, doncs, la presència de la hipertextualitat -“treball d’apropiació de materials procedents de la tradició que una obra realitza” (Gregori 2008: 59-60)- en la literatura monzoniana. Cal afegir, però, que aquest mecanisme no és l’únic que l’autor fa servir.

Un clar exemple és el conte «Fam i set de justícia», de Guadalajara. Monzó hi reescriu la llegenda de Robin Hood i n’aplica la lògica fins al final, en què trobem una conclusió absurda: els vells rics són ara els nous pobres i viceversa. A més, la narració té un caràcter cíclic que el lector identifica amb un cercle viciós que es retroalimenta: “Des de petit l’ha indignat contemplar com, mentre els rics neden en l’excés, els pobres malviuen en la misèria” (Monzó 1996: 61 i 71), podem llegir en la primera i en l’última pàgina del conte. Queda demostrat de forma coherent que la forma d’acabar amb la desigualtat social -“en una economia de mercat” (Monzó 1996:65)- no passa pels “Robin Hoods” moderns: els propietaris de grans multinacionals que fan donacions a administracions públiques -i no cal dir que obeeixen una motivació corrompuda. La solució podria estar, doncs, fora d’una economia de mercat.

Però, com ja hem dit, no és l’únic mecanisme que utilitza l’autor. Per fer més absurda encara la situació, empra tot un seguit d’anacronismes: “els sofàs” (Monzó 1996: 68), “les últimes novetats en domòtica” (Monzó 1996: 70) o “economia de mercat” (Monzó 1996: 65). Mecanisme que, a més, ajuda el lector a relacionar els fets ficticis amb la realitat que viu. Altrament, tot i haver de practicar una escriptura econòmica (Ollé 2008: 51-52), s’obstina a descriure amb tot detall allò que roba als rics -“diademes (de plata, d’or, de plata amb incrustacions de pedreria), els anells (cap de senzill: tots gruixuts com anelles de cadenes), les arracades (algunes, llargues i carregades fins a les espatlles), els nomeolvides (un de platí), els passadors (de qualitat molt més variada)” (Monzó 1996: 62-63)- per fer que el lector perceba com a exagerades les possessions de l’aristocràcia. Per altra banda, denuncia la inacció, la mentalitat de queixar-se per algun esdeveniment contrari als propis interessos, però no fer res per solucionar-ho -perquè queixar-se és molt fàcil. “¿Una altra vegada?” o “A veure si es convertirà en costum” (Monzó 1996: 67), diuen un parell de rics que no fan res per evitar el segon robatori.

Amb «Fam i set de justícia», Monzó assoleix el seu objectiu: homenatjar un clàssic alhora que denuncia comportaments associats al pensament dominant. Estem davant d’una lectura amena, que entreté. I així i tot, requereix d’una implicació intel·lectual del lector elevada -potser no estan de més unes bones pautes de lectura- per intentar no deixar cap cap per lligar.

 

BIBLIOGRAFIA

Gregori, C.(2008): «Revisitar la tradició, rebentar els tòpics: el joc paròdic monzonià», dins F. Carbó et al., El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura catalana contemporània, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 53-91.

Monzó, Q. (1996): Guadalajara, Barcelona, Quaderns Crema.

—  (2005): “Tantos patitos feos”, Magazine La Vanguardia, 6-III-2005, p 40-42.

Ollé, M. (2008): Quim Monzó, Barcelona, AELC.

 

Com citar aquest article:

Tortosa, Jordi (2019): «Anàlisi de la denúncia dels clixés en “Fam i set de justícia”». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019.  Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectura-realitzat-per-jordi-tortosa-richart/

Literatura catalana contemporània

Comentari de lectures a Twitter del curs 2018/2019

Anàlisi de la tertúlia literària a Twitter realitzada per Eduard Borja Blasco

A continuació, trobareu l’anàlisi de la tertúlia literària a Twitter que hem fet en «Literatura catalana contemporània», realitzada per Eduard Borja Blasco, estudiant de l’assignatura, del grau de Filologia Catalana (curs 2018-2019). Les característiques de l’activitat han estat treballades a les classes pràctiques i estan també descrites en el post «Comentari de lectures a Twitter»

<https://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectures-a-twitter/>

 

Comentari de lectures a Twitter del curs 2018/2019

Eduard Borja Blasco

Per segon curs consecutiu s’ha dut a terme el comentari a la plataforma Twitter de les lectures de l’assignatura «Literatura catalana contemporània», del primer curs del Grau en Filologia Catalana. Es tracta d’una activitat voluntària orientada a millorar l’anàlisi i la producció de textos acadèmics, en la qual els estudiants han de realitzar piulades sobre les quatre lectures obligatòries de l’assignatura (Canigó, Mirall Trencat, Consells, proverbis i insolències i Guadalajara) emprant l’etiqueta #LitCat seguida d’una altra per a l’autor corresponent (#Verdaguer #Rodoreda #JoanFuster #Monzó) i respectant les normes d’ús de Twitter que es detallen al llibre Escriptura acadèmica, dels professors Gemma Lluch i Miquel Nicolàs.

Des de finals de febrer fins a principis de maig, l’alumnat ha disposat de períodes de dues setmanes per al comentari de cada obra a partir de tres models diferents de piulades: extraure un fragment significatiu de l’obra, citar bibliografia fent ús de les normes de citació (cometes, atribució a l’autor) o bé resumir idees de l’obra centrant-se en aspectes estilístics o històrics (piulades de caràcter analític).

