A continuació, trobareu una escena de teatre escrita per Teresa Gil i Anna Grau, estudiants de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del grau de Filologia Catalana (curs 2019-2020). Per a fer aquesta activitat han seguit les instruccions que el professor dona a l’alumnat de l’assignatura: <https://dfcdocencia.blogs.uv.es/com-escriure-una-escena-teatral/>.
ATENCIÓ: En aquesta escena, per raons del format del blog, no hi ha el sagnat propi dels textos teatrals.
A TOTS ENS POT PASSAR
Teresa Gil Vila i Anna Grau Fons
PERSONATGES
CLÀUDIA
JÚLIA
Facultat de Filologia, Comunicació i Traducció de la Universitat de València, febrer de 2020.
Són les 4:10 de la vesprada. Júlia, d’uns 30 anys, està mirant el mòbil, asseguda en un dels bancs que queden fora de les aules del soterrani, quan arriba Clàudia, d’uns 50 anys, sense alé.
JÚLIA: Xica, però què et passa?
CLÀUDIA (sense alé i molt nerviosa, seu al costat d’ANNA): Què em passa? Pensava que no aplegava!
JÚLIA: Tranquil·la, que el professor encara no hi ha arribat.
CLÀUDIA (seu): Si no passaren llista, no estaria tan sufocada.
JÚLIA: Vens del restaurant vegà que et vaig dir?
CLÀUDIA (s’alça, fa uns passos a la dreta i uns altres a l’esquerra): No em parles del restaurant vegà, que vinc calenta!
JÚLIA (sorpresa): I això? No t’ha agradat?
CLÀUDIA (es deté i mira fixament a JÚLIA): Que si m’ha agradat?! Tinc el mos en la gola encara.
JÚLIA: Que no tenies taula? Segur que has anat sense reservar. Ja t’ho vaig dir…
CLÀUDIA (la interromp): No! No em culpes! Tot ha sigut per una cadira de rodes!
JÚLIA (confusió): Com?
CLÀUDIA (seu al costat de JÚLIA): Sí, una cadira!
JÚLIA: Ara culparàs tu les cadires! (diu la paraula «cadires» mentre representa gestualment les cometes) Que no són persones? Què ha passat?
CLÀUDIA: Júlia, hem de saber on estem. Este restaurant vegà (diu el nom amb una certa ira i ironia) està al barri antic i tots no tenen l’espai per acomodar-se als canvis.
JÚLIA (es mostra atònita i seriosa i fa un gest per a incorporar-se): Vols dir que han passat no sé quants anys des que s’hi publicà la normativa i encara no han tingut temps d’acomodar-se? El que passa és que estem massa còmodes com per a pensar en ningú!
CLÀUDIA (quasi sense deixar acabar de parlar a Júlia, s’alça i mostra el seu geni): Escolta! Que quasi no menge!
JÚLIA: I la persona que anava amb la cadira, ha menjat?
CLÀUDIA (indignada per la incomprensió de la seua amiga): Mira! Si dinava ell, no dinava jo!
JÚLIA (agafa aire, respira, tracta de calmar-se): Però a vore, qui estava primer, ell o tu?
CLÀUDIA (resignada): Ell.
JÚLIA: I per què has acabat dinant tu i no ell?
CLÀUDIA (seu al costat de la seua amiga i li fa uns colpets amistosos a l’esquena): Júlia, tin trellat! Allò és molt estret, haurien d’haver-se alçat tots perquè passara.
JÚLIA (atònita, pel que estava escoltant): I?
CLÀUDIA (molesta): Dona, si la gent està dinant, no voldràs fer-la alçar només perquè passe una persona?
JÚLIA (incrèdula davant les paraules de la seua amiga): Doncs sí!
CLÀUDIA (s’alça exaltada): Tu hauries d’estudiar Dret en lloc de Filologia, que t’agrada molt arreglar el món.
JÚLIA (agita els braços, tot mostrant indignació): És que estem parlant de drets humans. Tant de dret tens tu com qualsevol altra persona! Que no ho entens?
CLÀUDIA (amb to conciliador): Tens tota la raó, però hem d’adaptar-nos a la realitat.
JÚLIA: I quina és la realitat?
CLÀUDIA: Que hi ha restaurants que no poden modificar l’espai per a les cadires de rodes.
JÚLIA (interromp a CLÀUDIA): No! La realitat és que totes les persones tenim el mateix dret d’anar a dinar on vulguem!
CLÀUDIA (veu a algú baixant les escales que duen a les aules del soterrani): Ja ve el professor. No et preocupes, que al final sí que he pogut dinar.
JÚLIA fa un gest d’incredulitat.
CLÀUDIA: Si no passaren llista, haguera tingut tot el temps del món. Au, va, entrem.
JÚLIA (mentre s’arromanga un dels camals dels pantalons i deixa vore la seua cama embenada, juntament amb dues crosses al costat, que CLÀUDIA no havia vist): Escolta, ja està bé de contar els diners davant del pobre. Podia haver sigut jo perfectament eixe xic amb cadira de rodes.
CLÀUDIA (sorpresa): Però què t’ha passat?
JÚLIA: Que què m’ha passat? Au, va, entra ja, perquè t’agarre i t’esgarre.
JÚLIA agafa les crosses que té al costat del banc i s’incorpora.
Fosc final
Gil, Teresa i Grau, Anna. (2020): «Escena teatral escrita per Teresa Gil i Anna Grau», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 26-11-2020, Enllaç:https://dfcdocencia.blogs.uv.es/escena-teatral-escrita-per-teresa-gil-i-anna-grau/(s’obre en una pestanya nova)

defensora de la unió amb França, però no serà aquest l’únic lloc, ja que també a Portugal i França es localitzen impremtes que traduiran i difondran aquest tipus de literatura (textos justificatius, pamflets, notícies…). D’altra banda, els idiomes emprats en seran fins a set de diferents (català, castellà, llatí, francès , portuguès, neerlandès i italià), utilitzats per a fer arribar el missatge tant a l’interior com a l’estranger i per tal de poder arribar a les elits, però també a les classes més populars. Per tant, la prosa propagandística catalana escrita durant la Guerra dels Segadors va tenir una gran difusió i va permetre no sols transmetre un ideari sinó també mostrar la literatura catalana del moment a la resta d’Europa.
Per a Fuster la recerca obsessiva de la veritat no deixava de ser una pura “imbecilitat”. Com bé va escriure Carme Gregori (2011:30), “Fuster no basa la defensa dels seus aforismes en la dialèctica veritat/falsedat, en tant que conceptes amb validesa universal” sinó “com a apreciacions i judicis subjectius, com a indagacions personals”:
La memòria pren el protagonisme en la segona i tercera part de la novel·la (Dodas 1993: 293) fins al punt que «els personatges recorden més que no viuen i, de fet, acaben identificant vida amb record» (Campillo-Gustà 1985: 18). A mesura que s’hi avança, els personatges s’acosten a la vellesa i a la mort, provocant que la nostàlgia del passat siga cada vegada més forta i, alhora, més lúcida, donant sentit a la seua existència. És per això que Teresa Goday viu la fi dels seus dies completament reclosa en la memòria d’un temps passat que l’ompli de vida i que esdevé un vertader judici vital.