Com escriure una fitxa bibliogràfica

L’assignatura Retòrica (Grup A, en línia en català), impartida al primer curs del grau d’Història, depén del Departament de Filologia Catalana. Entre les activitats que l’alumnat ha de realitzar, hi ha la fitxa bibliogràfica d’un article acadèmic. Aquesta pràctica permet aprendre a emmagatzemar la informació i recuperar-la a fi d’utilitzar-la per a les necessitats acadèmiques més bàsiques.

Per tal de desenvolupar aquesta activitat, ens hem basat en els capítols VI i IX, sobre els resums i les fitxes, respectivament, de Gemma Lluch i Miquel Nicolàs (2015). A continuació, presentem les instruccions que cal seguir a classe per elaborar una fitxa bibliogràfica d’un article acadèmic.

 

L’estructura d’aquest text és la següent:

1.Estructura visual i format del text

– Nom i cognoms de l’autor/a de la fitxa bibliogràfica, correu electrònic (encapçalament, alineat a la dreta, lletra Times New Roman, cos 10)

– Referència bibliogràfica de l’article en negreta:

Cognom, Nom (Any de publicació): «Títol de l’article acadèmic», Títol de la revista, número, pàgina inicial – pàgina final. Disponible en línia a: <enllaç>. [Consulta: dia mes any].

– Dades tècniques de l’article acadèmic (epígraf encapçalat amb el número 1, i en negreta; cal deixar un espaiat de 12 pt després):

  • Autor/s
  • Títol de l’article
  • Lloc de publicació (revista)
  • Any d’edició
  • Paginació

– Resum (epígraf encapçalat amb el número 2, i en negreta; cal deixar un espaiat de 12 pt després):

a) Lletra Times New Roman, cos 12, justificat (marges), amb un interlineat d’1’5.

b) Extensió (sense comptar les dades tècniques): 1.500 caràcters amb espais.

c) En el cas que ocupe més d’un full, aquests han d’anar numerats.

d) Presentació per correu electrònic i en format paper.

e) Imprimiu el text a doble cara i no poseu portada.

 

2. Continguts

– Localitzeu les idees principals del text: destrieu què és important i què no, atés que el resum no ha de ser gaire extens.

– Elaboreu un text nou que explique en paraules pròpies el contingut fonamental del text original d’una manera abreujada.

 

3. Tipus de text

– Expositiu: discurs objectiu. No ha d’haver-hi interpretació crítica.

– Cal emprar fórmules d’impersonalització (construccions impersonals reflexes, interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 1a del plural o la 3a del plural, etc.), a més d’evitar qualsevol marca de modalització.

 

Quant a l’estil i la correcció, convé tenir en compte que:

– Cal evitar repeticions lèxiques, sintàctiques…

– Hi ha d’aparèixer la informació necessària de manera clara, concisa i precisa.

– Convé dedicar un paràgraf a cada idea principal, però recordeu no caure en l’error del paràgraf-frase (una frase NO és un paràgraf). Igualment, intenteu que els paràgrafs no superen les 4 o 5 línies.

– Cal evitar la repetició de les frases del text: això és plagi, i el plagi se sanciona.

– Cal evitar oracions llargues i complexes.

– Text cohesionat. Ús adequat de connectors.

 

Referències bibliogràfiques

Lluch, Gemma; Nicolàs, Miquel (2015): Escriptura acadèmica. Planificació, documentació, redacció, citació i models. Barcelona: UOC.

Com citar:

Cano, J. Àngel (2019): «Com escriure una fitxa bibliogràfica», Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/com-escriure-una-fitxa-bibliografica/

,

Què hi ha sota una ressenya audiovisual? «La Gran Caiguda», de Peter Handke. Text de Nahuel Pinto

T’alces del llit un dissabte de matí i, mentre prepares el cafè, recordes que has d’entregar una ressenya en vídeo del llibre del senyor que es passa un dia sencer caminant. El fulleges lentament mentre penses en l’estructura, el missatge, els punts temàtics… —per què he triat aquesta carrera?

Deixes de perdre el temps somniant amb haver estudiat informàtica, obres el processador de text i comences a dissenyar el guió: Qui és l’escriptor? Com han marcat la seua vida els esdeveniments polítics i socials de la seua època? Què més ha publicat? —Em convalidarien alguna assignatura a Psicologia?

Busques un programa per gravar-te, mires a la càmera, vas al bany a rentar-te la cara i pentinar-te, tornes, cliques el botó d’iniciar la filmació:

—Bona vesprada a tots! Hui us parlaré de La Gran Caiguda, der große Fa… Putxo!

