Hotel Fontana, de Pau Alabajos

El cantautor Pau Alabajos ha esdevingut una de les veus més destacables del panorama musical del País Valencià. Una part considerable de la seua producció esta lligada a la literatura, com palesen els versos musicats d’Estellés o Espriu, entre d’altres. Ara, fruit també de la seua inquietud literària, es llança a la palestra teatral amb Hotel Fontana, obra que ha estat guardonada amb el Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi 2019.

És una proposta que gira al voltant de la matança de Srebrenica del 12 de juliol de 1995, quan, durant la guerra dels Balcans, més de huit mil musulmans foren assassinats per les forces serbobosnianes. Tanmateix, no es representa en cap moment la massacre, sinó que el focus es posa en com les conseqüències s’arrosseguen i continuen vives anys després. Per això, sense cap fil d’acció es juxtaposen un seguit d’escenes en què es mostren diversos punts de vista. El lector hi trobarà des de les negociacions entre l’exèrcit serbobosnià i el de l’ONU del dia anterior a la massacre (escena 1), fins a l’experiència d’una periodista valenciana que ha intentat endinsar-s’hi (escena 4), passant per declaracions al tribunal de La Haia tant de víctimes com de botxins (escenes 3, 6, 7 i 8) o confessions de persones que directament o indirecta l’han patit (escenes 2, 5 i 9).

En efecte, som davant d’una proposta que s’enquadra dins un model teatral que començà a coure’s a casa nostra a començament del segle XXI amb obres, com ara 16.000 pessetes, de Manuel Viega, que s’ordeixen envers la memòria històrica i la recuperació de la memòria col·lectiva (Rosselló 2011: 114). Igualment, Hotel Fontana és absolutament deutora del teatre document dels anys setanta, ja que parteix «de la realitat històrica com a material per a construir les obres» (Rosselló 2011: 70), fent ús, per exemple, de cròniques històriques. També, segueix la línia actual d’obres que qüestionen la fragilitat i la foscor de la humanitat arran d’episodis esfereïdors de la història europea, entre les quals sobresurt la novel·la L’esperit del temps, de Martí Domínguez.

En conseqüència, doncs, tant de la temàtica com del circuit de teatre per a jóvens en què s’insereix, Hotel Fontana alena una «forta càrrega de didactisme», encara que es prescindeix d’«una rotunda i explícita lliçó final» (Rosselló 2013: 62), car aquesta es vehicula al llarg de tota l’obra. L’acció, per tant, queda subordinada al discurs, a les idees. Fins i tot, podríem afirmar que es trenca la clàssica estructura de plantejament, nus i desenllaç. Com comentàvem adés, ni el genocidi, ni els moments immediatament posteriors són presents al text, sinó que els fets són introduïts a partir del que han suposat per a aquelles persones que d’una manera o d’una altra els sofriren.

Arran d’aquests testimonis, brolla una ideologia clarament humanista i antibel·licista. Els botxins i la població civil es van veure espentats «per un maremàgnum d’odi interracial» (Alabajos 2020: 63) i «irracional» (Alabajos 2020: 65) que els menà a executar el genocidi de més de 8.000 hòmens pel simple fet de ser musulmans, convertint la mort en una «realitat quotidiana» (Alabajos 2020: 63). Amb tot, la societat pot avançar i superar aquest sotrac sempre que mantinga «viva la memòria. […] Perquè independentment de quina siga la nostra religió, per damunt de tot, som humans» (Alabajos 2020: 61).

Amb la pretensió de transmetre aquest corpus ideològic, es basteix un mosaic de veus des d’una focalització externa o de grau zero. Aquest recurs, sens dubte habitual en el teatre per a adolescents (Rosselló 2013: 66-67), aprofita per a incidir en l’objectivitat que ha de regir qualsevol procés de construcció de la memòria i de justícia. Així mateix, el fet que la polifonia de veus estiga conformada per un nombre de personatges freqüent atenent al circuit en què s’insereix l’obra (Rosselló 2013: 62) (un total de vint), permet demostrar la necessària mirada global i multiperspectiva d’aquests processos.

Per altra banda, els paratextos interns tenen una rellevància considerable. En aquesta edició, el llibre s’enceta amb una introducció de Lola Bañón en què sumàriament contextualitza els fets que s’hi relaten i presenta l’obra de Pau Alabajos. A més, com és característic del teatre per a infants i jóvens (Rosselló 2013: 66), a banda del text estrictament dramàtic, l’autor encabeix un petit pròleg (Alabajos 2020: 27-28) com a «Nota de l’autor» en el qual de manera succinta exposa en què va consistir la matança de Srebrenica. Tant el pròleg com la introducció, omplin l’únic desnivell informatiu que hi ha al text: el genocidi. Alhora, són dues eines força útils per treballar la proposta des del circuit escolar.

