El Filocat més mequinensà. Crònica de Marta Dubon.

Aquesta crònica correspon a l’activitat exposada a l’article https://dfcdocencia.blogs.uv.es/literatura-sociolinguistica-dialectologia-i-territori-la-mequinensa-literaria-i-la-realitat-linguistica-de-la-franja/

Els quatre anys que hem cursat Filologia Catalana a la Universitat de València es podrien definir com quatre cursos ben intensos. Hem estat la generació que en primer de carrera ens va vindre una pandèmia i ens confinaren a casa, que en segon acudíem a classe per torns setmanals, que en tercer, bé, millor no diguem què passà en aquell sopar de grau, però que en l’últim any hem pogut gaudir —i ja era hora— de la normalitat prepandèmica universitària. Gràcies a aquesta tornada a la normalitat, hem pogut dur a terme l’excursió a Mequinensa, un record que guardarem al calaix de les experiències extraordinàries.
En el marc de l’assignatura Gèneres Contemporanis III, la professora Carme Gregori ens va oferir anar d’excursió a Mequinensa, i així estudiar la referència espacial de l’obra de Jesús Moncada, un dels autors que examinem en l’assignatura. Com que Mequinensa, a més, pertany a la Franja de Ponent, un territori de frontera on també parlen català, s’unia l’interés sociolingüístic, d’història de la llengua i dialectològic, l’últim vessant dels quals es va veure reforçat amb el treball de camp del projecte del Corpus Parlars. Per dir-ho ras i curt, amb el viatge a Mequinensa hem pogut posar sobre la taula la relació i la connexió entre diferents assignatures del nostre grau.
El primer dia del viatge a terres aragoneses va ser un dia d’arribada, d’aproximació i d’adaptació. Després de les quasi quatre hores de viatge, arribàrem a Mequinensa. Allí, el primer que vam poder veure i que ens deixà prou bocabadats va ser aquell inefable paisatge amb la confluència dels rius de l’Ebre, el Segre i el Cinca.
Després d’un dia amb una calor totalment ingrata, va vindre la vesprada-nit amb, d’una banda, les posades en context de la realitat lingüística del territori, a càrrec del professor Miquel Nicolás i, de l’altra, l’aproximació cap a l’obra de l’escriptor mequinensà Jesús Moncada, per la professora Carme Gregori, amb informacions fonamentals per als següents dies a Mequinensa.
El segon dia va ser un dia ben complet, amb visites a dos dels museus de Mequinensa i una ruta guiada. De bon matí, anàrem al Museu de la Mina, un lloc impressionant. Allí, vam conéixer de prop la vida i el treball dels miners, així com la importància de la mineria en el desenvolupament de la zona. Al cap i a la fi, la història de Mequinensa no s’entendria de la mateixa manera sense la importància de la mineria del carbó. Una vegada acabada la visita al Museu de la Mina —amb algun ensurt—, ens dirigírem al Museu de la Història, on vam conéixer la història de la població, des dels seus primer assentaments humans fins a l’actual i moderna Mequinensa.
De vesprada, teníem la ruta guiada per les cases de l’antic poble de Mequinensa que no havien quedat sota les aigües del pantà. La guia, amb una expressivitat i explicacions admirables, ens anava conduint per les construccions que havien sobreviscut. Després de veure l’antic cinema del poble, arribàrem a la que va ser la casa de l’escriptor Jesús Moncada, que, enderrocada, presenta una reconstrucció pictòrica de com era la seua façana. Més endavant, la guia ens va dirigir a la plaça d’Armes, un indret on la vida al poble de Mequinensa no es concebia sense passar per aquesta, com apareix a l’obra Estremida memòria de Moncada. Finalment, vam veure l’antiga església del poble, que, quasi convertida en runes, poguérem apreciar la seua mida i la seua ubicació privilegiada.
El tercer i últim dia va començar amb la pujada voluntària al castell del poble i al mirador, situat a l’altra banda del castell, on s’observava la presa del riu Ebre. Més tard, dinàrem sota el paisatge idíl·lic de vora riu, tots junts, com havíem fet al llarg dels tres dies: tant professors com alumnes anàvem tots a una, fet que poques vegades passava durant les classes. En aquest ambient quasi familiar, però, va tindre una importància cabdal una persona molt especial. Clara, “de nom bell” i “reina de vius i mortals”, va ser l’encarregada de fer que el viatge fora absolutament inoblidable.