El teu gat ha entrat a l’habitació i ja no et serveix eixa presa. T’alces de nou, respires i li poses menjar —qui són “tots”? No és massa presumptuós dir el títol en alemany?—, et tranquil·litzes i tornes a asseure’t. Després de mitja hora gravant vídeos inútils en què et traves, t’oblides de l’ordre i gesticules com un psicòpata, et saps de memòria cadascun dels detalls que et semblen destacables i demanes a la misericordiosa escriptura que et salve de la inclement oralitat de l’audiovisual.

Han passat uns mesos i has acceptat que vols continuar estudiant la teua carrera, cosa que, per descomptat, no té cap relació amb haver acabat els exàmens. Un dia, reps un correu en què et demanen transformar eixa maleïda ressenya en un text ben redactat i t’adones que, tal volta, el full no és tan clement i l’oralitat no és la teua enemiga; obres el navegador d’internet, —cobren millor els intèrprets que els traductors?

Escrius la ressenya:


No tots els que vaguen estan perduts, però ell sí

Aquesta obra és una de les últimes novel·les que ha publicat l’escriptor Peter Handke, de procedència austríaca, nascut en 1942 i molt prolífic en diversos gèneres literaris, com el teatre, la poesia i l’assaig. La Gran Caiguda (traduïda al català per Marta Pera i publicada a Raig Verd) ens conta la història d’un actor que passeja durant tot un dia pels afores d’una ciutat mentre reflexiona sobre la seua vida.

En aquesta novel·la, Peter Handke desenvolupa magistralment un joc de paral·lelismes: d’una banda, el protagonista deambula per la perifèria i per la ciutat, sempre conscient del compromís social que està defugint; de l’altra, també està evitant certs aspectes de la seua vida i prefereix fantasiejar amb allò que es troba pel camí que resoldre els seus conflictes interns. No obstant això, a mesura que comença a acceptar la seua realitat, sembla que, tant la narració com el monòleg intern deixen d’anar en cercles i comencen fixar un destí.

La narració aprofita molt bé la professió del protagonista: com que és un actor, el relat ens mostra com ell, en comptes de viure, interpreta les escenes de la seua vida, i barreja els seus guions mentals amb els esdeveniments quotidians, que ompli de surrealisme. Degut a aquest tret i al marc temporal de la novel·la, dona la imatge de ser una funció teatral improvisada durant tot un dia.

Però sembla que, amb La Gran Caiguda, l’autor també vol parlar d’ell mateix, que vol contar-nos com canvien les perspectives i prioritats amb el temps, que vol fer balanç de la seua vida i penedir-se de les seues errades. És indubtable que aquesta és una novel·la de maduresa, reflexiva i absolutament introspectiva que no necessita demostrar res.


Ja quasi has acabat, només et queda concloure i dir que el llibre et sembla molt recomanable. Però això és absurd, no té trellat escriure una conclusió quan ressenyes una obra que no pretén concloure res, que no aspira a terminar, sinó a reproduir-se en infinites grans caigudes, a perpetuar la seua funció provocant reflexions que només serveixen per distraure’t del camí —de quin camí?

En realitat, eixa és la seua intenció, la novel·la vol que penses i que aplegues a les teues pròpies conclusions: cal aprendre a trobar un camí que et faça sentir orgullós, cal viure a la realitat sense abandonar les teues fantasies i cal comprendre que la tasca més pesada sempre és la que et queda per fer, ja siga una ressenya audiovisual en què has de ser concís i emprar els recursos de l’oralitat o una ressenya redactada de manera coherent, adequada i cohesionada. T’has quedat sense cafè a casa i has d’anar a comprar-ne més.

Nahuel Pinto (estudiant de 2n de Traducció i Mediació Interlingüística, Universitat de València)

Com citar aquest article:

Nahuel, Pinto (2019): «Què hi ha sota una ressenya audiovisual? La Gran Caiguda, de Peter Handke». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/que-hi-ha-sota-una-ressenya-audiovisual-la-gran-caiguda/ 

Estilística de la llengua catalana , , ,

Comentari de lectura realitzat per Laura Monzó Pastor

A continuació, trobareu una versió reduïda del comentari d’un dels contes de Guadalajara, de Quim Monzó, realitzat per Laura Monzó Pastor, alumna de l’assignatura «Literatura catalana contemporània», del grau de Filologia Catalana (curs 2018-2019). Per a fer el comentari, s’han seguit les indicacions fetes a les classes pràctiques de l’assignatura.

https://dfcdocencia.blogs.uv.es/enunciacio-subjectiva-i-comentari-academic-de-textos-literaris/

https://dfcdocencia.blogs.uv.es/lus-i-la-citacio-de-les-fonts-bibliografiques-i-documentals-en-literatura-catalana-contemporania/

 

La hipertextualitat en «A les portes de Troia», de Quim Monzó

Laura Monzó Pastor

Monzó, com bé assegura Ollé (2008:31), presenta un canvi important en la seua obra: el pas del vitalisme inicial al pessimisme actual, visible en tots els seus relats, que són tot el contrari als típics relats idíl·lics i perfectes.