Comptat i debatut, Hotel Fontana emfasitza la importància de la memòria històrica i la fragilitat de la condició humana. La conjunció de punts de vista, doncs, possibilita una mirada completa i imprescindible per assolir la tríada de veritat, justícia i reparació. Si més no, es tracta d’una obra realment compromesa amb la llibertat i dignitat humanes. Allò de «el poble que oblida la seua història està condemnada a repetir-la» ressona al llarg de totes les pàgines.

Crítica teatral elaborada en l’assignatura Cultura i literatura per a infants i joves en llengua catalana (35411).

Com citar?

Albarracín Albarracín, Diego (2021): «Hotel Fontana, de Pau Alabajos. Ressenya crítica.», Blog de docència, 2021-05-14. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/hotel-fontana-de-pau-alabajos/ 

Cultura i literatura per a infants i joves en català

L’univers, de Manolo Molins

Seguint la proposta metodològica de Lluch i Valriu (2013: 59-71), ressenyarem el llibre teatral L’univers de Manuel Molins a partir d’una anàlisi pragmàtica, paratextual i ficcional.

L’univers és obra del dramaturg i assagista Molins, el qual compta amb una llarga trajectòria tant en teatre per a adults com per a infants i joves, un exemple d’obra teatral infantil i juvenil és Monopatins (Skaters) (2007). També va ser fundador del Grup 49 de teatre.

L’univers ens apropa a explorar tot un món vist des dels ulls de dos xiquets, aleshores, partim de la premissa que és un llibre infantil, dirigit per a un públic major de deu anys.

L’obra presenta un gran ventall de personatges. Aprofitant la quantitat de personatges presents a l’obra, els docents podrien proposar la lectura o la representació a les aules, ja que pot ser una gran oportunitat d’incloure el major nombre d’alumnes en l’activitat.

En aquesta obra, Molins aposta per la fantasia i la justícia, com bé explica el parlament del Caragol Moro: «Cap dels grans científics, des de l’Antiguitat al Mestre Solitari, no hauria descobert res sense treball i fantasia.» Així doncs, trobem com Marc i Alícia es capbussen en una visita per l’espai, i amb l’ajut dels dos caragols, aprenen que amb esforç i imaginació, tot és possible. Tot i això, també hi trobem certs parlaments en què s’abracen temàtiques més actuals que interessen els adults (qui acompanyen els menuts al teatre), i que fan l’obra apta per a tots els públics: «Tenim diners a tots els millors paradisos fiscals del món, illes meravelloses, platges úniques, paisatges extraordinaris, selves increïbles…»

Quant a l’anàlisi paratextual, cal destacar les il·lustracions que hi apareixen. A la portada veiem els protagonistes i la resta de personatges que aporten a la història la part positiva, deixant de banda els dolents (els Boletus, els Astronautes i els Forats Negres) la qual cosa, ens indica que la història vindrà marcada i guiada per aquests. A l’interior, trobem una imatge per escena, aquesta escena exemplifica els parlaments més difícils d’entendre. Referent als diàlegs, comprovem que no són excessivament llargs, per poder així, facilitar tant la lectura com la memorització. Per últim, ens referim a les acotacions, part important de tota obra de teatre, les quals són les indicacions de la història per a la seua posada en escena.

En referència a l’anàlisi de la ficció, d’una banda, parlem de l’espai escènic, el qual a l’obra de Molins és molt divers. Torbem tot un canvi d’escenografia a mesura que avancen les escenes, apostant així per un major dinamisme, però sense grans complicacions. Amb les acotacions esbrinem que amb l’ajut d’una pantalla per a projectar imatges, es pot canviar fàcilment d’escena: «Fosc a l’escena. Sobre la pantalla, apareixen diferents visions de l’espai». D’altra banda, l’acció s’organitza en huit escenes que segueixen un ordre cronològic lineal, amb canvis de personatges; no parlem d’actes pròpiament, perquè com hem dit, a cada canvi d’escena, pràcticament es canvia d’espai escènic. Afegim a més a més, que aquesta obra compta amb elements meravellosos (com el viatge a l’espai dels protagonistes recoberts amb bava de caragol, caragols i boletus que parlen, etc.) intercalats en un món ficcional de caire realista (Lluch i Valriu, 2013: 67). Aquesta incursió d’animals que parlen és molt típica de la literatura infantil. Per últim, els efectes que l’obra provoca en el receptor, podem suposar que seran el de la rialla i la diversió, propòsits que acompleixen la majoria d’obres teatrals infantils i juvenils.

