Escena teatral escrita per Teresa Gil i Anna Grau

A continuació, trobareu una escena de teatre escrita per Teresa Gil i Anna Grau, estudiants de l’assignatura Anàlisi i crítica del teatre català, del grau de Filologia Catalana (curs 2019-2020). Per a fer aquesta activitat han seguit les instruccions que el professor dona a l’alumnat de l’assignatura: <https://dfcdocencia.blogs.uv.es/com-escriure-una-escena-teatral/>.

ATENCIÓ: En aquesta escena, per raons del format del blog, no hi ha el sagnat propi dels textos teatrals.

A TOTS ENS POT PASSAR

Teresa Gil Vila i Anna Grau Fons

 

PERSONATGES

CLÀUDIA

JÚLIA

Facultat de Filologia, Comunicació i Traducció de la Universitat de València, febrer de 2020.

Són les 4:10 de la vesprada. Júlia, d’uns 30 anys, està mirant el mòbil, asseguda en un dels bancs que queden fora de les aules del soterrani, quan arriba Clàudia, d’uns 50 anys, sense alé.

JÚLIA: Xica, però què et passa?

CLÀUDIA (sense alé i molt nerviosa, seu al costat d’ANNA): Què em passa? Pensava que no aplegava!

JÚLIA: Tranquil·la, que el professor encara no hi ha arribat.

CLÀUDIA (seu): Si no passaren llista, no estaria tan sufocada.

JÚLIA: Vens del restaurant vegà que et vaig dir?

CLÀUDIA (s’alça, fa uns passos a la dreta i uns altres a l’esquerra): No em parles del restaurant vegà, que vinc calenta!

JÚLIA (sorpresa): I això? No t’ha agradat?

CLÀUDIA (es deté i mira fixament a JÚLIA): Que si m’ha agradat?! Tinc el mos en la gola encara.

JÚLIA: Que no tenies taula? Segur que has anat sense reservar. Ja t’ho vaig dir…

CLÀUDIA (la interromp): No! No em culpes! Tot ha sigut per una cadira de rodes!

JÚLIA (confusió): Com?

CLÀUDIA (seu al costat de JÚLIA): Sí, una cadira!

JÚLIA: Ara culparàs tu les cadires! (diu la paraula «cadires» mentre representa gestualment les cometes) Que no són persones? Què ha passat?

CLÀUDIA: Júlia, hem de saber on estem. Este restaurant vegà (diu el nom amb una certa ira i ironia) està al barri antic i tots no tenen l’espai per acomodar-se als canvis.

JÚLIA (es mostra atònita i seriosa i fa un gest per a incorporar-se): Vols dir que han passat no sé quants anys des que s’hi publicà la normativa i encara no han tingut temps d’acomodar-se? El que passa és que estem massa còmodes com per a pensar en ningú!

CLÀUDIA (quasi sense deixar acabar de parlar a Júlia, s’alça i mostra el seu geni): Escolta! Que quasi no menge!

JÚLIA: I la persona que anava amb la cadira, ha menjat?

CLÀUDIA (indignada per la incomprensió de la seua amiga): Mira! Si dinava ell, no dinava jo!

JÚLIA (agafa aire, respira, tracta de calmar-se): Però a vore, qui estava primer, ell o tu?

CLÀUDIA (resignada): Ell.

JÚLIA: I per què has acabat dinant tu i no ell?

CLÀUDIA (seu al costat de la seua amiga i li fa uns colpets amistosos a l’esquena): Júlia, tin trellat! Allò és molt estret, haurien d’haver-se alçat tots perquè passara.

JÚLIA (atònita, pel que estava escoltant): I?

CLÀUDIA (molesta): Dona, si la gent està dinant, no voldràs fer-la alçar només perquè passe una persona?

JÚLIA (incrèdula davant les paraules de la seua amiga): Doncs sí!

CLÀUDIA (s’alça exaltada): Tu hauries d’estudiar Dret en lloc de Filologia, que t’agrada molt arreglar el món.