El viatge a Mequinensa ha estat un viatge CCC, on la cultura, la confraternització i el coneixement han jugat un paper essencial. I per si quedava algun dubte, l’any que ve ens espera la població mallorquina de Binissalem, que segur que ens rebrà amb la mateixa generositat, amabilitat i estima que ho ha fet la localitat mequinensana.

 

 

 

 

 

 

 

Com citar aquest article: Dubon, Marta (2023). «El Filocat més mequinensà. Crònica de Marta Dubon». Blog de docència. Departament de Filologia Catalana, 8-juliol-2023.

Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/el-filocat-mes-mequinensa-cronica-de-marta-dubon/

Sobre el blog , ,

Mequinensa: un poble per al record. Crònica de Mariona Saura

Aquesta crònica correspon a l’activitat exposada a l’article https://dfcdocencia.blogs.uv.es/literatura-sociolinguistica-dialectologia-i-territori-la-mequinensa-literaria-i-la-realitat-linguistica-de-la-franja/

El passat 29 de maig, un grup d’estudiants de 3r i 4t de Filologia Catalana de la Universitat de València emprenguérem un viatge d’estudis a la localitat de Mequinensa per fer recerca sociolingüística, literària i històrica. Aquesta localitat està situada al Baix Cinca, a la Franja de Ponent, dins la província de Saragossa amb uns 2.600 habitants aproximadament. A més, està a la vora de tres rius, l’Ebre, el Segre i el Cinca, que formen una de les confluències fluvials més grans de tota la península Ibèrica.
Mequinensa, cal situar-la amb una identitat cultural, política i lingüística controvertida. Aquesta localitat és un territori de frontera, amb unes condicions etnolingüístiques, polítiques i humanes particulars. Administrativament pertanyent a Saragossa, també hi conflueixen la cultura catalana i aragonesa. El desenvolupament dels comtats cristians medievals condicionà les demarcacions eclesiàstiques i administratives actuals que depenen de centres regionals o nuclis econòmics exteriors.
Actualment, la manca d’entitat política o administrativa pròpia provoca els problemes onomàstics per a la designació del territori, el nom de Franja d’Aragó o Franja de Ponent és molt recent, i els entrebancs legals enfront de les llengües regionals. Després del desmantellament del franquisme i la configuració de l’Estat espanyol, sorgí el debat al voltant del plurilingüisme aragonés. Aquest plurilingüisme, negat per alguns sectors secessionistes, ha assolit l’alfabetització de la població, malgrat els entrebancs legals, i ha reduït els prejudicis sobre la identitat lingüística del territori. Encara que les competències lingüístiques avancen, recula l’ús, ja que es redueix el percentatge de parlants del català L1.
Mequinensa destaca per l’explotació minera del carbó, i per això vam poder visitar el Museu de la Mina de Mequinensa, que ocupa més de 1.000 metres de galeries subterrànies. En aquesta visita ens van detallar les condicions de treball dels miners i els diferents mètodes d’extracció del carbó durant els últims 150 anys. També amb la visita al Museu de la Història de Mequinensa vam conéixer les diferents cultures que han habitat la població, i també apreciar la part pictòrica de l’obra de Moncada. Aquests són uns quadres que il·lustren la memòria col·lectiva d’un poble desaparegut sota les aigües del riu Ebre des de la percepció dels habitants.