Per concloure, afegir que és una obra original, que compta amb una part final de propostes escèniques que ens poden resultar molt adients per als últims anys de la primària. Molins aconsegueix fer una història molt completa al llarg d’un dia en què dos xiquets cauen fins i tot a dins d’un forat negre en la seua visita a l’espai, però acaben assistint-hi a l’aniversari de Laura.

Crítica teatral elaborada en l’assignatura Cultura i literatura per a infants i joves en llengua catalana (35411).

Com citar?

Martí López, Paula (2021): «L’univers, de Manolo Molins. Ressenya crítica.», Blog de docència, 2021-05-14. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/lunivers-de-manolo-molins/ 

Cultura i literatura per a infants i joves en català

Peripècies a la cort, de Josep M. Morreres

Josep M. Morreres és professor i crític literari. Apassionat per la lectura, “ha conreat tota mena de gèneres i registres, mesclant la ironia més fina amb la transcendència, i la paròdia amb el relat introspectiu” (Ros 2021). Sovint usa en les seues obres ficcions prèvies com a primera matèria dels seus relats, com en Peripècies a la cort, que tot seguit comentarem a partir de les propostes de Lluch i Valriu (2013: 59-71) i  Roselló (2011).

Peripècies a la cort és una recreació  del capítol  CX del Tirant Lo Blanch on  també hi és un filòsof  empresonat per una (in) justícia  que ajuda el rei amb els seus raonaments a canvi de pa i aigua. Amb aquesta proposta, Josep M. Morreres s’estrena com a dramaturg “un escriptor que vol arribar  al públic a través d’una posada en escena, que ofereix un text perquè d’altres […] en facin una interpretació, que és la que finalment arribarà a l’espectador” (Morreres, 2007: 19).  

Com assenyalen Lluch i Valriu (2013:64) “són obres que entren en el circuit escolar i que tenen el públic guanyat abans de la ficció i poc caracteritzades per l’originalitat ficcional […]”. Tanmateix, cal dir que l’autor crea una nova versió a partir de l’argument original  que provoca un xoc als lectors entre allò conegut i allò nou. Aquests lectors han de tindre certs coneixements per a poder entendre l’obra, emmirallar-se en l’època medieval i gaudir amb aquesta lectura. Per tant, el text s’adreçaria als joves adolescents.

L’anàlisi paratextual aportarà informació clau i permetrà refutar-ne o acceptar-ne la hipòtesi assenyalada. El text dramàtic d’autor deixa pas a la creativitat col·lectiva del grup mitjançant les propostes d’escenificació realitzades per Víctor Latorre, Francesc J. López, Mario Máñez i Pilar Martinez (2007: 101-113), que fan partícips a tota la classe, “per nombrós que siga el grup” (Latorre et al., 2007: 104). A més, hi ha unes Propostes didàctiques, referides a aquest llibre, que es poden descarregar des de la pàgina web del llibre  per a treballar amb l’alumnat.

Quant als paratextos més visibles, la coberta i la contracoberta aporten informació clau: indicador de l’edat del lector i les il·lustracions. D’una banda, delimita el públic de l’obra explícitament “a partir de 13 anys”; d’altra banda, hi ha dues il·lustracions que aporten informació cabdal sobre l’obra i els personatges principals (Rei i Filòsof).

Els paratextos interiors del llibre més rellevants són les acotacions “part del text dramàtic que no constitueixen parlaments” (Roselló, 2011: 197). Seguint l’estudiós (Roselló, 2011: 204-213), es poden distingir quatre tipus d’acotacions segons la seua posició (llindars, externes, intercalades i internes). A aquesta obra les trobem, habitualment, en els diàlegs (acotacions internes) i informen sobre a qui es dirigeix la intervenció i la manera en què ho fa. Si més no, cal fixar la mirada en les que es troben abans dels parlaments dels actes que descriuen l’espai escenogràfic (acotacions externes), en la informació que dona prèviament al text l’autor sobre les dramatis personae (acotació llindar), com també en les que indiquen les entrades i eixides dels personatges que apareixen entre les intervencions verbals (acotacions intercalades).