JÚLIA (agita els braços, tot mostrant indignació): És que estem parlant de drets humans. Tant de dret tens tu com qualsevol altra persona! Que no ho entens?

CLÀUDIA (amb to conciliador): Tens tota la raó, però hem d’adaptar-nos a la realitat.

JÚLIA: I quina és la realitat?

CLÀUDIA: Que hi ha restaurants que no poden modificar l’espai per a les cadires de rodes.

JÚLIA (interromp a CLÀUDIA): No! La realitat és que totes les persones tenim el mateix dret d’anar a dinar on vulguem!

CLÀUDIA (veu a algú baixant les escales que duen a les aules del soterrani): Ja ve el professor. No et preocupes, que al final sí que he pogut dinar.

JÚLIA fa un gest d’incredulitat.

CLÀUDIA: Si no passaren llista, haguera tingut tot el temps del món. Au, va, entrem.

JÚLIA (mentre s’arromanga un dels camals dels pantalons i deixa vore la seua cama embenada, juntament amb dues crosses al costat, que CLÀUDIA no havia vist): Escolta, ja està bé de contar els diners davant del pobre. Podia haver sigut jo perfectament eixe xic amb cadira de rodes.

CLÀUDIA (sorpresa): Però què t’ha passat?

JÚLIA: Que què m’ha passat? Au, va, entra ja, perquè t’agarre i t’esgarre.

JÚLIA agafa les crosses que té al costat del banc i s’incorpora.

Fosc final

Gil, Teresa i Grau, Anna. (2020): «Escena teatral escrita per Teresa Gil i Anna Grau», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 26-11-2020, Enllaç:https://dfcdocencia.blogs.uv.es/escena-teatral-escrita-per-teresa-gil-i-anna-grau/(s’obre en una pestanya nova)

Anàlisi i crítica del teatre català

Fitxa bibliogràfica d’«Els escriptors catalans en una Europa en conflicte: la propaganda política impresa de la Guerra dels Segadors», d’Eulàlia Miralles, a càrrec d’Inés Lacuesta Estarlich

A continuació, trobareu una fitxa bibliogràfica de l’article «Els escriptors catalans en una Europa en conflicte: la propaganda política impresa de la Guerra dels Segadors», d’Eulàlia Miralles, realitzada per Inés Lacuesta Estarlich, alumna de l’assignatura Retòrica, del grau d’Història (curs 2019-2020). Per fer la fitxa bibliogràfica, s’han seguit les instruccions donades a les classes pràctiques de l’assignatura.

MIRALLES, Eulàlia (2012): «Els escriptors catalans en una Europa en conflicte: la propaganda política impresa de la Guerra dels Segadors», Caplletra, 52, pp. 181-205. Disponible en línia a: https://www.raco.cat/index.php/Caplletra/article/view/269033/359718. [Consulta: 13 novembre 2020].

1- Dades tècniques:

Autora: Eulàlia Miralles

Títol: «Els escriptors catalans en una Europa en conflicte: la propaganda política impresa de la Guerra dels Segadors»

Lloc de Publicació: Caplletra, 52

Any d’edició: 2012

Paginació: 181-205

2- Resum:

La Guerra dels Segadors (1640-1652) es va dur a terme tant al camp de batalla com sobre el paper. Entre els anys 1641 i 1646, és a dir, durant el primers anys del conflicte, hi ha un major volum d’obres de caire propagandístic pertanyents a la publicística catalana profrancesa; als darrers anys, en canvi, es troba un major nombre de textos felipistes impresos entre Madrid, Sevilla, Saragossa i València. Tant els textos d’un bàndol com de l’altre responen a la necessitat d’informar i comunicar els propis idearis, per tal de justificar-los inicialment; més endavant, però, la seua funció variarà per narrar els esdeveniments de la guerra.