Analitzant els tipus de piulades per autor, les dades d’enguany són ben dispars. En primer lloc, Verdaguer ha obtingut 17 piulades de fragment de l’obra, 9 piulades de cita bibliogràfica i 7 piulades de caràcter analític. A continuació, Rodoreda ha acumulat 59 piulades de fragment de l’obra, cap de cita bibliogràfica i 13 piulades de caràcter analític. Tot seguit, Fuster ha puntuat 37 piulades de fragment de l’obra, 5 piulades de cita bibliogràfica i cap d’analítica. Per últim, Monzó ha aconseguit 18 piulades de fragment de l’obra, 4 piulades de cita bibliogràfica i 3 piulades de caràcter analític.

La informació que aporta el recompte col·loca a Rodoreda com l’autora més popular entre els estudiants. Resulta paradoxal, tanmateix, el fet que cap alumne haja fet piulades de cita bibliogràfica sobre l’autora, més enllà d’extraure fragments del pròleg de Mirall trencat (comptabilitzats com a piulades del primer tipus). Una cosa semblant ha passat amb Fuster, sobre el qual s’han fet prou piulades de fragment de l’obra (la brevetat dels aforismes de Consells, proverbis i insolències s’ajusta perfectament al format de Twitter), però no cap de caràcter analític.

Pel que fa a total de piulades, Rodoreda es confirma com l’autora que més producció textual ha generat a la plataforma amb 72 piulades totals, seguida de Fuster amb 42 piulades, Verdaguer amb 33 piulades i Monzó amb 25 piulades (de nou, és força paradoxal que l’autor menys piulat siga l’únic que roman viu i ben actiu a Twitter). En canvi, per tipus de piulada s’han generat 131 de fragments d’obra, 18 de cita bibliogràfica i 23 d’analítiques.

En definitiva, malgrat el desequilibri entre autors i tipus de piulades, l’activitat ha aconseguit implicar bona part dels alumnes de l’assignatura i traslladar els continguts acadèmics de l’aula a la xarxa, una tasca cada cop més necessària en el context hipermediatizat d’avui.

 

Com citar aquest article:

Borja Blasco, Eduard (2019): «Comentari de lectures a Twitter del curs 2018/2019», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectures-a-twitter-del-curs-2018-2019/

Literatura catalana contemporània, Sobre el blog

L’ús i la citació de les fonts bibliogràfiques i documentals en Literatura catalana contemporània

L’ús i la citació de les fonts bibliogràfiques i documentals en Literatura catalana contemporània

El comentari de textos literaris es treballa en tots els cursos i en diferents assignatures del grau de Filologia Catalana. Els conceptes teòrics i els recursos necessaris per a assolir les competències relacionades amb el comentari de textos literaris s’introdueixen gradualment, d’acord amb l’especificitat i el nivell de les diferents assignatures, per a garantir-ne una assimilació òptima.

Literatura catalana contemporània és una assignatura de primer curs de caràcter introductori i panoràmic, en la qual els estudiants s’inicien en el comentari de tipus acadèmic sobre textos de literatura contemporània, en paral·lel als comentaris que fan en Anàlisi i crítica del teatre català, també de primer curs.

En aquesta assignatura, es posa especial atenció, entre altres, en tots els aspectes relacionats amb l’ús i la citació de les fonts bibliogràfiques i documentals, en la necessitat d’eliminar les marques de subjectivitat del discurs i en les característiques del registre  i de les normes acadèmiques de presentació de textos.

Pel que fa a l’ús i la citació de les fonts bibliogràfiques i documentals, els estudiants:

  • han de treballar amb la bibliografia prescrita, alhora que s’inicien en la descoberta de bases de dades (com TRACES https://traces.uab.cat/), revistes especialitzades (RACO https://www.raco.cat/index.php/raco) i altres fonts fiables d’informació. Cal desterrar la cerca indiscriminada en internet, sense criteri i sense atendre a la qualitat i a la credibilitat dels resultats, substituint-la pel coneixement de les bibliografies de referència dels temes i pels recursos d’informació de solvència acadèmica contrastada.
  • han de citar correctament, d’acord amb les normes acadèmiques, les obres que incorporen a l’interior del comentari i en les referències bibliogràfiques finals. Amb aquesta finalitat, s’han de familiaritzar amb les normes d’edició i aprendre a usar-les de forma coherent (Lluch i Nicolàs 2015; Pujol i Solà 1995)..
  • han de saber integrar dins del comentari les obres citades, amb una jerarquia d’enunciació lògica, i sense perdre el fil del propi discurs. És important que els estudiants prenguen consciència que han d’estructurar el comentari i que han de fer servir les fonts bibliogràfiques com a suport i autoritat de la seua anàlisi. També han de procurar alternar la citació directa de les fonts bibliogràfiques amb la paràfrasi i la remissió, sempre amb la corresponent referència que n’identifique l’origen.

Lluch, G.-Nicolàs, M. (2015) Escriptura acadèmica. Planificació, documentació, redacció, citació i models, Barcelona, UOC.

Pujol, J.M.-Solà, J. (1995) Ortotipografia. Manual de l’editor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic, Barcelona, Columna.

Gregori, Carme (2019) «L’ús i la citació de les fonts bibliogràfiques i documentals en Literatura catalana contemporània», Departament de Filologia Catalana. Blog de docència, 27-06-2019.

Enllaç: http://dfcdocencia.blogs.uv.es/lus-i-la-citacio…na-contemporania/

Literatura catalana contemporània