Aquest és el context polític, cultural i històric de Jesús Moncada (1941-2005), autor de tres reculls de contes, Històries de la mà esquerra (1973) , El Cafè de la granota (1985) i Calaveres atònites (1999), i tres novel·les: Camí de Sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997) i). Tota la seua obra literària està ambientada al Poble Vell de Mequinensa, una població situada a la vora de l’Ebre i la confluència d’aquest amb el Segre i el Cinca, sota la protecció d’un castell. A mitjan segle XX aquest poble va ser enderrocat i sepultat sota les aigües del riu a causa de la construcció de l’embassament de Riba-roja. Encara que les coordenades espacials de les obres són reals, cal destacar que Moncada és un fabulador d’històries i no un cronista i, per tant, ficcionalitzà una història amb un espai real.
Camí de Sirga (1988) va ser considerada per la crítica una novel·la rural mancada de modernitat, enfront de l’etiqueta de novel·la urbana representada per escriptors com Monzó. La novel·la s’enceta amb l’inici de la destrucció del poble vell de Mequinensa. A més, Moncada edifica el mite de Mequinensa en aquesta novel·la, creant un món ficcional que guarda poca relació amb el poble actual. Aquest món inclou un “món d’escriptor”, en el sentit que li va donar Josep Ferrater i Mora a El mundo del escritor (1983): un món propi fonamentat en un món real, però aquest món no és un derivat immediat, sinó que constitueix una realitat autònoma i independent que no és contrastable amb la realitat.
Josep Murgades (2003) inclou l’obra literària de Moncada en la literatura mitopoièsica, és a dir, les obres que creen mites, com el de Mequinensa, un mite remot, heterogeni, autosuficient i independent que tracta de donar sentit al món. Aquest es transforma en un mite col·lectiu de la comunitat catalana i una representació per antonomàsia d’aquest món.
Estremida memòria (199) està ambientat al poble vell de Mequinensa, que es vincula de manera emotiva amb els ciutadans i això provoca un lligam d’identificació entre els habitants i la vila, o entre les persones i el paisatge. Moncada per mitjà de l’univers literari mític edifica el mite de Mequinensa. Amb aquesta referenciació Moncada posa en el mapa literari català el poble mequinensà i es converteix en un referent literari per a altres escriptors de La Franja, com Francesc Serés.
Per acabar, el viatge ens va ajudar a descobrir la part més humana i indispensable de l’obra literària de Moncada: Mequinensa. Amb aquesta obra literària Moncada s’estableix com un autor modern que utilitza la metaficció historiogràfica per bastir les seues obres. El lligam entre el poble i l’autor està ben present al poema Al que vingui a enderrocar-la (per a escriure a la porta de ca meva):
“Enruna-la si cal,
però sense escarnir-la.
El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra,
és dolorida pell d’uns altres dies;
allí on no sentiràs sinó el silenci,
nosaltres hi escoltem les antigues paraules”.