A Barcelona es va aglutinar la major producció de publicística de guerra defensora de la unió amb França, però no serà aquest l’únic lloc, ja que també a Portugal i França es localitzen impremtes que traduiran i difondran aquest tipus de literatura (textos justificatius, pamflets, notícies…). D’altra banda, els idiomes emprats en seran fins a set de diferents (català, castellà, llatí, francès , portuguès, neerlandès i italià), utilitzats per a fer arribar el missatge tant a l’interior com a l’estranger i per tal de poder arribar a les elits, però també a les classes més populars. Per tant, la prosa propagandística catalana escrita durant la Guerra dels Segadors va tenir una gran difusió i va permetre no sols transmetre un ideari sinó també mostrar la literatura catalana del moment a la resta d’Europa.

 

Com citar:

Lacuesta, Inés (2020): «Fitxa bibliogràfica d'»Els escriptors catalans en una Europa en conflicte: la propaganda política impresa de la Guerra dels Segadors», d’Eulàlia Miralles», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 13-11-2020. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/fitxa-bibliografica-dels-escriptors-catalans-en-una-europa-en-conflicte-la-propaganda-politica-impresa-de-la-guerra-dels-segadors-deulalia-miralles-a-carre-dines-lacuesta-estarlic/ 

 

*Imatge: Corpus de Sang, d’Antoni Estruch – Antoni Estruch i Bros / Wikimedia Commons

,

Comentari de lectura realitzat per Blanca Garcia-Oliver

A continuació, publiquem una versió reduïda del comentari de Consells, proverbis i insolències, de Joan Fuster, realitzat per Blanca Garcia-Oliver Canet, alumna de l’assignatura “Literatura catalana contemporània” (curs 2019-2020). Per a redactar el comentari, s’han seguit les indicacions fetes a les classes pràctiques de l’assignatura.

Enunciació subjectiva i comentari acadèmic de textos literaris.

L’ús de la citació i de les fonts bibliogràfiques i documentals en Literatura catalana contemporània.

 

LA IRONIA EN CONSELLS, PROVERBIS I INSOLÈNCIES

Blanca Garcia-Oliver

Un dels trets que caracteritza l’estil de Joan Fuster al llarg de la seua trajectòria literària és, precisament, la ironia. Un recurs polièdric i de clar signe antirealista que abasta des de la ironia subtil fins a l’escarni cruel, passant pel sarcasme, la paròdia i fins i tot l’absurd. D’aquesta manera, enarbora una modalitat de discurs irònic que qüestiona contínuament els límits i les possibilitats d’allò que entenem per realitat, però que, alhora, deixa camins oberts que no tenen perquè dur enlloc. Amb aquest “perspectivisme sistemàtic” (Sòria, 2000: p. 177) construeix els seus aforismes: frases curtes, diàfanes, clares i al marge de qualsevol especulació, que fan de Consells, proverbis i insolències una lectura amena plena de lucidesa i de llibertat.

Per a Fuster la recerca obsessiva de la veritat no deixava de ser una pura “imbecilitat”. Com bé va escriure Carme Gregori (2011:30), “Fuster no basa la defensa dels seus aforismes en la dialèctica veritat/falsedat, en tant que conceptes amb validesa universal” sinó “com a apreciacions i judicis subjectius, com a indagacions personals”:

“Diem idea fixa. Però aleshores ja no és una idea.”

D’aquesta manera, construeix un discurs extraordinàriament desconfiat i suspicaç, recolzat en l’ús continuat del trop degradant i en els adjectius precisos i desacreditadors: “L’exactitud també és un art”. A grans trets, és així com podria definir-se el seu estil i d’on precisament naixen la ironia i la insolència. Tot i que, sense arribar, encara, a la crítica abrupta que trobarem en papers posteriors. Més aviat, practica una forma obliqua per a arribar al punt central i rebaixar el drama de situacions adverses. Alhora, va indagant sobre una infinitat de temes, des de l’art o la història a la vanitat o l’egoisme. Ara bé, els aforismes tenen la pretensió d’exposar les seues conviccions d’una manera més breu que en els assaigs més extensos, sense demanar, però, ni condescendència ni complicitat a canvi, com ell mateix diu al pròleg del llibre. 