Com a cloenda, s’esbossaran alguns dels elements constituents de la ficció -que considere més rellevants- i les interrelacions entre aquests.  L’acció transcorre a Messina a l’edat mitjana, però la història i els problemes que planteja són atemporals. La seqüenciació és tradicional “perquè presenta una estructura en tres actes” (Lluch i Valriu, 2013: 67). La justificació seqüencial es dona pel canvi dels tres microespais ficcionals (taverna, presó  i el saló del palau del rei), que alhora presenten els tres moments claus de l’obra (crim, empresonament i l’actuació del Filòsof davant la cort de Sicília), i pel canvi dels personatges en els tres actes (primer, Hostaler/a, Filòsof, Soldat; després, Senescal i Filòsof i, finalment, el Rei, el Filòsof i els testimonis de personatges secundaris). Així doncs, l’obra té un ritme ràpid per la brevetat del nombre i la durada de les seqüències i pel canvi de personatges.

Uns altres elements que hi contribueixen són les alteracions de la línia del temps (del primer acte al segon hi ha una el·lipsi explícita de tres mesos i del segon al tercer de quatre mesos) i la rellevància dels diàlegs filosòfics dels personatges (reminiscència clàssica dels Diàlegs de Plató). Finalment, cal dir que els personatges no tenen un nom propi i el nom genèric refereix els seus atributs (Hostaler/a, Filòsof, Soldat, Senescal, Rei/Reina, Marit/Muller, etc.). Aquests personatges representen els distints temes plasmats per l’autor (felicitat, filosofia, cobdícia, amistat, sobirania, masclisme, llibertat, etc.) i com  fer-los front mitjançant la paraula (el Filòsof).

En síntesi, Peripècies a la Cort  és una obra enriquidora perquè permet al lector descobrir les referències literàries que hi apareixen i endinsar-se dins una època històrica. A més, és una obra carregada de didactisme que incita els lectors a plantejar-se la manera de resoldre les injustícies i les desigualtats  des de la filosofia. Al capdavall, els constants interrogants dels personatges vertebren l’enigma de la veritat. Tanmateix, hi ha un altre enigma colpidor. T’animes a descobrir-lo?

Crítica teatral elaborada en l’assignatura Cultura i literatura per a infants i joves en llengua catalana (35411).

Com citar?

Alborch López, Alba (2021): «Peripècies a la Cort, de Josep M. Morreres. Ressenya crítica.», Blog de docència, 2021-05-14. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/peripecies-a-la-cort-de-josep-m-morreres/ 

 

Cultura i literatura per a infants i joves en català

Història d’un rei vell que tenia el nas vermell, de Josep L. Pitarch

Josep Lluís Pitarch, llicenciat en Filosofia i Lletres, ha desenvolupat un paper actiu per la llengua al llarg dels anys. Com indica Josep A. Fluixà (1996: 7-8) a la introducció del llibre, Pitarch es va especialitzar en l’ensenyament en valencià, va ser un dels organitzadors dels cursos de «Lingüística valenciana i la seua didàctica» de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València i va participar també en el Servei de Normalització Lingüística de la mateixa Universitat, entre altres tasques. A més, és autor d’un gran nombre d’articles crítics que ell mateix recull al seu blog personal El repunt.

Història d’un rei vell que tenia el nas vermell és el primer llibre de teatre infantil de l’autor, publicat el 1996 en la col·lecció Micalet Teatre de l’editorial Bromera. Seguint la proposta de Lluch i Valriu (2013: 59-71), l’obra encaixa dins el circuit escolar, ja que les onze escenes que la formen i els múltiples personatges que hi apareixen fan possible la representació a les aules i la participació de tots els estudiants. La lectura del llibre va dirigida a xiquets a partir dels huit anys i es caracteritza per escenes breus, algunes presentades per un narrador i altres amb la intervenció directa dels personatges, acompanyades d’unes il·lustracions tancades de la mà de Roger Pitarch.

Pel que fa a la ficció, tot i que no s’especifica clarament, es desenvolupa en un temps remot on un rei vell amant del vi busca un espòs vinater per a la princesa. La història, tot i que conté elements tràgics, té un final feliç que tomba completament la quarta paret, de manera que els espectadors passen també a ser personatges convidats al casament de la princesa.

Com ja hem esmentat, l’obra pot ser representada dins del circuit escolar pels mateixos estudiants. Per facilitar aquesta tasca el llibre inclou una sèrie de propostes d’escenificació (1996: 46-56) on apareixen indicacions per al docent o grup teatral que s’encarregue de la representació. En resum, aquesta primera proposta teatral de Pitarch és una obra breu però dinàmica, totalment apta per a apropar el teatre als més menuts i fer-los partícips en tots els sentits.

Crítica teatral elaborada en l’assignatura Cultura i literatura per a infants i joves en llengua catalana (35411).

Com citar?