BIBLIOGRAFIA:
MURGADES, Josep, “Narrativització de formes simples: l’obra de Jesús Moncada”, dins Professor Joaquim Molas: Memòria, Escriptura, Història, Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2003, p. 759-780.
FERRATER, Josep. El mundo del escritor. Barcelona: Crítica.

Com citar aquest article: Saura, Mariona (2023). «Mequinensa: un poble per al record. Crònica de Mariona Saura». Blog de docència. Departament de Filologia Catalana, 7-juliol-2023.

Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/mequinensa-un-poble-per-al-record-cronica-de-mariona-saura/

Sobre el blog , ,

Literatura, sociolingüística, dialectologia i territori: la Mequinensa literària i la realitat lingüística de la Franja

Dins del programa d’activitats del PIEC Escriptura, expressió oral i discurs audiovisual en les assignatures de l’àrea de Filologia Catalana (2a fase), desenvolupat pel grup d’innovació docent consolidat GESOLCAT, es va realitzar una eixida d’estudi a Mequinensa, a la Franja de Ponent, amb l’objectiu de treballar, a través del coneixement del territori i d’una manera transversal, la realitat sociolingüística, dialectal i literària d’un territori molt particular de les terres que tenen el català com a llengua pròpia. A partir de lectura d’una obra de Jesús Moncada que desenvolupa el mite literari de Mequinensa en l’assignatura Gèneres contemporanis III i de l’estudi específic de la llengua en la Franja, la visita va servir per a conèixer directament la complexitat de les manifestacions lingüístiques i dels seus contextos d’ús.
Les activitats sobre el terreny van ser preparades i contextualitzades amb el seminari sobre història i realitat sociolingüística de la Franja i sobre l’obra de Jesús Moncada, impartit per Miquel Nicolàs i Carme Gregori el mateix dia de l’arribada, i pel seminari de corpus orals realitzat per Andreu Sentí prèviament.
Durant l’estada, vam visitar el Museu de la història de Mequinensa i el Museu de la mina, de gran importància com a referent de l’obra moncadiana, vam realitzar la ruta literària Jesús Moncada, amb lectura de textos seus en diferents indrets del poble vell, i els estudiants que havien seguit la formació en corpus orals van fer enquestes dialectològiques amb diversos informants, seleccionats amb l’ajuda dels contactes locals.
La valoració de l’experiència és del tot positiva; com a factors principals, destacaríem, en primer terme, el caràcter transversal de l’acció, amb el treball conjunt d’assignatures de llengua i de literatura, però també la importància de l’estudi sobre el terreny dels continguts de diferents assignatures del Grau i la incorporació de la geografia literària a l’estudi de la literatura. La metodologia de l’acció resulta original perquè permet aprendre literatura, sociolingüística i dialectologia d’una manera pràctica, directament arrelada al territori i a la seua realitat social, lingüística i cultural.
D’aquesta manera, els estudiants aprenen a partir de l’experiència a fixar competències i continguts de les diferents assignatures implicades d’una manera pràctica i connectada. Així doncs, el viatge d’estudi ha funcionat com un estímul per a relacionar els estudis teòrics amb la realitat factual i per a completar-ne i aprofundir-ne el coneixement, sense oblidar l’atractiu de compartir unes jornades de convivència que beneficien la cohesió del grup.
Els estudiants han escrit les seues cròniques de l’experiència, on ha exercitat la competència escrita amb les descripcions, reflexions i valoracions de l’aprenentatge. El lector interessat en pot consultar una mostra en aquest mateix blog.


Carme Gregori, Miquel Nicolàs i Andreu Sentí

Com citar aquest article: Gregori, Carme; Nicolàs, Miquel; Sentí, Andreu (2023). «Literatura, sociolingüística, dialectologia i territori: la Mequinensa literària i la realitat lingüística de la Franja». Blog de docència. Departament de Filologia Catalana, 4-juliol-2023.

Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/literatura-sociolinguistica-dialectologia-i-territori-la-mequinensa-literaria-i-la-realitat-linguistica-de-la-franja/

Sobre el blog , ,

Escena teatral escrita per Yago Carrilero, Laia Mollà i Anna Palau

A continuació trobareu una escena escrita per Yago Carrilero, Laia Mollà i Anna Palau, alumnes de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del grau de Filologia Catalana (curs 2022-2023). Per a fer aquesta activitat han seguit les instruccions que el professor dona a l’alumnat de l’assignatura: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/com-escriure-una-escena-teatral/.

ATENCIÓ: En aquesta escena, per raons del format del blog, no hi ha el sagnat propi dels textos teatrals.

 

Yago Carrilero, Laia Mollà i Anna Palau

 

TIC-TAC

 

PERSONATGES

DONA

València, barri del Carme. És l’any 2019.

L’escena mostra la sala d’estar d’un àtic vell, polsós i desendreçat. Una llum tènue i groguenca n’embolcalla el mobiliari. Al centre de l’espai, tot cobert de deixalles, hi ha un tendur de fusta. El corona una ampolla de licor quasi buida. A la dreta, una mica endarrerida i encarada al públic, destaca una butaca de pell. A l’esquerra, una porta a mig obrir dona a la cuina, l’interior de la qual no acaba de distingir-se. Una capsa metàl·lica, en la qual hi ha gravades dues inicials, ocupa al fons l’única prestatgeria de la sala. Ací i allà se sent, molt suau, el tic-tac d’un rellotge. És a la prestatgeria, vora la capsa de les inicials. A través d’un finestró, l’ambient fosc i lúgubre del barri penetra dins la casa. Són les huit de la vesprada d’un diumenge de gener.