Fuster desplega una modalitat de discurs irònic i mordaç que li permet jugar amb les paraules i la llengua. És a dir, tria expressions col·loquials, com ara frases fetes, dites o refranys per a integrar-les en registres totalment formals i acadèmics. Completa aquesta subversió de registres amb la introducció de neologismes, cultismes i estrangerismes. Al mateix temps, aspergeix amb alegria els signes de puntuació, els recursos tipogràfics i les cometes (Viana 1987), a més de cites d’altres autors. Un recurs que li permet jugar amb els matisos, la solemnitat, la intenció… per accentuar o atenuar de manera explícita la connotació de l’aforisme o, fins i tot, per posar-lo sota sospita. El resultat és una lectura farcida de tocs àcids d’humor que deixa entreveure el seu tarannà conversacional, enginyós i espontani.

La ironia fusteriana, doncs, no és un recurs purament  enjogassat, sinó que és una reserva, defensa o resistència a acceptar les idees absolutes. Ben mirat, els aforismes són una possibilitat per a saber una mica més (però no massa) no sols de la personalitat de l’autor, sinó de la seua persona. A pesar que es va passar la vida escrivint pro pane lucrando, fins al punt d’afirmar “I morir deu de ser deixar d’escriure”, sempre es va mostrar reticent a parlar-nos de la seua vida privada. Al capdavall, aquestes petites píndoles de pensament es poden entendre com una petita finestra a aquest món interior tan preservat de l’assagista de Sueca. A través dels aforismes, també veiem un Fuster divertit, amè, tendre, molt lluny d’aquell Fuster enfadat i, fins i tot, ressentit de la Transició.

BIBLIOGRAFIA

GREGORI, Carme (2011): Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, València, Publicacions  de la Universitat de València.

SÒRIA, Enric (2000): L’espill de Janus, Barcelona, Ed. Proa.

VIANA, Amadeu (1987): “Fuster in fabula”, Els Marges, 38, p. 33-43.

Com citar aquest article:

Garcia-Oliver, Blanca (2020): «La ironia en Consells, proverbis i insolències«. Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 11-11-2020. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectura-realitzat-per-blanca-garcia-oliver/

,

Comentari de lectura realitzat per Diego Albarracín

A continuació, trobareu una versió reduïda del comentari de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, realitzat per Diego Albarracín Albarracín, alumne de l’assignatura «Literatura catalana contemporània», del grau de Filologia Catalana (curs 2019-2020). Per a redactar el comentari, s’han seguit les indicacions fetes a les classes pràctiques de l’assignatura.

Enunciació subjectiva i comentari acadèmic de textos literaris.

L’ús de la citació i de les fonts bibliogràfiques i documentals en Literatura catalana contemporània.

EL RECORD A MIRALL TRENCAT

Diego Albarracín Albarracín

D’acord amb els estudis de Carme Arnau (1976: 125-126), i de Maria Campillo i Marina Gustà (1985: 15), les claus de Mirall trencat són els records i els secrets, respectivament. En efecte, els personatges sofreixen el «pes de la nostàlgia» (Rodoreda 1983: 19), per la qual cosa el temps que s’hi imposa i marca l’avançament de la diègesi és el passat, no el present. Alhora, s’hi esbossa una mirada cap a una realitat fragmentada i «polièdrica» (Campillo-Gustà 1985:7) profundament marcada per la subjectivitat.

La memòria pren el protagonisme en la segona i tercera part de la novel·la (Dodas 1993: 293) fins al punt que «els personatges recorden més que no viuen i, de fet, acaben identificant vida amb record» (Campillo-Gustà 1985: 18). A mesura que s’hi avança, els personatges s’acosten a la vellesa i a la mort, provocant que la nostàlgia del passat siga cada vegada més forta i, alhora, més lúcida, donant sentit a la seua existència. És per això que Teresa Goday viu la fi dels seus dies completament reclosa en la memòria d’un temps passat que l’ompli de vida i que esdevé un vertader judici vital.

