Aquesta crònica correspon a l’activitat exposada a l’article https://dfcdocencia.blogs.uv.es/literatura-sociolinguistica-dialectologia-i-territori-la-mequinensa-literaria-i-la-realitat-linguistica-de-la-franja/
Els quatre anys que hem cursat Filologia Catalana a la Universitat de València es podrien definir com quatre cursos ben intensos. Hem estat la generació que en primer de carrera ens va vindre una pandèmia i ens confinaren a casa, que en segon acudíem a classe per torns setmanals, que en tercer, bé, millor no diguem què passà en aquell sopar de grau, però que en l’últim any hem pogut gaudir —i ja era hora— de la normalitat prepandèmica universitària. Gràcies a aquesta tornada a la normalitat, hem pogut dur a terme l’excursió a Mequinensa, un record que guardarem al calaix de les experiències extraordinàries.
En el marc de l’assignatura Gèneres Contemporanis III, la professora Carme Gregori ens va oferir anar d’excursió a Mequinensa, i així estudiar la referència espacial de l’obra de Jesús Moncada, un dels autors que examinem en l’assignatura. Com que Mequinensa, a més, pertany a la Franja de Ponent, un territori de frontera on també parlen català, s’unia l’interés sociolingüístic, d’història de la llengua i dialectològic, l’últim vessant dels quals es va veure reforçat amb el treball de camp del projecte del Corpus Parlars. Per dir-ho ras i curt, amb el viatge a Mequinensa hem pogut posar sobre la taula la relació i la connexió entre diferents assignatures del nostre grau.
El primer dia del viatge a terres aragoneses va ser un dia d’arribada, d’aproximació i d’adaptació. Després de les quasi quatre hores de viatge, arribàrem a Mequinensa. Allí, el primer que vam poder veure i que ens deixà prou bocabadats va ser aquell inefable paisatge amb la confluència dels rius de l’Ebre, el Segre i el Cinca.
Després d’un dia amb una calor totalment ingrata, va vindre la vesprada-nit amb, d’una banda, les posades en context de la realitat lingüística del territori, a càrrec del professor Miquel Nicolás i, de l’altra, l’aproximació cap a l’obra de l’escriptor mequinensà Jesús Moncada, per la professora Carme Gregori, amb informacions fonamentals per als següents dies a Mequinensa.
El segon dia va ser un dia ben complet, amb visites a dos dels museus de Mequinensa i una ruta guiada. De bon matí, anàrem al Museu de la Mina, un lloc impressionant. Allí, vam conéixer de prop la vida i el treball dels miners, així com la importància de la mineria en el desenvolupament de la zona. Al cap i a la fi, la història de Mequinensa no s’entendria de la mateixa manera sense la importància de la mineria del carbó. Una vegada acabada la visita al Museu de la Mina —amb algun ensurt—, ens dirigírem al Museu de la Història, on vam conéixer la història de la població, des dels seus primer assentaments humans fins a l’actual i moderna Mequinensa.
De vesprada, teníem la ruta guiada per les cases de l’antic poble de Mequinensa que no havien quedat sota les aigües del pantà. La guia, amb una expressivitat i explicacions admirables, ens anava conduint per les construccions que havien sobreviscut. Després de veure l’antic cinema del poble, arribàrem a la que va ser la casa de l’escriptor Jesús Moncada, que, enderrocada, presenta una reconstrucció pictòrica de com era la seua façana. Més endavant, la guia ens va dirigir a la plaça d’Armes, un indret on la vida al poble de Mequinensa no es concebia sense passar per aquesta, com apareix a l’obra Estremida memòria de Moncada. Finalment, vam veure l’antiga església del poble, que, quasi convertida en runes, poguérem apreciar la seua mida i la seua ubicació privilegiada.
El tercer i últim dia va començar amb la pujada voluntària al castell del poble i al mirador, situat a l’altra banda del castell, on s’observava la presa del riu Ebre. Més tard, dinàrem sota el paisatge idíl·lic de vora riu, tots junts, com havíem fet al llarg dels tres dies: tant professors com alumnes anàvem tots a una, fet que poques vegades passava durant les classes. En aquest ambient quasi familiar, però, va tindre una importància cabdal una persona molt especial. Clara, “de nom bell” i “reina de vius i mortals”, va ser l’encarregada de fer que el viatge fora absolutament inoblidable.
El viatge a Mequinensa ha estat un viatge CCC, on la cultura, la confraternització i el coneixement han jugat un paper essencial. I per si quedava algun dubte, l’any que ve ens espera la població mallorquina de Binissalem, que segur que ens rebrà amb la mateixa generositat, amabilitat i estima que ho ha fet la localitat mequinensana.


Com citar aquest article: Dubon, Marta (2023). «El Filocat més mequinensà. Crònica de Marta Dubon». Blog de docència. Departament de Filologia Catalana, 8-juliol-2023.
Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/el-filocat-mes-mequinensa-cronica-de-marta-dubon/



