El cantautor Pau Alabajos ha esdevingut una de les veus més destacables del panorama musical del País Valencià. Una part considerable de la seua producció esta lligada a la literatura, com palesen els versos musicats d’Estellés o Espriu, entre d’altres. Ara, fruit també de la seua inquietud literària, es llança a la palestra teatral amb Hotel Fontana, obra que ha estat guardonada amb el Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi 2019.
És una proposta que gira al voltant de la matança de Srebrenica del 12 de juliol de 1995, quan, durant la guerra dels Balcans, més de huit mil musulmans foren assassinats per les forces serbobosnianes. Tanmateix, no es representa en cap moment la massacre, sinó que el focus es posa en com les conseqüències s’arrosseguen i continuen vives anys després. Per això, sense cap fil d’acció es juxtaposen un seguit d’escenes en què es mostren diversos punts de vista. El lector hi trobarà des de les negociacions entre l’exèrcit serbobosnià i el de l’ONU del dia anterior a la massacre (escena 1), fins a l’experiència d’una periodista valenciana que ha intentat endinsar-s’hi (escena 4), passant per declaracions al tribunal de La Haia tant de víctimes com de botxins (escenes 3, 6, 7 i 8) o confessions de persones que directament o indirecta l’han patit (escenes 2, 5 i 9).
En efecte, som davant d’una proposta que s’enquadra dins un model teatral que començà a coure’s a casa nostra a començament del segle XXI amb obres, com ara 16.000 pessetes, de Manuel Viega, que s’ordeixen envers la memòria històrica i la recuperació de la memòria col·lectiva (Rosselló 2011: 114). Igualment, Hotel Fontana és absolutament deutora del teatre document dels anys setanta, ja que parteix «de la realitat històrica com a material per a construir les obres» (Rosselló 2011: 70), fent ús, per exemple, de cròniques històriques. També, segueix la línia actual d’obres que qüestionen la fragilitat i la foscor de la humanitat arran d’episodis esfereïdors de la història europea, entre les quals sobresurt la novel·la L’esperit del temps, de Martí Domínguez.
En conseqüència, doncs, tant de la temàtica com del circuit de teatre per a jóvens en què s’insereix, Hotel Fontana alena una «forta càrrega de didactisme», encara que es prescindeix d’«una rotunda i explícita lliçó final» (Rosselló 2013: 62), car aquesta es vehicula al llarg de tota l’obra. L’acció, per tant, queda subordinada al discurs, a les idees. Fins i tot, podríem afirmar que es trenca la clàssica estructura de plantejament, nus i desenllaç. Com comentàvem adés, ni el genocidi, ni els moments immediatament posteriors són presents al text, sinó que els fets són introduïts a partir del que han suposat per a aquelles persones que d’una manera o d’una altra els sofriren.
Arran d’aquests testimonis, brolla una ideologia clarament humanista i antibel·licista. Els botxins i la població civil es van veure espentats «per un maremàgnum d’odi interracial» (Alabajos 2020: 63) i «irracional» (Alabajos 2020: 65) que els menà a executar el genocidi de més de 8.000 hòmens pel simple fet de ser musulmans, convertint la mort en una «realitat quotidiana» (Alabajos 2020: 63). Amb tot, la societat pot avançar i superar aquest sotrac sempre que mantinga «viva la memòria. […] Perquè independentment de quina siga la nostra religió, per damunt de tot, som humans» (Alabajos 2020: 61).
Amb la pretensió de transmetre aquest corpus ideològic, es basteix un mosaic de veus des d’una focalització externa o de grau zero. Aquest recurs, sens dubte habitual en el teatre per a adolescents (Rosselló 2013: 66-67), aprofita per a incidir en l’objectivitat que ha de regir qualsevol procés de construcció de la memòria i de justícia. Així mateix, el fet que la polifonia de veus estiga conformada per un nombre de personatges freqüent atenent al circuit en què s’insereix l’obra (Rosselló 2013: 62) (un total de vint), permet demostrar la necessària mirada global i multiperspectiva d’aquests processos.
Per altra banda, els paratextos interns tenen una rellevància considerable. En aquesta edició, el llibre s’enceta amb una introducció de Lola Bañón en què sumàriament contextualitza els fets que s’hi relaten i presenta l’obra de Pau Alabajos. A més, com és característic del teatre per a infants i jóvens (Rosselló 2013: 66), a banda del text estrictament dramàtic, l’autor encabeix un petit pròleg (Alabajos 2020: 27-28) com a «Nota de l’autor» en el qual de manera succinta exposa en què va consistir la matança de Srebrenica. Tant el pròleg com la introducció, omplin l’únic desnivell informatiu que hi ha al text: el genocidi. Alhora, són dues eines força útils per treballar la proposta des del circuit escolar.
Comptat i debatut, Hotel Fontana emfasitza la importància de la memòria històrica i la fragilitat de la condició humana. La conjunció de punts de vista, doncs, possibilita una mirada completa i imprescindible per assolir la tríada de veritat, justícia i reparació. Si més no, es tracta d’una obra realment compromesa amb la llibertat i dignitat humanes. Allò de «el poble que oblida la seua història està condemnada a repetir-la» ressona al llarg de totes les pàgines.
Crítica teatral elaborada en l’assignatura Cultura i literatura per a infants i joves en llengua catalana (35411).
Com citar?
Albarracín Albarracín, Diego (2021): «Hotel Fontana, de Pau Alabajos. Ressenya crítica.», Blog de docència, 2021-05-14. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/hotel-fontana-de-pau-alabajos/

Seguint la proposta metodològica de
Josep M. Morreres és professor i crític literari. Apassionat per la lectura, “ha conreat tota mena de gèneres i registres, mesclant la ironia més fina amb la transcendència, i la paròdia amb el relat introspectiu” (
Josep Lluís Pitarch, llicenciat en Filosofia i Lletres, ha desenvolupat un paper actiu per la llengua al llarg dels anys. Com indica Josep A. Fluixà (1996: 7-8) a la introducció del llibre, Pitarch es va especialitzar en l’ensenyament en valencià, va ser un dels organitzadors dels cursos de «Lingüística valenciana i la seua didàctica» de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València i va participar també en el Servei de Normalització Lingüística de la mateixa Universitat, entre altres tasques. A més, és autor d’un gran nombre d’articles crítics que ell mateix recull al seu blog personal 