Entra per la porta una dona de mitjana edat, més aviat prima, amb els cabells atrotinats i grenyuts. Vist roba barata: un xandall arrugat i vell, de colors apagats. Lleugerament desorientada, amb la mirada i el pas una mica atordits, s’acosta al tendur i en pren l’ampolla. Se l’acaba d’un glop, tot aponant-se a la butaca, i mira al públic. És una mirada èbria, perduda. Després d’una pausa llarga, de tensió creixent, s’alça d’un bot i corre a la prestatgeria, frenètica, d’on agafa la capseta de metall. No és gaire voluminosa. Les mans, però, li tremolen. Molt lentament, a un ritme quasi imperceptible, el tic-tac del rellotge va guanyant intensitat. De sobte, la capsa s’esvara i cau a terra. Sorprén la violència de l’estrèpit.

DONA (amb ràbia): Merda! (Angoixada, acatxant-se:) No, no, no… (Hi ha diverses fotografies escampades per terra, prop de la capsa. N’agafa una. Té el marc partit. La mira detingudament, afligida i borratxa.) No… No pot ser. Esta no… Estúpida! Soc una estúpida i una bleda! (Pausa. Amb desesperació:) Merda! (Pausa llarga. Canvia el to, que ara és més seré, però també més trist. Encara torbada per l’alcohol:) Maleït el dia… No ho aguante. És que no ho aguante. Potser tenies raó i sempre he sigut… No n’he sigut capaç, no. Massa rancorosa, deies. (Pausa. Amb una determinació sobtada, no tan desorientada com adés, posant-se dreta i mirant al públic, amb la fotografia a la mà:) És hora d’actuar, sí. Hora d’arreglar-ho tot, d’arreglar el passat… Això, arreglar, això és. Arreglar les coses. Hauria d’arreglar-ho tot d’una punyetera vegada. (Torna a mirar la fotografia i, avançant a poc a poc fins a primer terme de l’escenari, es trau un telèfon mòbil de la butxaca i marca un número. A cada colp d’agulla, el tic-tac del rellotge es fa més audible. La dona es desespera: no li l’agafen fins al tercer intent. Llavors, acaloradíssima, amb una vehemència maldestra en la parla:) Soc jo. Escolta’m. Sé que fa molts anys, molts anys que no parlem, però m’has d’escoltar. No ho he fet bé, ja ho sé, que no ho he fet bé… Ho he fet tot malament. Però et jure que em penedisc de tot. De tot, t’ho jure. No em penges, per favor, no em pots penjar. Aquell dia va ser molt estrany, i no va ser culpa de ningú. He sigut molt injusta. Molt. Ho sé. Tot ha sigut molt injust, per a tu i per a mi. Ningú no es mereix una desgràcia com aquella. Ningú, allò no s’ho mereixia ningú. Quanta desgràcia i quanta misèria, mare! La meua filleta, tota innocent, que no coneixia la maldat, que no la coneixia… Ho saps de sobres. La teua neta era un trosset de pa. Un solet, un solet que ens arrancaren massa prompte, maleït el dia, caguentot, hòstia! (El tic-tac ja sona fort, i continua intensificant-se. La dona sembla haver recuperat la sobrietat; si més no pel que fa a la parla, que ara és més àgil. Té els ulls plorosos, això sí, i algunes llàgrimes comencen a regalimar-li per la galta. És un rostre que s’allibera del pes del dolor.) Durant tots estos anys he cregut que me l’havies furtada, que me l’havies furtada tu. Sí, això em pensava, i m’ha destrossat per dins cada dia. Insofrible. Quanta desgràcia i quanta misèria, Senyor! I que injust va ser! No estàvem preparades per a un colp tan dur… Qui està preparat per a eixes coses? Qui seria capaç d’afrontar-ho com si res? Ens la furtaren, aquell dia. Ens la furtaren. Morta. Els de trànsit ho tingueren clar des del primer moment. Mai no he sentit més freda la línia de telèfon. M’ho deien i no m’ho creia. O potser no m’ho volia creure… El primer que vaig pensar és que no podria mirar-te a la cara. No, mai més. Negligència. Excés d’alcohol. En duplicaves la taxa. I ho sabies, és clar que ho sabies… Però ara ho he entés. Per fi t’he entés. Fores una víctima, tan sols una víctima. Ma mare, una víctima d’aquell fill de puta amb qui et casares. Una víctima maltractada, una malalta. El marit, el puto marit. I després l’alcohol, quin remei… Quanta desgràcia i quanta misèria, hòstia! (Pausa breu). Però jo et vull, mama. Et vull. Necessitava perdonar-te i ja ho he fet, per fi. Per favor, perdona’m. (Amb la veu trencada, malgrat el to afectuós i sincer:) Sempre… Sempre he volgut estimar-te. (S’hi esdevé una pausa llarga. El volum del tic-tac encara augmenta. Sona fort, molt fort, quasi lacerant. Algú contesta a l’altra banda del telèfon. Mentre escolta què diu, el rostre de la dona passa de l’alliberament a la foscor més amarga, de la sobrietat momentània a un xoc profund i fatídic. De colp i volta, l’ofega una mar de llàgrimes. Paralitzada, encara aconsegueix balbucejar uns últims mots:) No… No pot… Ma mare? Quan? Quan?! Escolte, no… No…