D’aquesta manera, assoleixen la felicitat mitjançant el record d’un «passat ja mort» (Arnau 1976: 127). En conseqüència, se situa el focus narratiu en un passat que a ulls dels personatges és gloriós, ple de joia i clarament idealitzat. Tot i aquesta identificació de passat amb amor i felicitat, l’altra cara dels records és la mort i, en concret, el suïcidi. Aquest darrer, que queda representat per Bàrbara, Eladi, Maria i, fins i tot, Ramon, és el resultat d’una decisió pausada, tranquil·la i totalment valorada, mai d’una reacció sobtada (Dodas 1993: 295). 

De l’omnipresència del record se’n deriva una idea cabdal en la construcció narrativa de la novel·la: «el passat es fa present» (Arnau 1976: 126). Els fets són exposats cronològicament en un present que no aporta res, però que permet donar pas al record i, a partir d’aquest, es presenten els esdeveniments que han configurat la vida dels personatges (Campillo-Gustà 1985: 16). Ells no viuen allò que és, sinó allò que ha estat. Per això el cirerer, símbol de l’amor entre Teresa i Amadeu, «encara floreix» (p. 205) molts anys després de la seua relació. En aquesta línia, la reminiscència no és possible sense el «poder evocador dels objectes», que poden simbolitzar un determinat personatge, la relació que n’hi ha entre dos —fins i tot, evolucionant-hi paral·lelament— o conceptes més abstractes com ara el pas del temps (Campillo-Gustà 1985: 58).

Comptat i debatut, a Mirall trencat el record assoleix un paper fonamental, esdevenint-ne el nucli narratiu. Al voltant de la torre dels Valldaura es crea una realitat literària en què els personatges viuen atrapats en un temps, el passat, que s’hi farà present mitjançant els símbols, llevant rellevància al present com a pilar de l’acció narrativa. Llavors, la memòria permet reconstruir amb petites peces un univers caracteritzat pel secret, l’amor i la mort, i destinat a la desaparició.

BIBLIOGRAFIA

Arnau, Carme (1976): «El temps i el record a Mirall trencat», Els Marges, 6, p. 124-128.

Campillo, Maria-Gustà, Marina (1985): «Mirall trencat», de Mercè Rodoreda, Empúries, Barcelona, p. 5-8, 15-20 i 23-62.

Dodas, Anna (1993): «Per a un estudi de Mirall trencat: un procés de poetització», Ausa, XV-131, p. 289-302. 

Rodoreda, Mercè (2007): Mirall trencat, Club Editor, Barcelona. 

Rodoreda, Mercè (1983): «Pròleg» a Mirall trencat, Edicions 62, p. 13-32.

Com citar aquest article:

Albarracín, Diego (2020): «El record a Mirall trencat». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 10-11-2020. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectura-realitzat-per-diego-albarracin/ 

,

El tàndem lingüístic: parlar per a aprendre català

Quan recorde el meu primer any universitari, em ve a la memòria una Noemí molt angoixada per haver d’estudiar valencià en temps rècord. Imagineu-vos: una manxega que només coneixia unes quantes paraules i li costava entendre com parlaven els seus companys. M’esforçava a entendre’ls, però sovint havia de demanar que em parlaren en castellà per a poder seguir la conversa.

El meu primer contacte amb el valencià va ser la classe de Llengua catalana 1 en el grau de Llengües Modernes i les seues Literatures. Com que no tenia un coneixement previ de la llengua, em vaig matricular al grup H, que va adreçat a estudiants que no parlen català. L’objectiu era que tinguérem un primer contacte amb l’idioma. Vaig aprendre conceptes bàsics sobre la llengua i la gramàtica de manera molt general.