Aquest pessimisme es pot veure en «A les portes de Troia», dins de Guadalajara. Ací l’autor replanteja una obra clàssica i tan famosa com és L’Odissea d’Homer, concretament el Cant viii, des d’una perspectiva pessimista i irònica, ja que, com bé diu Gregori (2008:53), «les obres considerades clàssiques […] resulten particularment idònies com a font d’ulteriors transformacions». Monzó proposa un desenvolupament diferent al de L’Odissea i és que, què hauria passat si els troians no hagueren obert mai aquella porta ni hagueren introduït el cavall dins la ciutat?

«A les portes de Troia» i L’Odissea comparteixen una relació d’hipertextualitat, en concret, una relació de transformació paròdica (Genette 1982: 36-37). En aquest cas és evident el vincle entre el títol del conte i l’epopeia homèrica, encara que no és l’únic element a destacar, ja que Monzó ha volgut fer referència a l’original també mitjançant els personatges d’Ulisses i Anticle.

Com ja hem dit, les obres clàssiques són les preferides per a aquest tipus de narració, i és que el lector ha de ser capaç de reconèixer el text original en el relat, és a dir, «la relació que estableixen amb l’hipotext» (Gregori 2008: 69), per tal que es puga dur a terme el joc hipertextual. Així, l’autor no s’arrisca que un nombre elevat del públic no sàpiga reconèixer la connexió entre ambdós textos.

Segons Genette (1982: 37), la paròdia és la transformació lúdica d’un text singular, com és el cas en «A les portes de Troia» que, com ja hem dit, és una nova versió del Cant viii de L’Odissea d’Homer, encara que, més que d’una nova versió, estaríem parlant d’un capítol mai narrat en l’obra clàssica. En l’original, mai s’arriba a pensar que podria passar l’opció que proposa Monzó: és impensable que els troians no caiguen en les astúcies dels aqueus.

En síntesi,  cal destacar la importància de la hipertextualitat en els contes de Quim Monzó, com en «A les portes de Troia», del qual hem estat parlant. Aquest últim parteix d’una de les obres clàssiques més conegudes, L’Odissea, però l’autor hi afegeix una fissura: què hauria passat si els troians no hagueren obert les portes i hagueren deixat el cavall de fusta, precisament com indica el títol, «a les portes de Troia»?

BIBLIOGRAFIA

Genette, G. (1982): Palimpsestes. La littérature au second degré, París, Seuil.

Gregori, C. (2008): “Revisitar la tradició, rebentar els tòpics: el joc paròdic monzonià”, dins F. Carbó et al., El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura catalana contemporània, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 53-91.

Ollé, M. (2008): Quim Monzó, Barcelona, AELC.

 

Com citar aquest article:

Monzó, Laura (2019): «La hipertextualitat en «A les portes de Troia», de Quim Monzó». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectura-realitzat-per-laura-monzo-pastor/

Comentari de lectura realitzat per Rosa Calvo Satorres

A continuació, trobareu una versió reduïda del comentari de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, realitzat per Rosa Calvo Satorres, alumna de l’assignatura «Literatura catalana contemporània», del grau de Filologia Catalana (curs 2018-2019). Per a fer el comentari, s’han seguit les indicacions fetes a les classes pràctiques de l’assignatura.

https://dfcdocencia.blogs.uv.es/enunciacio-subjectiva-i-comentari-academic-de-textos-literaris/

https://dfcdocencia.blogs.uv.es/lus-i-la-citacio-de-les-fonts-bibliografiques-i-documentals-en-literatura-catalana-contemporania/

 

 

El pas del temps i la tragèdia a Mirall trencat

Rosa Calvo Satorres

Mercè Rodoreda (1974:20), al pròleg de Mirall trencat, ja anuncia que hi mor molta gent. Això ja és un indici que aquesta novel·la és tràgica. I, per tant, Mirall trencat és també, com afirmen Campillo i Gustà (1985:58), una novel·la sobre el pas del temps: podem percebre al llarg de la novel·la la decadència de la família Valldaura fins arribar a la destrucció de la casa, on havien viscut des del començament del matrimoni entre Teresa i Salvador Valldaura. Com afirma Sobrer (2010: 143), poques obres de ficció hi ha on la gent envellisca tant i on l’envelliment siga mostrat com una tragicomèdia.