La dona cau de genolls, feta a trossos. Ja gens èbria i del tot perduda, deixa caure el mòbil, que s’esclafa contra terra. Ha perdut la força per sempre. Quasi per instint, torna a mirar la fotografia. Les llàgrimes ofeguen un rostre que és el rostre d’una mort emocional.

El tic-tac, extremadament molest ara que ha assolit la intensitat màxima, es deté en sec. Entre els plors desconsolats de la dona, eterns com la mort, comença a sonar una melodia tristíssima, obra d’un famós cantautor català. Una cançó que impregna a poc a poc l’escena, fins que la negra desolació l’apaga absolutament.

Fosc final.

 

Carrilero, Yago; Mollà, Laia i Palau, Anna (2023): «Escena teatral escrita per Yago Carrilero, Laia Mollà i Anna Palau», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 27-06-2023. Enllaç: <https://dfcdocencia.blogs.uv.es/escena-teatral-escrita-per-yago-carrilero-laia-molla-i-anna-palau/>

Anàlisi i crítica del teatre català

Crítica teatral escrita per Yago Carrilero

A continuació trobareu una crítica teatral escrita per Yago Carrilero Bódalo, estudiant de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del grau de Filologia Catalana (curs 2022-2023). Per a fer aquesta crítica ha seguit les instruccions que el professor dona als i les estudiants de l’assignatura <http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/09/25/com-escriure-una-critica-teatral/>

ATENCIÓ: En aquesta crítica, per raons del format del blog, el text no està justificat i no hi ha sagnat per als paràgrafs (sí que hi ha separació entre paràgrafs).

 

«RIURE I PLORAR ALHORA. ÉS BONIC, NO?»

Yago Carrilero Bódalo

El moble

Autors: Yolanda García Serrano, Juan Carlos Rubio. Versió valenciana: Juli Disla. Intèrprets: Cristina Fernández Pintado, Juli Disla. Escenografia: Luis Crespo. Il·luminació: José Martín Márquez. Vestuari: Maria Almudéver. Direcció: Rafael Calatayud. Producció: Albena Teatre. Teatre Rialto (València), 26 de març de 2023.

Sota la producció d’Albena Teatre i estrenada a València el passat 23 de març, l’aldaier Juli Disla ens presenta la versió en valencià d’El mueble, una comèdia produïda originàriament a Granada per Histrión Teatro. L’extensa, prolífica i guardonada trajectòria tant de Disla com dels autors Yolanda García i Juan Carlos Rubio —⁠dins i fora del gènere⁠— promet un espectacle de qualitat, també pel que fa a la direcció de Rafael Calatayud, un històric de la companyia La Pavana (1983-2018).