Mai vaig pensar que tornaria a estudiar valencià fins que vaig decidir-me a canviar de grau. De Llengües Modernes em vaig passar a Traducció i Mediació Interlingüística. Enguany tocava cursar Estilística de la llengua catalana, una assignatura de segon, i el nerviosisme va tornar perquè encara no tenia un nivell gaire alt. No obstant això, aquesta vegada sabia que havia de fer front a la “classe normal”, així que vaig ser previnguda i vaig prendre mesures. Vaig començar a anar a classe de valencià pel meu compte uns mesos abans de començar el segon quadrimestre i vaig tornar a tindre contacte amb la llengua. Em vaig adonar que tenia moltes coses en comú amb el francés, la meua llengua B en el grau, llavors vaig pensar que seria bona idea tractar d’aprendre-la fent una comparació entre les dues. En el meu cas ha sigut bastant útil per a aprendre a col·locar els pronoms febles, per exemple.

Cada vegada em sentia més còmoda estudiant i parlant valencià. Una de les claus del meu aprenentatge ha sigut l’activitat cooperativa del tàndem lingüístic en la classe d’Estilística de la llengua catalana. Consisteix a fer parelles o grups amb els teus companys de classe. Hi ha un guia, algú que tinga un coneixement avançat del valencià, i un o diversos receptors, companys que necessiten practicar la llengua o, com jo, que tenen un nivell bàsic. Aquesta pràctica es feia en la classe del dijous. La classe es dividia i podíem triar si en la primera hora volíem fer el tàndem i després anar a la classe pràctica o viceversa.

El professor, Andreu Sentí, va pujar moltíssim material a l’Aula Virtual: vocabularis, activitats, recomanacions, etc. En el meu grup, el que més vam usar al principi van ser les lectures fonètiques, amb les quals el guia ens ensenyava a pronunciar correctament. El meu problema principal era pronunciar les vocals obertes i algunes consonants com la b i v (cervell, batejada); la ll (castell, llibres), la s sonora (tots els dies) i la d final (acord), perquè quan parle en castellà no les distingisc, no les pronuncie o les aspire. Amb la pràctica, vaig millorar i ara quan llig i parle puc pronunciar-les adequadament. També vam usar altres materials, però finalment ens decantàvem per mantindre una conversa quotidiana.

Dues claus d’aquesta activitat són la repetició i la correcció. Quan cometia qualsevol error de pronunciació, gramatical o lèxic, el guia em corregia. Algunes vegades em demanava que repetira el que havia dit o llegit perquè recordara quin era l’error i quina era la forma correcta de dir-ho. A més, també aprofitàvem aquesta hora per a planificar les pràctiques que havíem de fer o si teníem algun dubte, li la preguntàvem al guia.

El professor ens recomanava quedar fora de les hores lectives. En el meu cas, el meu horari era bastant complicat, així que no m’era possible. Ara bé, per a continuar practicant, anava al grup de conversa que ofereix la Universitat, al Centre d’Autoaprenentatge de Llengües (CAL) i, a més, intentava veure sèries com “Les de l’hoquei” o “Benvinguts a la família” per a continuar escoltant la llengua. Una altra eina que m’ha sigut molt útil és la Guia de Pronunciació del Català. Aquests trucs són el mateixos que utilitze per a estudiar qualsevol altra llengua. M’agrada fer de l’estudi una cosa entretinguda i no limitar-me a llegir i memoritzar gramàtica o fer centenars d’exercicis.

Al meu entendre, perquè una activitat com el tàndem tinga èxit cal tindre ganes d’aprendre i, si eres guia, d’ajudar. Estic molt contenta amb la meua evolució durant tot el curs. He passat de no tindre ni idea a poder escriure un text en llengua formal o mantindré una conversa fluida, tot i que comet errors, és clar. Hui dia, m’agradaria continuar perfeccionant el valencià i poder usar-lo en futures traduccions.

Noemí Martínez Rubio, estudiantes de segon curs de Traducció i Mediació Interlingüística

Com podeu citar aquest apunt:

Martínez, Noemí (2020): «El tàndem lingüístic: parlar per a aprendre català». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 24-07-2020. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/el-tandem-linguistic:-parlar-per-a-aprendre-catala/

Estilística de la llengua catalana ,