Per això, podem dir, tal com indica Marina Gustà (2013:194), que es poden observar «alguns motius de la tragèdia clàssica» a Mirall trencat, com l’assassinat de Jaume  que és «una de les claus —la clau— de la novel·la» (Rodoreda, 1974: 20). Aquest assassinat és el desencadenant d’una sèrie de morts per les quals la família Valldaura passarà de ser una família benestant a la seua destrucció. Podem observar la tragèdia també en «la sensació de deslliurament que experimenta Sofia la tarda mateixa de l’enterrament de Maria» (Gustà, 2013: 195). Sofia sent una «alegria estranya» (p. 273) després del funeral de Maria. Un altre dels trets pels quals podem relacionar Mirall trencat amb la tragèdia és el personatge innocent de Jaume, amb el seu desenllaç.

Armanda, minyona de la família Valldaura, és testimoni de tot el que passa a la casa i podem dir que és el personatge que més secrets coneix de la família. Per tant, se la podria comparar amb el paper que té el corifeu al teatre clàssic, de director del cor, com afirma Gustà (2013: 204).

Mirall trencat «és una novel·la sobre el pas del temps, construïda a partir de la juxtaposició de les memòries dels personatges» (Campillo i Gustà, 1985:58). La novel·la es divideix en tres parts. En la primera part la família Valldaura es troba en una situació molt bona, de luxe i riquesa, en què l’autora es centra en Teresa Valldaura i la seua generació. A la segona i tercera part, la mort és una constant en la novel·la i el lector pot assistir al final de la família Valldaura. La tercera part és la culminació de la decadència de la família. És un final fosc i trist per a una família que ja no es reconeix i que ja no està unida. Armanda, en quedar-se sola en la casa, fa memòria de tots aquells records a través del mirall, però aquest mirall se li trenca: «El mirall se li havia trencat. […] Les miques del mirall, desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica veié anys de la seua vida viscuda en aquella casa» (capítol V, tercera part, p. 338).

Mostra d’aquest pas del temps és el moment en què Sofia torna a veure el seu fill després de molt de temps i li costa de reconèixer-lo. Una altra mostra d’aquest pas del temps és l’estat desolador en què Sofia troba la casa quan torna després de fugir a l’estranger. Apareixen diversos símbols com els fantasmes o l’heura, que simbolitzen el pas del temps i la mort. El foc que apareix en l’últim capítol és la culminació de la decadència familiar. És la destrucció del mal que representa la casa i també la destrucció del pessimisme de la condició humana.

Mirall trencat és la novel·la de Mercè Rodoreda que millor podem relacionar amb elements tràgics, sense considerar-la una novel·la tràgica, tal com diu Sobrer (2010:146). Per altra banda, la novel·la ens mostra, com hem vist, una visió del pas del temps negativa, que desgasta els personatges fins a dur-los a la destrucció.

 

BIBLIOGRAFIA:

Campillo, M. Gustà, M. (1985) «Mirall trencat», de Mercè Rodoreda, Barcelona, Empúries.

Gustà, M. (2013) «Vençudes i heroiques. Patrons tràgics en els personatges rodoredians», dins J. Pujol-M. Talavera (eds.), Mercè Rodoreda i els clàssics, Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 193-205.

Rodoreda, M. (1983) «Pròleg» a Mirall trencat, Barcelona, Club Editor, p. 7-34.

Sobrer, Josep M.(2010) “«Moesta et errabunda»: amoralitat i artifici a Mirall trencat”, dins Congrès Internacional Mercè Rodoreda. Actes, Barcelona, IEC, p. 135-149.

 

Com citar aquest article:

Calvo, Rosa (2019): «El pas del temps i la tragèdia a Mirall trencat». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019. Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectura-realitzat-per-rosa-calvo-satorres/

Comentari de lectura realitzat per Jordi Tortosa Richart

A continuació, trobareu una versió reduïda del comentari d’un dels contes de Guadalajara, de Quim Monzó, realitzat per Jordi Tortosa Richart, alumne de l’assignatura «Literatura catalana contemporània», del grau de Filologia Catalana (curs 2018-2019). Per a fer el comentari, s’han seguit les indicacions fetes a les classes pràctiques de l’assignatura.