L’argument, capaç d’obrir un bon ventall de temes malgrat l’aparent simplicitat, gira al voltant de Tere i Carles. Tots dos freguen la cinquantena, són parella des de ben jóvens i el seu únic propòsit un dissabte a la nit és muntar el moble d’IKEA que acaben de comprar. A ella, però, aquell moble no li agrada gens. Aquest és el primer entrebanc a què s’enfronten. Ell, per la seua banda, pateix un mal d’esquena terrible: un mal que ja va fent-se crònic —⁠i que es nega rotundament a reconéixer⁠—. Tanmateix, a mesura que avança l’acció es veu com, de fet, aquests són els menors dels seus problemes. El moble parla de l’amor, de la maduresa, de la necessitat d’adaptar-se al pas del temps, de la caiguda de l’èxit, de l’ego i les seues crisis, del capitalisme i els models de felicitat que imposa, de la manca de comunicació en parella —⁠ben manifesta en l’abundància d’aparts⁠—, del romanticisme o de l’autoacceptació, entre d’altres. Temes tractats des d’una mirada provocadora i ràpida, sense aprofundir-hi massa, a partir d’una acció simple i lineal que només es trenca al principi, quan els dos protagonistes fan de narrador i introdueixen al públic els fets ocorreguts.

Més enllà del contingut, l’espectacle presenta algunes bondats dignes d’esment. Així, l’estètica minimalista, en què els pocs elements que hi apareixen —⁠sofà, moble, televisió, trofeus⁠— tenen un aspecte real —tot i que sovint, també, una important càrrega simbòlica—, interpel·la el receptor amb un missatge de senzillesa i sinceritat per als sentiments i les relacions humanes. El mateix ocorre amb el vestuari i la interpretació dels actors, natural i sense artificis, o respecte a la il·luminació, que consisteix en un quadrat de barres de llum sobre el centre de l’escena. Amb tot, l’estil planer de les intervencions no és idèntic si comparem tots dos personatges, ja que precisament el vestuari i la manera d’expressar-se serveixen per a remarcar les diferències i, per tant, les fonts de conflicte entre les dues parts. En el cas de Carles, xandall i to neutre, amb una certa dosi de subordinació; en el cas de Tere, vestit i retòrica dominant, sarcàstica, incloent-hi citacions literàries. Però, a pesar de les diferències, i tal com anticipa L-O-V-E de Nat «King» Cole —⁠la cançó encarregada d’obrir l’espectacle⁠—, la força de l’amor pot plantar cara a les més grans adversitats. Fins i tot pot convertir el record traumàtic d’unes glòries passades en un fruit nou i saborós, per a tornar a gaudir: la melodia de Barcelona, de Montserrat Caballé i Freddie Mercury, tanca l’obra fent referència als Jocs Olímpics en què Carles, abans de caure en desgràcia, havia triomfat.

«Riure i plorar alhora. És bonic, no?», diu Tere. El moble és això: la bellesa de les coses senzilles, primàries. Però humanes, sobretot humanes. Una comèdia que fa riure tant els adults com els jóvens i que, al mateix temps, invoca les reflexions més variades i actuals, sense excedir la concreció ni atabalar el públic. Sense allunyar-lo d’una quotidianitat que podria ser la seua: que potser ho és i que segurament ho ha sigut o ho serà. El trencament repetit de la quarta paret encara potencia aquesta sensació. I és que riure’ns d’altri, quan ben mirat és riure’ns de nosaltres mateixos, ens ajuda a conéixer-nos i a entendre que, de tant en tant, per tal de ser el que som, també cal plorar.

Carrilero Bódalo, Yago (2023): «Crítica teatral escrita per Yago Carrilero», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 21-06-2023. Enllaç: <https://dfcdocencia.blogs.uv.es/critica-teatral-escrita-per-yago-carrilero/>

Anàlisi i crítica del teatre català