Cucarella Hostalet, Ester (2021): «Història d’un rei vell que tenia el nas vermell, de Josep L. Pitarch. Ressenya crítica.», Blog de docència, 2021-05-14. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/historia-dun-rei-vell-que-tenia-el-nas-vermell-de-josep-l-pitarch/ 

Cultura i literatura per a infants i joves en català

Crítica teatral escrita per Roser Serra Gómez

A continuació trobareu una crítica teatral escrita per Roser Serra Gómez, estudiant de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del grau de Filologia Catalana (curs 2019-2020). Per a fer aquesta crítica ha seguit les instruccions que el professor dona als i les estudiants de l’assignatura < http://dfcdocencia.blogs.uv.es/2018/09/25/com-escriure-una-critica-teatral/>

ATENCIÓ: En aquesta crítica, per raons del format del blog, el text no està justificat i no hi ha sagnat per als paràgrafs (sí que hi ha separació entre paràgrafs).

UNA COMÈDIA CONFINADA

Roser Serra Gómez

Aventura!

Autor i director: Alfredo Sanzol. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca (companyia T de Teatre), Albert Ribalta i Jordi Rico. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Carlos Lucena. So: Roc Mateu. Producció: Daniel López-Orós i T de Teatre. Teatre Lliure de Barcelona, 29 de novembre de 2012.

Durant el confinament, alguns teatres, companyies i creadors han decidit compartir les gravacions d’obres dels seus arxius a través de plataformes digitals, com ara TV3 a la carta. Gràcies a aquestes iniciatives encara podem gaudir dels espectacles teatrals, tot i que, això sí, des de casa i a través de les tristes pantalles. Una de les obres que ens ofereix la cartellera virtual del Teatre Lliure és Aventura!, d’Alfredo Sanzol, que estarà disponible en línia des del 25 d’abril fins al 2 de maig.

Aventura! explica la història de sis socis que estan rumiant vendre’s l’empresa a uns negociants xinesos. Després de tota una sèrie de debats, tres de les empresàries decideixen emprendre un viatge a Eivissa per tal de recuperar la calma. No obstant això, durant el viatge no poden evitar pensar com treure el màxim profit de la venda de l’empresa i, fins i tot, una d’elles té la idea de convidar el xinesos a passar uns dies a Barcelona amb les quatre sòcies (deixant de banda els socis homes), amb l’objectiu de seduir-los i aconseguir apujar el preu de l’empresa. Malauradament, amb l’arribada dels xinesos el que passa és tot el contrari: volen pagar la meitat del que havien promés en un principi. Després que els xinesos marxen, una de les sòcies té una idea molt estranya que sorprén la resta dels socis. És a partir d’aquest moment que l’autor ens mostrarà la cara més amarga de la «humanitat», tot preguntant-se quin és el límit del nostre egoisme i si tot el que fem és justificable.

L’escenografia impacta l’espectador des del primer moment. En forma de rectangle rígid, sever i infinit, sembla un lloc idoni per fer tant de sala de reunions d’empresa com d’aeroport (o de menjador de casa, de sala d’espera d’hospital, de muntanya…). El canvi de temps i d’espai sovint ve marcat per la llum (ara més tènue o ara més blanca) i per la música, que hi juga un paper fonamental, ja que crea suspens i tensió entre els espectadors d’una manera que, potser, estem més acostumats a veure en la televisió que no en el teatre. A més, els mateixos actors emfatitzen aquestes alteracions espaciotemporals: sovint els trobem presents a escena, però immòbils, cosa que implica que els seus personatges en aquest moment no participen de l’acció. Tot plegat, es tracta d’una sèrie de recursos i de «jocs» de direcció que fan de la peça i del seu muntatge una successió d’escenes totalment dinàmica. En aquest sentit, també caldria esmentar que dos dels actors interpreten alhora personatges diferents i, per tant, d’un moment a l’altre passen de fer el paper d’un dels socis de l’empresa, per exemple, a ser un comprador xinés. I això, en definitiva, també anuncia un canvi seqüencial.

Aventura! és, tant des del punt de vista textual com des de l’escènic, una peça captivadora. Gràcies a aquest formidable grup d’actors, Sanzol posa en escena una història que persegueix, sobretot, la intenció de plantejar als espectadors un debat ètic, sense arribar a caure en cap moment en pretensions alliçonadores. En Aventura! no hi trobareu bromes fàcils ni personatges transparents, perquè a tota hora es juga entre allò que es diu i allò que es fa, entre allò que volem ser i entre allò que realment que som.

Serra Gómez, Roser (2020): «Crítica teatral escrita per Roser Serra Gómez», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 27-11-2020, Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/critica-teatral-escrita-per-roser-serra-gomez/(s’obre en una pestanya nova)

Anàlisi i crítica del teatre català