https://dfcdocencia.blogs.uv.es/enunciacio-subjectiva-i-comentari-academic-de-textos-literaris/

https://dfcdocencia.blogs.uv.es/lus-i-la-citacio-de-les-fonts-bibliografiques-i-documentals-en-literatura-catalana-contemporania/

 

Anàlisi de la denúncia dels clixés en «Fam i set de justícia»

Jordi Tortosa Richart

La denúncia dels clixés i tòpics i la lluita contra el pensament dominant és una de les principals causes que se li han atribuït a Quim Monzó. Però aquestes queixes no li impedeixen donar valor a la tradició. Una tradició que canvia, s’adapta. Tot i que aquestes afirmacions podrien semblar paradoxals, l’autor diu: “Manipular, añadir, quitar, deformar lo ya contado anteriormente […], ésa es la base de la literatura” (Monzó 2005: 42). No hauria de sobtar-nos, doncs, la presència de la hipertextualitat -“treball d’apropiació de materials procedents de la tradició que una obra realitza” (Gregori 2008: 59-60)- en la literatura monzoniana. Cal afegir, però, que aquest mecanisme no és l’únic que l’autor fa servir.

Un clar exemple és el conte «Fam i set de justícia», de Guadalajara. Monzó hi reescriu la llegenda de Robin Hood i n’aplica la lògica fins al final, en què trobem una conclusió absurda: els vells rics són ara els nous pobres i viceversa. A més, la narració té un caràcter cíclic que el lector identifica amb un cercle viciós que es retroalimenta: “Des de petit l’ha indignat contemplar com, mentre els rics neden en l’excés, els pobres malviuen en la misèria” (Monzó 1996: 61 i 71), podem llegir en la primera i en l’última pàgina del conte. Queda demostrat de forma coherent que la forma d’acabar amb la desigualtat social -“en una economia de mercat” (Monzó 1996:65)- no passa pels “Robin Hoods” moderns: els propietaris de grans multinacionals que fan donacions a administracions públiques -i no cal dir que obeeixen una motivació corrompuda. La solució podria estar, doncs, fora d’una economia de mercat.

Però, com ja hem dit, no és l’únic mecanisme que utilitza l’autor. Per fer més absurda encara la situació, empra tot un seguit d’anacronismes: “els sofàs” (Monzó 1996: 68), “les últimes novetats en domòtica” (Monzó 1996: 70) o “economia de mercat” (Monzó 1996: 65). Mecanisme que, a més, ajuda el lector a relacionar els fets ficticis amb la realitat que viu. Altrament, tot i haver de practicar una escriptura econòmica (Ollé 2008: 51-52), s’obstina a descriure amb tot detall allò que roba als rics -“diademes (de plata, d’or, de plata amb incrustacions de pedreria), els anells (cap de senzill: tots gruixuts com anelles de cadenes), les arracades (algunes, llargues i carregades fins a les espatlles), els nomeolvides (un de platí), els passadors (de qualitat molt més variada)” (Monzó 1996: 62-63)- per fer que el lector perceba com a exagerades les possessions de l’aristocràcia. Per altra banda, denuncia la inacció, la mentalitat de queixar-se per algun esdeveniment contrari als propis interessos, però no fer res per solucionar-ho -perquè queixar-se és molt fàcil. “¿Una altra vegada?” o “A veure si es convertirà en costum” (Monzó 1996: 67), diuen un parell de rics que no fan res per evitar el segon robatori.

Amb «Fam i set de justícia», Monzó assoleix el seu objectiu: homenatjar un clàssic alhora que denuncia comportaments associats al pensament dominant. Estem davant d’una lectura amena, que entreté. I així i tot, requereix d’una implicació intel·lectual del lector elevada -potser no estan de més unes bones pautes de lectura- per intentar no deixar cap cap per lligar.

 

BIBLIOGRAFIA

Gregori, C.(2008): «Revisitar la tradició, rebentar els tòpics: el joc paròdic monzonià», dins F. Carbó et al., El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura catalana contemporània, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 53-91.

Monzó, Q. (1996): Guadalajara, Barcelona, Quaderns Crema.

—  (2005): “Tantos patitos feos”, Magazine La Vanguardia, 6-III-2005, p 40-42.

Ollé, M. (2008): Quim Monzó, Barcelona, AELC.

 

Com citar aquest article:

Tortosa, Jordi (2019): «Anàlisi de la denúncia dels clixés en «Fam i set de justícia»». Departament de Filologia Catalana. Blog de Docència, 15-07-2019.  Enllaç: https://dfcdocencia.blogs.uv.es/comentari-de-lectura-realitzat-per-jordi-tortosa-richart/